En un dinar amb Lluís Martínez i Sistach, bisbe de Barcelona el 2006, Pasqual Maragall li va preguntar en dues ocasions per les obres de la catedral de la capital catalana. Ho va fer de manera tan seguida —en només cinc minuts— i tan idèntica que Diana Garrigosa, que acostumava a acompanyar el seu marit, es va alarmar. “Podria ser que no l’hagués escoltat, perquè sovint fas preguntes per mantenir una conversa distesa, però li hauria fet la pregunta d’una altra manera”. Aquest era el testimoni de Garrigosa, que responia a les preguntes d’aquest setmanari en el número 1.449, publicat la setmana del 20 de març de 2012.
Des de llavors, Diana Garrigosa es va dedicar, fonamentalment, a cuidar Pasqual Maragall, que va ser diagnosticat d’Alzheimer. Allà pel 2007, tot just després d’una dramàtica eixida de la presidència de la Generalitat de Catalunya —que suposaria, també, el trencament amb el PSC—, Maragall feia públic que patia aquesta malaltia. I Diana Garrigosa es va implicar plenament en la divulgació i la investigació per pal·liar-la a través de la fundació que porta el nom del seu marit i de la qual Cristina Maragall, una de les tres filles de la parella, n’és portaveu.
Era la seua darrera gran aportació a la societat. Una aportació que reflectia, al mateix temps, la seua personalitat. Tot i que la família tenia suficients recursos per gestionar la malaltia, “Diana va pensar que si això els passava a ells, calia intentar que no li passés a altra gent o, si més no, que ho patissin en circumstàncies més favorables. És una decisió molt coherent amb el seu pensament d’esquerres”. Són paraules de Josep Antoni Acebillo, amic de la família, qui va col·laborar estretament amb Maragall durant la seua etapa d’alcalde com a líder, fonamentalment, dels projectes urbanístics i arquitectònics municipals. La funció d’Acebillo era tan destacada que algunes persones de l’entorn es referien a ell com a “alcaldillo”.
El mateix Acebillo assenyala que l’ímpetu de Diana Garrigosa per ajudar el seu marit també havia estat present durant l’època en què Maragall va ser el referent —amb el permís de Jordi Pujol— de la política catalana. Diana Garrigosa i Maragall s’havien conegut en l’etapa universitària. Des de llavors, no se separarien. Les circumstàncies polítiques del llavors futur alcalde i també futur president convertirien Diana en el màxim suport logístic, material i còmplice de Maragall —sense oblidar el rol similar del germà del president, el també polític Ernest Maragall.
Ideològicament activa, Diana Garrigosa va estimular les polítiques consistorials en matèria d’innovació. Segons l’antic col·laborador de l’alcalde, l’evolució de l’Ajuntament en qüestions tecnològiques no s’entendria sense les aportacions de la muller de l’exalcalde, que també va exercir la docència d’economia i d’informàtica després d’haver cursat estudis superiors a Nova York. “En aquells temps, la informàtica no estava gairebé a l’abast de ningú. Poc abans dels Jocs Olímpics (1992), vam haver d’afrontar problemes com el dels plànols que, per les seves dimensions físiques, no ens cabien a les taules, i ens vam adonar que ens calia adaptar-nos a la informàtica gràfica, que en aquell moment a Barcelona no estava ni mínimament iniciada. “En una conversa amb la Diana”, explica, “vaig entendre que havia d’anar a Chicago per informar-me sobre com havíem de fer servir un aparell determinat per emmagatzemar i usar dades en un sistema informàtic”. Segons rememora, “la profunditat en aquests temes tècnics no la tenia Pasqual, sinó la Diana”.
Aquesta iniciativa avançada al seu temps va fer que Diana Garrigosa s’implicara, també, en l’estudi i la reflexió sobre les economies emergents del moment. Un cop consolidada l’era postindustrial, “a Barcelona teníem clara la idea que necessitàvem progressar. L’Ajuntament que vam heretar després de Narcís Serra (1979-1982) quasi no podia ni pagar les nòmines, i quan Pasqual el va substituir, a més de solucionar això, una de les primeres coses que va fer va ser estructurar els temes de mobilitat i de transport a la ciutat. Aquell era el gran repte que hi havia”, explica una altra font, i al qual va contribuir Diana Garrigosa amb els seus coneixements i amb la seua iniciativa. Tot sense perdre la perspectiva que “encara hi havia gent sense casa, sense recursos, veïns sense clavegueram al seu barri...”. La muller de l’alcalde també es va ocupar d’aportar idees per resoldre aquestes realitats que tant van incomodar la Barcelona del moment, submergida en aquella eufòria olímpica que contrastava amb el drama de la desigualtat i dels nivells més alarmants de drogoaddicció. En aquells moments, tot i que no va transcendir tant com hauria passat en aquests temps d’informació massiva i immediata, la protagonista d’aquest obituari es dedicava a acompanyar el seu marit als barris de Barcelona, on dormien i passaven dies per conèixer-los més a fons i interactuar amb els veïns.
Tornant als Jocs Olímpics, Diana Garrigosa va considerar l’esdeveniment internacional més exitós de Barcelona com la gran eina per modernitzar, definitivament, la ciutat. Calia desplegar un sistema de telefonia i de telecomunicacions eficients i “Diana era una ment oberta i estimulant per millorar-los”. Segons es recorda, Diana Garrigosa i Pasqual Maragall es repartien els papers i ella “era un personatge molt decisiu en la capacitat innovadora de Pasqual”. I també a l’hora d’aprofitar espais, com el del Dipòsit de les Aigües de Barcelona, catalogat històricament i al qual no se’l va trobar cap ús fins que Diana Garrigosa va pensar a cedir-lo a la Universitat Pompeu Fabra perquè el feren servir com a biblioteca. Va ser ella qui va trobar la solució després de nombroses iniciatives fracassades.
Del triomf polític al desengany
Diana Garrigosa procedia d’una família d’enginyers òptics de primer nivell. Fundadors de l’òptica Indo, encara amb presència arreu de l’Estat, abans d’evolucionar empresarialment, el pare de Diana Garrigosa va haver d’emigrar a Almàssera, a l’Horta Nord, un petit poble d’uns 7.000 habitants que hi ha a tocar de València ciutat. No era l’únic vincle valencià d’una família que sempre va mirar d’enfortir relacions més enllà del Sénia. Potser l’origen de la mare dels Maragall, Basilisa Mira (1912-1998), natural de Monòver (Vinalopó Mitjà), els va mantenir sempre connectats amb el País Valencià. De fet, l’última visita de Diana Garrigosa i Pasqual Maragall a València, organitzada per l’editor Eliseu Climent, va condicionar l’agenda de les autoritats polítiques —entre elles, el president valencià Ximo Puig, l’alcalde de València Joan Ribó, el conseller d’Hisenda Vicent Soler o l’exministra de Cultura Carmen Alborch, qui va faltar ara fa poc més d’un any—, que els van rebre amb entusiasme.
Tant Diana Garrigosa com Pasqual Maragall destacaven pel seu catalanisme i per la seua “obsessió” amb València. El pensament territorial de tots dos, conciliador i integrador, generava aplaudiments quan era exposat per l’exalcalde i expresident català a través de conferències arreu de l’Estat. Les seues idees, però, van incomodar un PSOE que va acabar entrant en contradicció amb tot allò que havia promès. Segons La idea que defensaven tots dos en termes territorials era la de l’Europa de les regions, “i una d’aquestes regions europees és Catalunya, no Espanya”, relata una veu propera a la família. Tal com explica, aquesta idea estava “molt influenciada per la Diana, que era fins i tot més radical que Maragall en aquest sentit”. Un pensament que no entrava en contradicció amb la il·lusió que generava a Diana Garrigosa la candidatura d’un altre Maragall, la del seu cunyat Ernest, a l’alcaldia de Barcelona el mes de maig de 2019 al capdavant d’un partit independentista, Esquerra Republicana de Catalunya.
Abans de tot això, però, la família va haver de passar moments polítics ben delicats. Moments de tensió que alguns relacionen amb l’Alzheimer que posteriorment desenvoluparia Pasqual Maragall, qui va passar de ser l’alcalde més popular de la història de Barcelona —si més no la recent— a esdevenir president de la Generalitat de Catalunya. Qui havia de prendre el relleu a Jordi Pujol després d’un llarg període (1980-2003) al capdavant de la Generalitat va haver de governar amb dos socis, Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya, amb els quals mai no es va arribar a entendre del tot.
El gran desencant i l’origen de les tensions més incòmodes, però, procedien del seu propi partit. Tothom reconeix que Maragall mai no va gaudir tant de la seua etapa com a president com sí que ho va fer quan era alcalde de Barcelona. Diana Garrigosa, decebuda, va acabar renunciant a la militància en el PSC i va denunciar el gir que aquell partit, a poc a poc, començava a fer. De fet, ella mateixa era conscient que tot allò no afectava un projecte determinat, sinó que “qui estava en perill era el mateix Pasqual”. Era l’època en què el Partit Popular recollia signatures contra l’Estatut, però, sobretot, l’època en què Zapatero, després de prometre el seu suport a l’Estatut, començava a actuar amb ambigüitat pel que feia al futur d’aquest projecte polític pel qual Maragall va treballar tant. Van ser factors que van convertir la presidència en una experiència difícil que va afectar directament Diana Garrigosa.
Els polítics de primera línia, com ho era Pasqual Maragall, sempre han necessitat de suports personals i professionals. Diana Garrigosa mai no va deixar d’exercir aquesta funció des de la discreció. Una discreció que sempre la va caracteritzar. També durant la seua joventut, quan bona part de l’esquerra catalana més acomodada freqüentava el Bocaccio i altres locals glamurosos de Barcelona, ella, fidel al seu esperit auster, defugia els ambients més ostentosos. Aquesta discreció la va saber aplicar a la política. Activa i subtil alhora, allunyada dels periodistes i dels grans actes públics, la seua tasca, tot i que poc coneguda, va ser ben decisiva. Tot i el sigil del seu treball i de les seues aportacions, Diana Garrigosa va ser una dels les persones clau en la Barcelona olímpica i en la Catalunya posterior al pujolisme.