Bruno Dey no s’imaginava que serien així els seus últims dies de vida. En el període, probablement curt, de temps que li queda a aquest home de 93 anys, s’ha d’encarar amb la part fosca del seu passat que havia reprimit. Diu que només n’havia parlat amb la seva dona.
Ella l’acompanya en gairebé cada sessió del procés a la sala 300 del tribunal del land d’Hamburg. Agafada del braç de la seva filla, s’asseu al costat dels seus nets i escolta. Sent com el seu Bruno parla sobre el temps que va servir al camp de concentració de Stutthof. Diu que hi va estar de servei entre l’agost del 1944 i l’abril del 1945, a la Primera Companyia del Totenkopfsturmbann (‘batalló de la calavera’) de les SS.
Els nacionalsocialistes van construir el camp de Stutthof, prop de Gdansk, com un camp d’internament per a més de 100.000 jueus i adversaris polítics. Pel cap baix 65.000 persones hi van ser assassinades, afusellades, penjades, gasificades o torturades fins a la mort. Passaven fred, gana i treballaven fins a deixar-hi la vida. Morien per epidèmies a causa de les condicions higièniques. Dey vigilava l’infern d’aquella gent.
Feia guàrdia en una de les torres. La seva missió era impedir fugues, revoltes i alliberaments. Els presos havien d’aguantar fins a la mort. El fiscal superior Lars Mahnke l’acusa, per tant, de ser còmplice de l’assassinat en com a mínim 5.230 casos demostrables.
Ara la sala ha d’aclarir si –i en quina mesura– el guàrdia va cooperar en els assassinats massius. Què en sabia Dey, de la injustícia, la tortura i les matances sistemàtiques? Va contribuir a “l’execució de l’ordre d’assassinat com una peça de la maquinària mortífera”? Un adolescent que ha de fer el servei militar en un camp de concentració i que no arriba a empunyar armes, pot ser culpable de milers d’assassinats?
Dey ara va en cadira de rodes, és un home amb els cabells espessos i un bigoti blanc. Diu que no entén per què ara, 75 anys després del final de la guerra, ha de comparèixer davant un tribunal. És necessari?
Sí que ho és. Aquesta necessitat s’ha vist en els fins ara disset dies que han durat les sessions del judici.
Compareixen testimonis les declaracions dels quals han d’ajudar a reconstruir l’inimaginable. Venen d’Israel, Polònia, França i Noruega. Una supervivent intervindrà des d’Austràlia. En total, quaranta afectats actuaran en el procés com a querellants. Tots comparteixen vivències commovedores i la determinació que el més important del judici no és la pena. Ni tampoc la justícia, perquè davant aquells crims no n’hi pot haver, de justícia. Més aviat el tribunal ha de deixar constància de la desmesura d’aquella injustícia. I ha d’evidenciar que els ajudants també van ser executors obedients en l’Holocaust. Com Bruno Dey.
Un dels testimonis és Abraham Koryski, nascut a Lituània, que ha vingut des de Natzaret. És l’únic membre de la seva família que va sobreviure a l’Holocaust. És un home baixet de 92 anys. Descriu la seva arribada al camp de Stutthof: era de nit i feia pudor de cadàver. Descriu el sadisme dels dirigents de les SS, els jocs per maltractar-los, les tortures quan els cridaven al matí, i diu: “El cos de guàrdia era pertot arreu”.
Koryski no ha oblidat com havia de recollir ossos de persones mortes; com la seva tia va morir al filat electrificat i com tot seguit el seu oncle es va matar. Abraham Koryski no ha oblidat com els feien sortir dels barracons, a ell i als altres, en plena nit, despullats, a vint graus sota zero. Molts no van sobreviure a les tortures. “Ens van convertir en animals”, diu.
Sovint es produeix un silenci dolorós a la sala 300, sovint cauen llàgrimes. I sovint un se sorprèn sentint aquest acusat a qui la seva filla, convertida a l’islam, empeny per fer-lo entrar a la sala amb la cadira de rodes. Dey contesta totes les preguntes amb una veu segura.
Ell, diu, no era nacionalsocialista. Tenia 17 anys quan el juny del 1944 –amb un total de 500 soldats de la Wehrmacht– va ser desplaçat al camp de Stutthof. Al cap d’un mes el van destinar al cos de guàrdia de les Waffen-SS. No hi ha cap document que demostri que Dey s’allistés voluntàriament al servei de guàrdia. Ell diu que va intentar que el col·loquessin a la cantina o a la cuina. Però no va veure cap opció d’evitar el servei.
“Les imatges de misèria i d’horror m’han perseguit tota la vida”, diu Dey. Però moltes imatges de misèria i d’horror sembla que les ha oblidat, reprimit o no les vol descriure. I així, davant moltes preguntes que respon pacientment sentim respostes que costen de suportar.
Una d’elles és: “No veig que jo en sigui culpable”. Bruno Dey diu aquesta frase una vegada i una altra, en diverses variants. “Jo no en tinc la culpa. No vaig fer mal a ningú directament”. Dey diu també: “S’ha parlat i debatut molt sobre aquest tema”. Tot plegat es torna a “remoure”. El seu últim tram de vida ha quedat “fet miques”.
El setembre del 2016, quan la policia va tocar el timbre de casa seva per fer-hi un escorcoll, Dey es va sorprendre. Per què ara? Per què ell? Per què un altre cop? Dey ja havia estat interrogat, anteriorment la justícia havia investigat altres sospitosos. Ell va informar sol·lícitament, creia que no tenia res a amagar.
Per això el seu advocat, Stefan Waterkamp, afirma: Dey no es va amagar al llarg de les dècades, ningú no es va interessar per un “humil guàrdia com ell”. Com hauria d’haver sabut Dey que se’l podia acusar de ser còmplice d’assassinat? Com havia d’endevinar que seria culpable davant un tribunal?
A la sala el policia que va escorcollar la casa de Dey recorda bé aquell senyor gran que el va convidar a passar a la galeria i que, sense cap problema, es va posar a parlar immediatament del seu temps a Stutthof. “Tenia la impressió que volia explicar coses perquè li suposaven una càrrega. Perquè sempre havien estat una càrrega”.
L’agent, però, també recorda com Dey va intentar “deixar-se bé en el relat”. Deia reiteradament que no havia estat a Stutthof per voluntat pròpia. I que li sabia greu per la gent, però que no havia vist cap possibilitat “d’escapar-se’n”. Havia vist centenars de cadàvers, però no sabia com havien mort, li havia dit l’ancià.
L’historiador Stefan Hördler té una opinió diferent. Per encàrrec de la sala ha elaborat un dictamen a què ha tingut accés Der Spiegel. La seva valoració incrimina Bruno Dey. Les cremacions al crematori i a les fosses obertes eren “visibles i perceptibles per l’olor” per part de tots els membres de les SS, segons Hördler. El que passava al camp era “omnipresent” per a tots les guàrdies del camp. Dey, en canvi, diu que no recorda la pudor de persones cremades. Malgrat que feia guàrdia en una de les torres just al costat del crematori.
A Stutthof tots els homes de les SS rebien regularment formació ideològica i pràctica, com ha descobert Hördler. Feien exercicis de tir, assistien a conferències i participaven en programes d’assistència a les tropes.
Dey ho nega. Ell només recorda una sola anada al cinema; les sessions formatives devien tenir lloc mentre ell va estar malalt. I afegeix: “No crec que fossin nazis de debò”, en referència als seus antics companys. Aquesta és una d’aquelles respostes que costen de suportar.
Perquè precisament l’home que va cridar a files el soldat de la Wehrmacht Bruno Dey perquè s’unís a la Primera Companyia del Totenkopfsturmbann de les SS era un nacionalsocialista especialment fanàtic. El hauptsturmführer Richard Reddig ja formava part de les SS abans del 1933. A Stutthof, Reddig era la “mà dreta” del comandant del camp. Els seus superiors elogiaven els seus “grans mèrits”, és a dir, les “accions de neteja”, les matances massives sistemàtiques.
Reddig decidia qui entrava a la seva companyia. Apostava per una barreja entre membres veterans i violents de les SS –experts en els serveis al camp– i joves reclutes a qui “podia modelar un pas més enllà”. Dey havia servit prèviament, entre la Pasqua i el juny del 1944, en dues unitats de la Wehrmacht.
A partir de l’agost del 1944 Dey va ser guàrdia de la Primera Companyia sense interrupció. Per tant, segons dades de l’autor del dictamen, va fer el servei militar en un temps en què a Stutthof es van assassinar massivament malalts i interns no aptes per treballar. Dey devia saber, doncs, què passava al recinte.
Davant el tribunal, però, l’acusat manté la seva versió. L’arribada de més de 50.000 presos, que durant la segona meitat del 1944 van ser portats al camp i que gairebé no cabien als barracons, la muntanya de milers de sabates, els gossos ensinistrats, les pallisses i els atacs mortals quan cridaven els interns: “Jo això no ho vaig veure”, diu ell. El seu record potser té més a veure amb la seva pròpia imatge que amb la veritat històrica.
Durant el judici, Dey pregunta una vegada i una altra què hauria hagut de fer. La presidenta, Anne Meier-Göring, li contesta amb una altra pregunta: per què no demanava el trasllat? Això no era possible, diu ell. Si hagués presentat una sol·licitud de trasllat, hauria corregut perill. La jutgessa respon: no hi ha cap guàrdia que sigui castigat per presentar una sol·licitud de trasllat. Però hi ha molts exguàrdies que fan servir aquesta argumentació, sosté la magistrada. “Es va assassinar milions de persones, però ni un sol guàrdia s’hi va oposar”, diu Meier-Göring.
Els guàrdies eren lliures de presentar una sol·licitud de trasllat, diu també l’historiador Hördler. Especialment les sol·licituds de voluntaris per anar al front eren benvingudes i fomentades. Entre altres coses perquè servir al “front exterior” es corresponia més amb el codi d’honor i d’elit de les SS i amb la imatge heroica del soldat dins la tropa que no pas servir en un camp de concentració.
L’agost del 1944 milers de guàrdies de les SS procedents de camps de concentració van ser traslladats a unitats de camp de les Waffen-SS, molts dels quals venien de Stutthof. Però Dey es va quedar al camp fins a l’abril del 1945.
De què hauria servit que s’hagués esforçat perquè el traslladessin?, pregunta Dey al tribunal; i ell mateix dona la resposta: “N’hauria vingut un altre”. Respira fondo un moment. “No hauria servit a ningú. No s’hauria salvat ningú”. El fiscal superior Mahnke té una altra sospita: “Tenia por d’haver d’anar al front?”. Dey també ho nega. El que és clar, però, és que més de la meitat dels soldats alemanys caiguts en combat van morir mentre Dey va ser a Stutthof.
Moltes persones que venen a veure el judici estan desconcertades veient com homes com Dey han pogut viure la vida gairebé fins al final sense ser mai incriminats. La justícia alemanya el va deixar en pau molt de temps. Fins que el tribunal del land de Munic va condemnar el guàrdia John Demjanjuk el 2011 com a còmplice de l’assassinat de 28.000 persones al camp d’extermini de Sobibór i allò va ser un senyal definitiu: qui hagués participat, de la manera que fos, en la “maquinària de l’extermini” tenia certa responsabilitat.
El Tribunal Suprem d’Alemanya va confirmar el 2016 la sentència contra l’ajudant d’Auschwitz Oskar Gröning, que el tribunal regional de Lüneburg volia enviar a la presó quatre anys. El mateix any Reinhold Hanning, guàrdia a Auschwitz, va ser condemnat a cinc anys de presó. Tots dos homes van morir abans de començar a complir la pena.
El procés contra Bruno Dey podria ser un dels últims intents d’aclarir judicialment els crims violents dels nazis. L’Oficina Central de l’Administració de Justícia Alemanya per a l’Aclariment dels Crims Nacionalsocialistes ha obert investigacions darrerament per crims a Auschwitz, Buchenwald, Majdanek, Mauthausen, Ravensbrück, Sachsenhausen i Stutthof. D’aquests casos, 22 tenen processos oberts a les fiscalies dels lands.
Tots els acusats –entre els quals també hi ha dones– tenen més de 90 anys, i a tots se’ls acusa de ser còmplices d’assassinat. En cap cas no hi ha proves que els acusats assassinessin directament. Més aviat la sospita contra ells es basa en “l’exercici general d’una funció determinada”, diu Jens Rommel, director de l’Oficina Central.
En una de les sessions del judici contra Dey, entre el públic hi ha Esther Bejarano, supervivent de l’Holocaust. Ara té 95 anys. Bejarano és al passadís, davant la sala 300, i diu: “Els que eren allà ho sabien tot”.
Traducció d'Arnau Figueras