-Al llibre comença parlant de l’octubre de 2017. Per vostè, quines van ser les coses més difícils de gestionar periodísticament durant aquella etapa?
-El motor del llibre, realment, és el que va passar durant l’octubre de 2017. Em va semblar que des del punt de vista periodístic hi havia coses a explicar. Per això començo el llibre explicant com es veia l’1 d’octubre des d’una TV3 que es trobava sota amenaça del 155, igual que la majoria de mitjans a Catalunya ens sentíem insultats per part de l’opinió publicada a Madrid i d’alguns partits polítics que volien evitar el referèndum. Per evitar-lo, en comptes d’afrontar políticament el problema, deien que els mitjans catalans, especialment TV3, es dedicaven a rentar el cervell a la gent. I ens van dir coses que no es diuen habitualment, es van publicar notícies falses, gent que mai no veia TV3 ens criticaven com si fóssim Goebbels o propagandistes de la Unió Soviètica... D’una manera o altra ens havíem de defensar i amb aquest llibre pretenc defensar la nostra actuació durant aquells dies. Aquells dies vam fer periodisme, vam explicar el que estava passant, vam acompanyar la gent en un moment greu de la nostra història i crec que ho vam fer bastant bé.
-Creu que des del periodisme es va fer una bona fiscalització del que s’estava fent des de la Generalitat de Catalunya?
-Crec que déu n’hi do si ho mires amb perspectiva. Eren moments de molta pressió general i jo crec que nosaltres vam fer tanta crítica del que estava fent el Govern espanyol com també contemplàvem amb un cert escepticisme professional el que anava anunciant la Generalitat. De fet, en alguns moments posàvem de manifest públicament la falta d’informació que teníem respecte a la falta de seguretat durant les manifestacions. Nosaltres retransmetíem en directe durant hores i hores sessions parlamentàries, però sobretot nombroses manifestacions al carrer, i en algunes no teníem la seguretat que no hi hauria aldarulls. Estem parlant d’uns dies en què hi havia milers i milers de policies nacionals i guàrdies civils que venien de fora, amb ganes que «nos dejen actuar», amb moments de molta tensió -com ara quan sortien dels hotels per anar a buscar manifestants pel carrer-... Hi havia moments en què nosaltres vam dir clarament que no se’ns estava donant tota la informació pel que fa a la seguretat que hi havia per a la gent en aquell moment al carrer.
-Molts cops s’ha especulat sobre si des de la Generalitat no s’estaven fent prou coses o que estaven dient que s’estaven fent coses que, potser, no s’estaven fent. Creu que els periodistes ens vam fixar suficientment en tot allò?
-Aquí t’he de donar la raó: crec que sobre els plans posteriors al referèndum es va ser ambigu. Però veient la judicialització que s’ha vist ara sobre el que va passar és molt comprensible que no es volgués explicar què hi havia previst i tot allò que, posteriorment, s’ha comprovat que no estava previst.
-Creu que aquells dies TV3 va parlar per tots els catalans?
-Jo crec que no vam parlar tant com vam poder pel màxim possible de gent que fos sensible a escoltar què era el que estava passant. El problema és que, tant ara com aleshores, vivim en una societat que no està dividida com a societat però que culturalment, i pel que fa al consum de mitjans de comunicació, està dividida en dues bombolles. I nosaltres, només pel fet de ser un mitjà català, n’estem en una. I estem obligats a adreçar-nos a totes dues. Però la realitat és que el nostre espectador és catalanoparlant i per tant, tot i que ens dirigim a tota la ciutadania, existeix una recepció prioritària per part de tots aquells que, culturalment i lingüística, se senten emocionalment vinculats a la llengua catalana.
-Creu que seria bo trencar aquestes bombolles?
-Crec que podríem fer més. Se’n fan esforços, però sempre es podria fer més.
-Per exemple?
-No em toca a mi dir-ho, no sóc el director de TV3, però és cert que hauríem d’intentar que el públic castellanoparlant, que coneix el català perquè l’ha après a l’escola, senti la nostra televisió com la seva pròpia. I això, sovint, no passa. No sabria dir-te quina estratègia caldria fer al respecte.
-Un dels temes candents són les traduccions i els doblatges: quins s’haurien de fer, quins no...
-No crec que això servís per augmentar l’audiència de TV3 en zones castellanoparlants. Sí que sorprèn que avui, quan realment podem fer una vida plenament en català en molts àmbits, cosa que abans era inimaginable, a la vegada també hem generat un sistema de traduccions automàtiques, per exemple en els diaris, quan els lectors de La Vanguardia o El Periódico entenen perfectament el castellà i també a l’inrevés. Hi ha alguns articulistes, com ara el Quim Monzó, que no tenen pas gràcia quan es llegeixen traduïts al castellà. N’hi ha d’altres, com ara el Juan Tapiada o el José Antonio Zarzalejos, que traduïts al català perden part de la seva gràcia. No entenc per què no ens els fan llegir en la seva llengua original.
-Més enllà d’això, la tria de continguts i la tria de cares -i vostè n’és una d’aquestes- creu que és propícia per arribar a un ventall de públic més ampli?
-A nosaltres ens falta diversitat d’edat, d’orígens religiosos i culturals, fins i tot racialitzar algunes de les cares més conegudes de TV3... Són objectius que s’haurien de tenir sobre la taula, i no tinc cap dubte que la direcció de TV3 té presents tots aquests objectius. Altra cosa és que no anem prou ràpid. Per dir-ho d’una altra manera, a TV3 ens falten més Mohameds, Ousmans, Nayats, Martínez, etc. per representar bé la societat catalana actual. Ens falta aquesta diversitat i és una assignatura pendent.
-Això enllaça amb un altre tema que destaques al subtítol del llibre, ‘Identitats en conflicte a Catalunya’, allò que configura el nosaltres. Quan parla de nosaltres, vostè, a què es refereix?
-Hi ha molts elements. Per exemple el lingüístic, que ens porta a tots els territoris de parla catalana, als Països Catalans, que són també nosaltres. En altres aspectes, el nosaltres fins ara s’ha utilitzat gairebé, i de forma pràcticament subconscient fins al segle XXI, de forma molt més conscient des del segle XX cap enrere, per referir-se als cristians i a la tradició cristiana. Aquesta és una de les barreres que s’ha de poder trencar, perquè encara ara, en el subconscient, quan algú parla de nosaltres i dels altres, quan està fent cua, quan està portant els nens a l’escola, quan parla de les ajudes socials que necessita, en realitat està posant una frontera entre els nouvinguts, entre la gent que ve de fora, i nosaltres. La voluntat d’aquest llibre és que aquest nosaltres sigui el més ampli possible i que inclogui la societat completa, no a trossos.
-Això passa també per la qüestió de la societat, molt sobre la taula actualment. Com viu aquest procés de demarcació de les identitats?
-Jo crec que és un fenomen global, segur que també europeu, però global, dels països tradicionalment rics del primer món, que veuen que les grans diferències que han existit sempre en el globus mundial ara les vivim per barris. Abans no ho coneixíem d’aquesta manera. I per tant, l’amenaça de perdre el nostre nivell de vida i a la vegada, també, el nostre estil de vida, són dues amenaces compaginades que ens fan por. El que jo voldria amb aquest llibre és transmetre que és normal que ens faci por i que cal trobar una sortida, intentar de forma raonable que la nostra identitat s’adapti a aquest món de globalitat. Semblava que en el moment en què tothom tenia accés a Internet de forma igualitària desapareixerien les diferències. I sembla que tot just quan més gent que mai pot viatjar arreu del món, quan amb un clic pots veure imatges de l’Iran o una sèrie colombiana, reforcem les nostres identitats nacionals. I això es veu amb els bots: l’auge de l’extrema dreta a tot Europa, però també fins i tot en el consum o amb la reafirmació de la identitat.
-Quan parla d’identitat es refereix també a les sèries o a tot allò que veiem com a elements que conformen la nostra identitat. Podria aprofundir una mica més en aquesta idea?
-Per trencar clixés perillosos sobre la nostra identitat la base, sobretot, és revisitar la nostra història i la nostra percepció de qui som nosaltres mateixos. Hi ha un element que és això: mirem si realment els mites fundacionals de les nostres nacions europees, també de la nació catalana, no són una mica maniqueus entre els bons i els dolents tenint en compte que els dolents són els moros al segle IX i que encara aquest clixé el tenim al cap i ens dificulta l’entesa amb la gent de religió musulmana en ple segle XXI. Igualment, també penso que la conformació de la nostra realitat actual s’emmiralla amb el que passa en altres països. Per explicar què passa aquí moltes vegades mirem què ha passat a Escòcia, al Quebec o algú molt més tremendista pot mirar què ha passat a l’Ulster o als Balcans. Aquests models ens serveixen, els utilitzem, no defugim d’aquesta explicació sobre nosaltres mateixos a través dels miralls dels altres. I la ficció televisada, els best sellers més polítics, ens posen en un marc que es defineix a nosaltres i que ens acabem creient. Quantes de les coses que diuen els polítics avui no ens remeten a frases de Joc de Trons, a House of Cards o a El ala oeste de la Casa Blanca? La ficció, en el fons, determina també la nostra realitat. I a més a més hi ha ficció que no és només que ens determini i sembli que ho faci de forma casual, sinó que moltes vegades es marca un paràmetre de comportament polític -en això als Estats Units estan molt avançats- a través de sèries o pel·lícules que preparen el terreny . Per exemple, dos anys abans que Hillary Clinton es proclamés candidata a presidir els EUA, va aparèixer una sèrie en televisió en què una dona era presidenta dels EUA. O quan Barack Obama va esdevenir president dels EUA, abans hi havia hagut una sèrie en què un home jove de minoria ètnica guanyava unes primàries contra tot pronòstic del Partit Demòcrata.
-En la lluita audiovisual de marcar el relat, quin paper està jugant l’audiovisual català i TV3 com a màxim motor d’això?
-Jo crec que TV3, claríssimament, dibuixa un marc mental de comportament social del qual n’estic molt content. Crec que TV3 ha contribuït molt, per exemple, al fet que a Catalunya en aquests moments no hi hagi atacs xenòfobs o no hagi crescut un partit d’extrema dreta al si del catalanisme, que hi hagi elements, almenys públics, de solidaritat amb els refugiats, que hi hagi una conscienciació molt gran sobre el paper de la dona i la lluita contra la violència masclista... Tot això, crec, són atributs que no són únics de TV3 però que n’estic molt content. I quan ens diuen que adoctrinem a la gent et diria que amb aquests elements sí que adoctrinem, però en positiu, amb valors actualitzats del segle XXI per posar en valor lluites socials que fa molts anys que s’estan donant i que comencen a fructificar. Crec, clarament, que en aquest sentit TV3 sí que està dibuixant un marc mental, polític i de cohesió social. TV3 és important en aquest aspecte i la indústria audiovisual, en aquests moments, està sota mínims: la falta d’inversió i de projectes finançats aquí està fent que el talent s’estigui anant a molts llocs del món, cosa que és normal. Per sort, les oportunitats estan a la vora. Una persona de gairebé qualsevol lloc del món pot treballar a Netflix. Però el que és més trist és que la indústria feta aquí des de fa anys ara es traslladi a Madrid perquè és on realment hi ha els clients. És una pena. Ens falta ficció feta a Catalunya i que marqui els referents de les ciutats: els nostres paisatges no estan apareixent prou a les sèries de ficció que consumim els mateixos catalans. Hi ha països com ara Dinamarca o Suècia que en aquest sentit, per mida, i sobretot per trajectòria cultural i del sector de l’audiovisual, ens han passat per davant. És probable que en el seu cas l’Estat danès o suec hi hagi jugat molt a favor, i això aquí no ho hem tingut. Però és veritat que ells han aconseguit col·locar arreu del món històries de sèries polítiques, policíaques, que han aconseguit generar una marca i que finalment els seus paisatges han acabat a tot arreu del món. Nosaltres aquí no hem sabut aprofitar això quan aquí hi ha talent. I en canvi, no som capaços de traduir això en una creació audiovisual a l’alçada del que ens mereixem.
-Seguint amb la qüestió de la identitat, al llibre parla de diversos polítics, però sobretot de dos presidents, Jordi Pujol i José Montilla, que representen dos models ben diferents de ser català, segons vostè. Vostè posa molt en valor la tasca del president Pujol. Es considera pujolista?
-No, no! Crec que Jordi Pujol marca claríssimament la identitat catalana de la meva generació. Per això el trec en el llibre. Per bé i per mal, crec que hi ha molts elements que no s’explicarien avui si no fos pels seus 23 anys al capdavant de la Generalitat. És veritat que ell personifica una cosa que va més enllà d’ell mateix i del seu propi partit, perquè aquell catalanisme era en bona part compartit pel PSC, pel PSUC, per Esquerra Republicana... Però ell és el gran referent d’aquells anys. Al llibre, Pujol, en realitat, té un capítol. Però ell apareix en molts llocs. Perquè quan parlem d’Europa, tot l’intent d’aprofitar la finestra del regionalisme europeu és de l’època Pujol. Sobre la llengua i el panorama audiovisual que tenim a Catalunya, tot això ha anat canviant des que ell ja no és president, però també estem sobre les bases que ell va establir. Jo no em considero pujolista, però crec que és moment de fer inventari i de desgranar el que és important i el que no ho és. Pel que fa a tots els afers judicials que l’envolten i que, per altra banda, no hi ha hagut cap sentència, crec que no ens deixen veure amb perspectiva el que va significar el pujolisme.
-Quant a Montilla, com a periodista, tornaria vostè a fer esforços per normalitzar el fet que un castellanoparlant fos president, tal com vostè mateix va fer en aquell moment, quan treballava a l’Avui?
-Sí. També és veritat que han passat els anys i crec que si avui tornéssim a tenir un president castellanoparlant a la Generalitat, molts dels clixés que ell mateix va haver de combatre, per sort, ja s’han trencat. El concepte del xarnego que s’ha utilitzat durant el segle XX i que sovint fins i tot ha servit d’excusa per aquells que han volgut retratar la societat catalana com a intolerant o com a poc sensible a la realitat dels que no eren d’aquí, crec que això ja està superadíssim. En tot cas, ara, els problemes d’integració i de cohesió social vénen d’una altra banda, però no de la llengua materna o del lloc en què ha nascut qui sigui. Un exemple, en aquest sentit, és el d’Inés Arrimadas, que va guanyar unes eleccions al Parlament de Catalunya havent nascut a fora, fent bandera de la llengua castellana, però en un català perfecte i amb una integració total al que és la cultura pròpia de Catalunya.
-Continuant amb la identitat, vostè va guanyar el 2012 un Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig amb Un antídot contra l’extrema dreta, editat per 3i4, quan aquest fenomen encara era molt incipient a Catalunya. Com veu la situació actual? Creu que encara podrien ser vàlids els antídots que vostè plantejava?
-Sí. De fet, aquest llibre neix amb la voluntat de ser un dels antídots que demanava contra l’extrema dreta. En aquell moment jo venia de fer de corresponsal a París i el creixement del Front Nacional de Marine Le Pen em preocupava i a la vegada em fascinava com a fenomen. Crec que aquí, per sort, en el catalanisme no hi ha una extrema dreta que s’hagi articulat, però crec també que cap societat europea està mai prou vacunada contra el creixement de l’extrema dreta. Un dels elements importants l’intento fer cada dia a les nou del vespre, que és generar un estat d’opinió a través del Telenotícies que sigui una contraposició a tots els valors de l’extrema dreta. És a dir, intento ajudar a fer que la nostra societat sigui tolerant, oberta, que no hi hagi desequilibris molt grans, que la gent sigui lliure, evidentment, però que les desigualtats no provoquin el trencament de la societat, que és el que obri el pas a l’extrema dreta. I aquest llibre, precisament, té un element, el de la identitat nacional, una bandera que només agafa l’extrema dreta. Crec que si no cuidem els progres, relativament joves, gent viatjada, cosmopolita, amb una visió una miqueta oberta del món, si nosaltres no agafem aquesta bandera també i la tractem com cal, de manera oberta i inclusiva, deixem el terreny lliure perquè creixi l’extrema dreta i partits com Vox.