El matí de l’endemà que Donald Trump anunciés l’“acord del segle”, Orit Artsiely trepitja la terra negra i fangosa de la vall del Jordà i encara no sap quines repercussions tindrà tot allò per a ella. A la nit i a la matinada ha plogut, però ara es van desfent els núvols. Fa un dia càlid i humit. Per damunt de la capsa on porta els dàtils que ofereix a les visites hi voleien mosques.
Orit Artsiely és tresorera del Consell Regional de la Vall del Jordà, una organització que agrupa els colons jueus de la zona. A la nit ha parlat amb el seu superior, que va viatjar a Washington amb la delegació israeliana. L’home es diu David Elhayani, i el coneixen com l’alcalde de la vall del Jordà. Va estar-se en una sala amb Trump i el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, mentre Trump feia el seu discurs, però sembla que ell tampoc no en té ni idea, de què està passant.
“Ens en falten detalls, em va dir ell”, diu Orit Artsiely.
Però ell va aplaudir, com la resta de gent que hi havia a la sala?
Artsiely s’encongeix d’espatlles.
La dona sí que va veure les fotos de Washington, la roda de premsa amb Trump i Netanyahu. Jerusalem, va anunciar Trump, continuarà sent la capital indivisa d’Israel. Segons el seu pla, els palestins podran construir la seva capital als extrems de Jerusalem Est, a l’altra banda del mur d’Israel. Els llocs sants del turó del temple seran administrats per Israel. Els palestins rebran, en compensació per les pèrdues a Cisjordània, parts del desert del Nègueb. Els assentaments israelians, en canvi, no patiran cap modificació.
Durant la roda de premsa, Netanyahu gairebé no va deixar de somriure en tota l’estona. Poques hores després, el líder dels palestins, Mahmud Abbas, qualificava el pla de conjura contra el seu poble. Aquesta era, doncs, el pla nord-americà.
Inicialment, Netanyahu volia que aquest diumenge el seu govern votés sobre l’annexió dels territoris de Cisjordània, sobre la sobirania, com ell ho anomena. Però això probablement no passarà. Fa uns quants dies, el ministre de l’Interior ve venir aquí, però només va dir que estan preparant la paperassa.
“Ens ha calgut molt de temps per entendre com podíem fer que la terra donés fruit”, diu la israeliana Orit Artsiely, que viu a la vall del Jordà des del 1982. “El sòl és molt salí. Conreem dàtils, pebrots, vinyes i mangos. A partir d’ara, si entenc bé el ministre de l’Interior, ja no ens calen agricultors, sinó advocats”. Els terrenys no són propietat dels pagesos, ells només en són usuaris.
Artsiely té moltes preguntes. Qui substituirà l’exèrcit, que ara controla el territori? La vall necessitarà una altra administració? “I qui són els nostres socis? Si els palestins no hi participen, ja ens podem oblidar del gran pla de pau”.
A la vall del Jordà –ocupada per Israel com a conseqüència de la Guerra dels Sis Dies, el 1967– hi ha 27 assentaments jueus. Actualment hi viuen uns 9.000 jueus. Ells gestionen la major part de l’àrea, si bé hi ha molts més palestins, com a mínim 65.000. L’exportació estrella són els dàtils. Els colons jueus els exporten des de la vall del Jordà a tot el món, fins i tot al món àrab. Els pebrots, un altre producte important, els venen especialment a Rússia, perquè els russos boicotegen els pebrots europeus. Igual que molts europeus boicotegen el raïm i les herbes procedents d’Israel.
Ziva Gilad és la responsable de recerca i desenvolupament del Consell Regional de la Vall del Jordà. Fa quaranta anys que viu aquí, on va arribar amb una titulació en producció agrícola de la Universitat Hebrea de Jerusalem i un nadó. Tenia ideals, diu Gilad. Aspirava a un nou Israel, just i pròsper. Votava el Partit Laborista, com els seus pares. Actualment, té quatre filles, un diploma i pocs ideals.
Va sentir la roda de premsa de Washington per la ràdio del cotxe. Al cap d’una estona la va haver d’apagar. No es fia de ningú, i encara menys de Netanyahu. Però quan li preguntem com seria aquesta terra sense ella i els altres colons, diu: “Com Gaza. Erm i desert. Quan vam marxar nosaltres, van destrossar els hivernacles”.
No és la seva terra, però sense ells no seria verda.
Yaakov Elbaz, propietari d’una explotació de dàtils amb 8.000 palmeres, diu que quan va arribar aquí fa trenta anys només hi havia sorra. “No hi havia aigua, ni palmeres ni àrabs”.
Uns cinquanta palestins treballen per a ell. Gent decent, diu. Ells també només volen pau, pa i llet. Amb alguns, diu, són amics. Però explica que dorm igualment amb la pistola sota el coixí i amb el fusell M16 al costat del llit. La frontera amb Jordània és només a uns quants quilòmetres de distància, conclou.
Elbaz assenyala les muntanyes, que centellegen sota el sol del migdia. Avui ha donat festa a la majoria de treballadors perquè al matí plovia. Només tres palestins estan a la gatzoneta dins un vell contenidor entremig de les palmeres, on sembla que també dormen. Els homes no volen parlar, perquè igualment no serveix per a res.
Però aleshores un s’anima. Es diu Tarek Hossni, viu a Nablus i treballa aquí des de fa cinc anys. El seu cap, diu, és un bon home. La remuneració també està bé. Guanya 200 xéquels per dia, diu, uns 50 euros. Porta una dessuadora on diu amb lletres grosses “Unbreakable” (‘indomable’), però no sembla que l’home s’ho cregui.
Salem Ghrouf podria portar aquella dessuadora. Ghrouf és l’alcalde de Jericó, població de la vall del Jordà. Si s’implementés el pla de pau de Trump, Jericó es convertiria en una illa palestina en un mar de territori annexionat.
Ghrouf, un home de rostre seriós, s’ha assegut entre imatges de Yasser Arafat i de Mahmud Abbas –l’exlíder palestí i l’actual– i davant un foto de la cúpula de la Roca. L’alcalde de Jericó sembla que parli des de Jerusalem mateix, la ciutat santa, que Trump el dia abans ha declarat capital indivisa d’Israel. Ghrouf diu: “A Jerusalem vam vessar la nostra sang, hi van morir els nostres màrtirs. Mai no l’abandonarem”.
Damunt les taules hi ha cendrers enormes i gots amb te dolç. En el seu discurs, Ghrouf viatja enrere fins al 1917, l’any de la Declaració Balfour, amb què els britànics van posar sobre la taula l’establiment d’una pàtria per als jueus a Palestina, origen tots els mals. “Els jueus no són el problema; el problema és el sionisme”, diu l’alcalde. Després dels acords de pau d’Oslo, diu Ghrouf, als palestins només els va quedar el 22% de la seva terra. I ara han de renunciar novament a fins a un 40% del territori. “Això és un acord?”, exclama l’alcalde de Jericó. “Rebutgem el pla. És injust. Dona dret a persones que no tenen cap dret”.
Ghrouf dibuixa la imatge d’una ciutat que quedaria escindida del seu entorn. El pla, que de fet no és cap pla, sinó un “projecte”, destruiria relacions econòmiques i socials, dividiria famílies i separaria Jericó del “graner” del país. Ghrouf diu que la vall quedaria trossejada. Un territori pensat per ser la pàtria dels palestins que viuen a la diàspora. En algun moment hi havien de venir a viure tretze milions de persones. Aquest era el pla. El de Ghrouf.
El pla de Trump, en canvi, no és el començament, sinó el final d’una solució amb dos Estats. Per tant, la combatran amb tots els mitjans.
No han anunciat dies d’ira? De moment Jericó està estranyament pacífica, gairebé adormida.
“La notícia que va arribar ahir dels EUA va ser com un electroxoc. Primer et quedes una mica paralitzat”, diu l’alcalde. Ara espera indicacions de la direcció. “No tenim armes, i tampoc no volem una tercera intifada”. Fa una pausa. “Però...”.
Però...?
“Quan acorrales el gat, al final mossega”, diu Ghrouf.
A la paret hi ha penjats regals de ciutats agermanades. La foto d’un fiord de Noruega i un gravat de l’ajuntament de Wiesbaden. Aquest és el món amb què l’alcalde se sent vinculat. Tots haurien de tornar a la taula de negociació, diu. L’alcalde parla i parla, un se l’imaginaria parlant sense parar mentre l’aigua anés pujant al voltant de la seva illa, cada cop més encongida.
Ismail Daiq és un exitós productor de dàtils palestí de la vall del Jordà. Més tard explica com podria afectar-lo el pla. És a la terrassa del seu despatx i enganxa un mapa de la vall a la paret.
Dos terços de les plantacions que conrea es troben dins el territori que s’annexionaria segons l’anomenat pla de pau. Daiq, que va ser ministre d’Agricultura dels palestins, diu que es pot aprendre del passat per endevinar què passarà.
“Darrerament s’ha vist, després de la construcció del mur, que els pagesos palestins a poc a poc han estat separats de la seva terra”. L’accés cada cop ha estat més difícil, i els temps d’espera a la frontera més llargs. Han hagut d’emplenar documents especials, hi ha hagut obstacles. Alguns pagesos palestins han abandonat.
“Si poguéssim conrear tota la terra que ens pertany no dependríem dels 50.000 milions de dòlars que aquest suposat acord preveu per a nosaltres”, diu Daiq.
El sol es pon darrere les muntanyes de Jerusalem. Daiq explica nits d’insomni i injustícies dels veïns israelians. Els colons jueus reben subvencions de l’Estat d’Israel. A ells, en canvi, no fa gaire els van confiscar, sense justificació, 120 tractors que només es poden recuperar pagant una fiança.
Daiq ensenya el punt, a l’horitzó, on suposadament hi ha els tractors, però el sol de la tarda enlluerna massa i aviat es fa fosc. En la llum minvant, explica la història de la reina Ester, de l’Antic Testament, que va salvar els jueus de l’assassinat massiu per part dels perses. Parla d’un relat escrit sobre pell de burro que demostra que els palestins ja conreaven dàtils en aquesta zona fa 3.000 anys.
Trump vol un acord per a aquest segle. Però això, per a Ismail Daiq, el productor de dàtils de la vall del Jordà, és massa poc.
Durant la roda de premsa, Netanyahu gairebé no va deixar de somriure en tota l’estona.
Traducció d'Arnau Figueras