-El seu llibre, Trencar el silenci, és un relat molt íntim. Com ha estat el procés d’exposar totes aquestes qüestions públicament?
-És un llibre que he trigat molt en escriure i que explica coses que van passar ja fa més d’un any. Per tant, és un relat molt reposat, molt madurat, i jo he fet un treball personal per poder-ho explicar. Ja sabia que la gent s’interessaria molt, que alguna de les coses que explico sorprendrien, perquè allò de l’esclerosi és una bomba comunicativa i, per tant, jo ja havia fet aquest treball previ d’assumir que no passava res si ho explicava per normalitzar-ho.
-Aquest esforç previ li ha fet portar la situació amb més normalitat?
-És clar. Hi ha coses que no les pots explicar al moment i que no és bo explicar-les al moment, perquè no pots fer-ho des de la ràbia contra el món, sinó que les has de deixar reposar i és amb la serenor quan pots enraonar-les i explicar-les. És per això que he fet un llibre i no una entrevista o un article: per poder prendre’m el temps i la calma per explicar tot això en aquestes 200 pàgines. I per explicar-ho bé.
-En quin moment va decidir que havia de fer un llibre per explicar tot això?
-Quan van sortir per primer cop de la presó la Dolors Bassa i la Meritxell Borràs, en una entrevista que van fer a Catalunya Ràdio amb la Mònica Terribas, es queixaven que s’havien sentit invisibilitzades i oblidades. Lamentaven que tothom estava molt més pendent dels homes empresonats a Estremera i a Soto del Real i elles, que estaven a Alcalá-Meco, pràcticament no sortien a les notícies i la gent no parlava tant d’elles. En aquell moment vaig pensar que era tremendament injust que no es posessin en valor i que no es reconeixés tant la feina a les dones que havien estat allà en primera línia i que havien teixit aquestes xarxes, aquestes complicitats des de la sororitat entre dones de distintes ideologies. Aquesta era la primera idea: posar en valor la Carme Forcadell, la Marta Rovira, l’Àngels Martínez Castells, la Gabriela Serra, l’Anna Gabriel... Totes les que havien estat allà i de les quals no se’n parlava tant, perquè només es parlava dels homes.
-Una de les coses que explica són aquestes xarxes de dones de què parla que, durant aquell octubre, s’acompanyaven mútuament.
-Les dones tenim això, creem relacions de complicitat i d’empatia que són positives i que contribueixen en contextos molt difícils. Durant l’octubre de 2017 i els mesos anteriors hi havia molta tensió, tot era molt caòtic, i aquestes complicitats, empaties i confiances entre dones ajudava a bastir ponts. En determinades reunions en què potser hauria petat tot perquè ens enfadàvem entre els independentistes, aquesta actitud feia evitar trencaments i resoldre aquests conflictes amb la voluntat de seguir endavant.
-Al llibre també explica que pateix esclerosi múltiple. Per què decideix fer-ho públic i, en certa manera, polititzar-ho?
-Per mi és una lluita actual. Partint de la màxima -una màxima del feminisme que em crec molt- que allò personal és polític, crec que es pot fer política des d’allò més personal. La màxima té una doble vessant: la primera és que per fer política tal com l’estem fent, a mi m’ha passat això, i he perdut el control de la meva vida per dedicar-ho tot al país fins arribar a l’extrem d’haver patit un brot d’esclerosi múltiple; però per altra banda, crec que al voltant de la malaltia hi ha molta gent silenciada que la pateix i jo, que soc un personatge públic, d’alguna manera agafo la responsabilitat de posar cara a aquests malalts que ningú coneix i que la pateixen. Ho faig per normalitzar la malaltia i per parlar també de la xarxa de familiars que han de tenir cura d’aquestes persones. Ho faig per la xarxa de treballadores que els ajuden i també per parlar d’una cosa, que espero que em quedi molt lluny però que em pot passar, que és la mort digna: per parlar de com en aquest país és il·legal ajudar algú a morir en un context de patiment extrem tot i que sigui la seva última voluntat. Que jo ho digui públicament crec que pot ajudar. O almenys a obrir el debat.
-Parla també d’una altra situació complicada a nivell personal, que és el setge emocional que va patir quan vostè era diputada i formava part del Secretariat Nacional de la CUP. Com va viure aquella època?
-Era una època de molta tensió política i jo no em vaig adonar de la relació que es va establir entre aquella persona i jo mateixa fins molt després. Pràcticament fins principis de 2019, quan vaig dimitir com a membre del Secretariat Nacional. Aleshores, tot això forma part d’un procés. Al principi, quan entres en política penses que hi ha certes coses que són normals. I després t’adones que no ho són tant. M’ha costat adonar-me que aquesta persona ha exercit sobre mi un assetjament psicològic per una qüestió bàsicament de poder: de com els homes controlen i volen mantenir aquest poder que tenen per sobre d’algunes dones que entrem en el camí de la política.
-I això com li afecta a nivell personal i polític?
-Jo continuo sent militant de la CUP. És el meu espai polític, la meva organització i me l’estimo moltíssim. Hi ha assemblees locals que estan fent una feina enorme, també en la part més feminista. I ara sí que he agafat una mica de distància amb la CUP nacional, no formo part de cap òrgan de direcció ni exerceixo cap càrrec públic. Però això no vol dir que no continuï fent cap altre tipus de militància activa. Perquè en el fons soc conscient que soc una exdiputada de la CUP i que tinc una projecció pública. Llavors, el missatge que jo pugui difondre té una incidència en la societat.
-Però com inferia aquella situació d’assetjament en la manera com vostè feia política durant aquells mesos?
-És que en aquell moment jo no m’adonava que allò eren agressions psicològiques. Jo ho passava molt malament, patia angoixa i inseguretat, molts dies tornava plorant a casa, però no era conscient que això anava molt més enllà d’una cosa que és normal en qualsevol context polític: el fet de prendre consciència va ser progressiu, i les primeres vegades que vaig pensar que això no era normal era a dos mesos del referèndum de l’1 d’octubre -quan ho vaig explicar al Secretariat Nacional-, quan la prioritat absoluta per tothom era fer el referèndum. Per tant, vaig deixar aquella situació aparcada, i va ser després quan va tornar a reaparèixer, quan em vaig haver de tornar a reunir novament amb aquella persona. Va ser aleshores quan va petar tot.
-En algun moment ha dit que no es va sentir prou acompanyada en aquella situació. Què creu que s’hauria d’haver fet millor?
-Quan vaig dimitir demanava no tornar a coincidir en un espai amb ell. El que se’m va dir des del Secretariat és que a ell no se’l podia vetar, perquè jo no havia fet cap tipus de denúncia a la comissió feminista. I sí, tenien raó: no havia fet cap denúncia i per tant no es podia iniciar el protocol previst contra les agressions masclistes. Però a vegades, amagar-se rere els protocols i la burocràcia evita posar al centre les dones, que en aquest cas són les víctimes. Em queixo d’aquesta poca sensibilitat, del fet de no veure que en un espai informal, si dues persones no volen coincidir perquè una considera que ha estat agredida psicològicament durant molt de temps per l’altra, potser protegir la dona i buscar altres vies de debat i comunicació hauria estat possible. En segon lloc, després de l’exposició pública que he tingut perquè vaig dimitir i pel fet d’haver-ho explicat, la reparació individual s’ha fet seguint el protocol intern, però la reparació col·lecitva no s’ha donat. Una de les propostes que vaig fer a la CUP va ser fer una mica d’autocrítica per no haver sabut gestionar el tema amb suficient sensibilitat. I no ho han volgut fer. Penso que és una cosa que perjudica l’organització.
-Quan parla de reparació col·lectiva, a què es refereix?
-El fet que jo denunciés una agressió psicològica a dins de la CUP, que és una organització feminista que ha fet bandera d’aquesta lluita, pot sembrar dubtes sobre aquesta organització. Molta teoria i poca pràctica, diu moltíssima gent. Jo dic que això és rotundament fals. Perquè la CUP, a nivell local, ha fet moltíssimes coses i és pionera en aquest aspecte. Té més eines per afrontar la violència masclista que altres organitzacions i que altres espais polítics. D’alguna manera, la reparació col·lectiva hauria hagut d’obrir un debat sobre aquests afers, perquè al final ningú no se n’escapa. Com que el patriarcat ho controla absolutament tot en aquesta societat, i fins i tot també a l’esquerra independentista i feminista, es donen aquest tipus de casos. El que passa és que l’esquerra els afronta i els treballa. Però ho vam fer d’una manera individual i no col·lectiva ni conjunta. És en aquest sentit que dic que la reparació col·lectiva no ha acabat.
-Des d’aquestes reflexions personals, al llibre demana feminitzar i feministitzar la política. Què vol dir amb això? Per què fa servir aquests dos termes?
-Feminitzar és una cosa que ja s’està fent, per exemple, amb les llistes cremallera. Però que hi hagi més dones en política no significa que la política sigui més femenina. Aleshores, el verb feministitzar significa portar els valors i les pràctiques feministes dins del món de la política. I això ho hem de fer les dones, n’hi ha d’haver més; però també els homes. Jo sempre dic que ja està bé de posar-se de perfil i de dir allò que tot això «són coses vostres». És hora que els homes també lluitin per portar tots aquests principis bàsics del feminisme a la forma de fer política. Perquè si no, no la canviarem.
-Com es fa la lluita feministitzada?
-És la que intento desenvolupar al llibre. Les formes són totalment diferents a les que tenim ara: no és una política d’herois i traïdors, de pit i collons, aquests valors tan de fermesa en les posicions i que per mi són tan masculins, sinó que és una política de diàleg, d’empatia, de la lleialtat a la teva organització per construir col·lectivament alguna cosa millor amb un objectiu comú, tot i ser diferents.
-Que la realitat de la política catalana no és aquesta, tal com explicava, es va notar a l’octubre de 2017?
-Jo al llibre explico que el conegut com a Estat Major, que era on es prenien les decisions, molt majoritàriament estava format per homes. No sabem què hauria passat si hi hagués hagut més dones amb aquesta manera d’entendre el món i de construir la política a l’octubre de 2017. Jo el que dic és que això no pot ser: si les dones som la majoria de la societat, també hem de poder entrar en aquests llocs de poder que encara avui, a Catalunya, estan reservats pels homes. I explico com en aquest espai pràcticament no hi havia dones: hi era la Marta Rovira, però es va excloure la Carme Forcadell, per exemple, o a l’Anna Gabriel. Explico que, malgrat això, les xarxes que vam saber construir i establir entre nosaltres per sota d’aquest espai, i per tant en segona línia, van possibilitar molt dels acords i de les decisions que es van prendre en aquell octubre.
-El llibre, de fet, és una mica una reivindicació de la tasca de les dones durant aquells dies. Què posaria en valor d’aquella feina?
-Una de les persones que poso més en valor, perquè a més li tinc molta estima, és la Carme Forcadell. Ella no tenia la informació del que anava a passar aquells dies com ara el 10 o el 27 d’octubre, i mai no va dir que no a res. Ho va fer tot sense preguntar, amb una generositat total i absoluta envers la independència d’aquest país. I a mi, quan se li critica i se li acusa, em sap molt greu. És una persona que no s’ha posat suficientment en valor per la generositat i la valentia que va tenir en aquell moment. Per això, Carme Forcadell és una de les persones que més reivindico en aquest llibre.
-També esmenta molt la Marta Rovira.
-Amb la Marta també vaig coincidir al Parlament. Ella era portaveu del seu grup i jo presidenta del meu i vam tenir, per tant, molt de contacte. Però hi ha moltes altres dones. També reivindico com, per exemple, l’1 d’octubre als carrers va ser una jornada de lluita compartida, en què no hi havia aquestes diferències entre homes i dones que sí que es donaven en altres espais. Així com l’Estat Major estava masculinitzat, la defensa de les escoles no. Cal recordar que la majoria de directors d’escola d’aquest país són dones. I que la majoria de presidentes de les associacions de familiars dels alumnes, també. Aquesta obertura de les escoles i aquesta defensa del vot, per tant, també va estar molt feminitzada aquell 1 d’octubre. Crec que aquesta mirada encara no se l’havia plantejat ningú.
-Més enllà d’aquell moment concret, quines són les dones referents de Mireia Boya?
-En tinc moltes. Per exemple la meva mare [Maria Pilar Busquet, 1937-2016], que evidentment va ser una política referent. He après molt de l’Àngels Martínez Castells. També de la Gabriela Serra, que és la meva mare política. Però també de la Carme Forcadell, de la Marta Rovira i de l’Anna Gabriel, tot i l’estil completament diferent de fer política entre totes tres. Altra dona que també admiro molt i que esmento en el llibre és la Dolors Sabater per tota la tasca que ha fet i fa a Badalona, per aquesta manera de fer que té per i construir des de l’empatia i la sororitat que és tan imprescindible en política.
-Després de tots aquells dies de 2017 vostè té un procés judicial obert en contra seva. En quina situació es troba ara mateix?
-El judici comença el 23 d’abril. És a dir, la justícia espanyola m’ha fotut la signatura de llibres per Sant Jordi [riu]. No podré gaudir de les paradetes ni parlar amb la gent, sinó que estaré al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Veurem què passa. Si l’acusació és de desobediència no comportarà pena de presó, sinó inhabilitació de càrrec públic i una multa de fins 30.000 euros. Però ja veurem. Jo aniré amb la mateixa actitud i estratègia de defensa amb què vaig anar al Tribunal Suprem. I a més a més, faré una cosa que no vaig fer allà perquè no m’ho van deixar fer, que és declarar en la meva llengua materna, l’occità. Si ja posaven traves per parlar el català allà, l’occità no sabien ni el que era. I com que aquí és llengua oficial, faré una mica de defensa política de la meva llengua.
-Tal com està el panorama polític actual, pensa que paga la pena aquest judici al qual s’enfrontarà?
-En quin sentit?
-Vostè va assumir uns riscos personals i polítics. Tal com han evolucionat les coses, pensa que va pagar la pena?
-Sí. Crec que tot allò que vam fer a l’octubre de 2017 ha estat un avenç enorme en el procés d’independència de Catalunya. Jo no em penedeixo de res. Sí que he fet autocrítica. Potser ho tornaria a fer, però ho tornaria a fer millor. Però mai no havíem arribat tan lluny. Per tant, aquest derrotisme que hi ha ara no el comparteixo. Potser ens pensàvem que hi estàvem més a prop del que realment estàvem en aquell moment -perquè no ho vam saber fer prou bé, perquè l’Estat espanyol va carregar contra nosaltres més fort del que esperàvem, pel que sigui-, però d’aquí a parlar de derrotisme o d’aquesta llarga travessia en el desert que ens espera... crec que no ho hem de fer. Al contrari: hem de posar en valor aquell 1 d’octubre, que és la major victòria que hem tingut en tota la història. Aquell dia vam guanyar. Potser vam perdre la guerra psicològica a partir del dia 3. Però en aquell breu espai de temps vam aprendre a fer el que cal fer per guanyar l’Estat espanyol. I ara que ho sabem, l’únic que cal fer és tornar a rearmar-nos i reorganitzar-nos per tornar-ho a intentar.
-Ara que parlava del 3 d’octubre, al llibre explica una trucada que es va fer aquell dia per intentar desmobilitzar una acampada massiva que hi havia preparada.
-Això va ser el dia 3 a la nit i no va ser una trucada, sinó que els que estàvem allà, els estudiants d’Universitats per la República que hi havia entre la Gran Via de les Corts Catalanes i el Passeig de Gràcia, amb totes les tendes de campanya preparades per ser plantades, van rebre un missatge de desmobilització per part de l’Assemblea Nacional Catalana enviat des del grup de whatsapp de la mateixa ANC, en què donaven les gràcies a tothom per haver participat en la vaga d’aquell dia i convidaven la gent a marxar a casa. Aquell dia vam pensar que aquesta, potser, no era la millor estratègia. Jo estic convençuda que ens hauríem d’haver plantat allà, amb la força d’un milió de persones als carrers de Barcelona després de la vaga general del 3 d’octubre i que la declaració d’independència no s’hauria d’haver allargat fins el dia 27. Hauria d’haver-se fet el 4 aprofitant la força que teníem al carrer. Calia resistir allà. Però les decisions que es van prendre en aquest Estat Major, bàsicament integrat per homes, van anar en un altre sentit.
-Qui va prendre aquelles decisions concretament? Sap?
-Jo no hi era. No ho sé. El que sí que vaig veure va ser el missatge de whatsapp al canal de l’ANC.
-Ara s’esgota un altre cicle polític amb el final de la legislatura, com creu que la CUP hauria d’encarar les futures eleccions i el cicle polític que s’obrirà?
-La CUP està en un procés de debat intern per veure com les encara. Encara és aviat per dir com ho farà. Jo crec que la CUP ha de fer dues coses: obrir-se a fer que espais polítics molt propers puguin estar sota el seu mateix paraigua d’esquerra independentista, feminista, ecologista i antifeixista; i després crec que és l’hora de fer una cosa a nivell nacional que ja s’ha fet a nivell municipal, que és mostrar que pot governar i que la CUP està preparada per assumir les contradiccions que suposa entrar en un govern d’esquerres. Si això fa anys que ja s’ha fet en municipis com ara Celrà (Gironès), Ripollet, Sabadell (Vallès Occidental), Verges (Baix Empordà) o Badalona (Barcelonès), potser cal fer aquest salt de demostrar al país que també podem agafar responsabilitats i governar. Això és importantíssim per sortir d’aquest córner en què ens ha col·locat la política institucional i parlamentària.
-Això implicaria governar amb partits que estan molt allunyats de la CUP.
-Jo no sé quin govern imaginar. Només dic que hem de demostrar que podem obrir-nos, i a més ho hem de fer amb un llenguatge que la gent entengui, i que les nostres polítiques d’esquerres i independentistes són el millor per a aquest país. Cal demostrar que no tenim por d’agafar responsabilitats per tal de dur-les a terme. La gran victòria del Sinn Féin a Irlanda, un partit republicà i d’esquerres i en què la CUP ens emmirallem molt, n’és un exemple. Com un partit ha passat d’obtenir el 2% del vot al 25%? Aquesta obertura, aquesta demostració que ho poden fer millor que el centreesquerra o el centredreta que han governat sempre -aquí serien Esquerra Republicana i Junts per Catalunya- ha fet que a Irlanda la gent els doni una oportunitat. Per tant, crec que hem de seguir un procés similar a aquest.
-Quines creu que són les virtuts del Sinn Féin en què s’hauria d’emmirallar la CUP?
-Una mica el que li estic dient: el fet de tenir un projecte de república irlandesa unificada, com tenir-ne un de Països Catalans independents -en el cas de la CUP, amb una visió d’esquerres, de polítiques socials rupturistes, de la sobirania en tots els aspectes- i saber transmetre això amb un llenguatge que la gent del carrer pugui entendre -perquè a vegades el problema és aquest, que utilitzem conceptes de la teoria marxista que la gent no acaba de comprendre- és el primer pas per després demostrar des del govern municipal que sabem fer-ho i que podem fer-ho. Cal evidenciar que som gent responsable, disposada a sacrificar-nos i a treballar molt dur per aquest país.