Gemma Aguilera: «No volia fer un llibre sobre Turull sinó amb Turull»

—Per què decideix barrejar l’al·legat final de Jordi Turull, la seva narració dels fets i els records i les opinions de Turull?

—Perquè al judici, en Turull només va tenir quinze minuts per a l’al·legat final i considerava que no tindria prou temps per explicar per què havien fet el que havien fet i què defensaven. No volia que la gent es quedés amb el relat inventat pels poders espanyols i vam decidir que l’al·legat final recollia molt bé tots els aspectes personals, polítics i, fins i tot, íntims del personatge. Això ens serviria com a tronc estructural del llibre. A més, com a periodista no volia fer-li un llibre a Turull; jo volia fer un llibre amb Turull. Volia fer el relat periodístic aprofitant que el vaig viure com a periodista: volia passar, per tots aquells fets, una càmera el màxim d’objectiva possible mentre el protagonista, al costat, anés comentant i valorant cadascun dels fets. I crec que el resultat és una crònica periodística amb un apuntador al costat que va fent les seves valoracions. 

—Com es fa “un llibre amb un polític” que està tancat a la presó?

—És una anomalia. És fer un llibre a través d’un vidre i a través d’un telèfon que se sent molt malament. I és fer un llibre a l’antiga: amb boli i paper. Perquè a la presó, encara que algú és pugui pensar que hi ha algun tipus de privilegi, no és així. Les normes són les que són. No deixen entrar un ordinador. No hi ha cap tipus de facilitat, més enllà dels permisos que permet la llei per contactes amb periodistes o, en el meu cas, algunes vegades he pogut entrar substituint un familiar en una visita de locutori. És difícil. I hem necessitat l’ajuda del seu entorn per passar-li papers. Jo escrivia i, perquè ell pogués revisar-los, no se li poden fer arribar si no és a través d’alguna advocat o algun familiar. 

—Per al lector, el llibre té dues parts: la que explica l’1-O i els fets següents i la del temps a la presó. La primera és més descriptiva i freda i a la segona, que enfronta Turull amb la soledat de la presó, el polític creix com a personatge. 

—Sí. I també la part final: ja estem condemnats; i ara, què? Aquesta part sí que era més seva, perquè correspon a ell dir cap a on s’ha d’anar i treure’n valoracions polítiques. Aquesta part també ha costat més de fer perquè, clar, ell tenia més necessitat d’imprimir el seu caràcter. En canvi, la resta de capítols poden ser un relat més trepidant.

—Però la part de la presó és la que retrata millor Turull. 

—En realitat és un llibre «fàcil de fer». Primer, perquè jo he viscut els fets pràcticament en primera persona, com a periodista, i, segon, perquè ells també ho viuen tot molt intensament; recorden moltíssim detalls de cada dia. Es nota que per ells ha tingut un impacte molt bèstia. I quan li demanes al Turull què va passar tal dia et fa un relat supercomplet. La presó és una experiència vital brutal que també dona per moltíssim. De fet donaria per fer un llibre de les històries de la presó només. 

—Explica que l’1 d’octubre Turull “pren consciència que han estat ingenus pensant que Espanya no es podia permetre determinades imatges”.

—Sí, sí. Ells se n’adonen a posteriori -i jo crec que això li ha passat a la majoria de catalans. Ningú pensava que un Estat que feia 40 anys que havia passat una transició democràtica, apallissés gent als carrers perquè estaven votant -en actitud pacífica. Ni tampoc es pensen que destituiran tot el Govern. Confiaven que eren un estat de la Unió Europea. Després se n’adonen que ni a l’Europa política —la judicial ja és una altra cosa— ni en aquesta Espanya no hi ha límits. Se n’adonen a la presó. 

—Turull diu al llibre que “subscriu” aquelles polèmiques declaracions de Marta Rovira que l’Estat estava disposat a augmentar el nivell de violència. 

—Sí, ho subscriu ell i també el president Puigdemont i realment ho hem vist. L’Estat no té límits i el que vam veure és que hagués pogut passar qualsevol cosa. De fet, la majoria de membres del Govern van dir que la Marta Rovira tenia raó. 

—Tot i això no concreta quines eren les amenaces que hi havia.

—Entenc que hi ha alguna informació que encara no es pot donar o que no sabien l’abast que podia tenir. Qualsevol nom pot acabar judicialitzat i tots tenen molta prevenció a l’hora d’explicar les coses. 

—Per què no s’exilia?

— En Jordi Turull explica que ja ha fet patir molt a la família i els seus pares ja estan grans. A més afegeix: “Jo no sé viure fora de Parets. Hi he viscut tota la vida i no m’hi veig vivint a Bèlgica”. I el tercer punt, que té aquest punt d’ingenuïtat és que pensa que no s’ha d’amagar de res: “Aniré a Madrid, explicaré el que ha passat i, com que el referèndum està despenalitzat, aquí no ha passat res. I si m’han d’inhabilitar, que m’inhabilitin”. Això, la primera vegada. Després de la primera estada a la presó i després de la investidura, sí que sap que entrarà a la presó i que aquesta vegada aniran mal dades. 

—L’última part és més aviat l’exposició del seu projecte, de la seva teoria política...

—Aquí és on jo, com a periodista no hi intervinc. Simplement endreço les idees.  Ell diu que s’ha de continuar, s’ha d’explorar la via del diàleg però també deixar la porta oberta: perquè, si la via del diàleg fracassa, Catalunya tampoc pot renunciar definitivament a exercir el seu dret d’autodeterminació. Cal anar persistint. I recorda a l’independentisme que ha de saber realment a què està disposat i si vol seguir o no.