Arribat a Alacant de ben jove, a les acaballes del franquisme i amb la il·lusió de quan tot estava per fer, José de la Casa combinava la seua tasca com a obrer de la construcció amb les reunions sindicals, quan encara eren clandestines. Aquells anys formava part del Partit Comunista, instrument fonamental d’oposició a la dictadura, i més endavant acabaria integrant-se en Esquerra Unida. El seu perfil mai no va ser acadèmic: no comptava amb estudis, però això no l’eximia d’una capacitat singular de mobilització i de convicció.
José de la Casa va liderar Comissions Obreres a Alacant i a les Marines durant 17 anys. Concretament, entre 1991 i 2008, quan va ser substituït per l’actual referent del sindicat a les comarques del sud, Consuelo Navarro. El recentment desaparegut tenia clar que no volia continuar liderant CCOO: prolongar la seua condició de líder l’acabaria desgastant, pronosticava. I això li va convidar a fer un pas al costat pel que fa al lideratge oficial, però a no l’oficiós. Al sindicat, com a l’esquerra d’Alacant, sempre va estar ben present. Era una veu a escoltar.
Especialment durant els anys en què el Partit Popular governava amb més comoditat. Davant un PSOE feble que no exercia el paper d’oposició que la ciutadania li havia encomanat, els moviments socials i els sindicats assumien aquest paper amb mobilitzacions que sempre van ser insuficients però que van representar, si més no, el rebuig a unes polítiques aprovades durant aquells anys pels electors però que, més tard, es demostraren nocives.
A Alacant, concretament, José de la Casa es va implicar plenament en la Plataforma d’Iniciatives Ciutadanes (PIC), una de les entitats que més oposició va fer a l’Ajuntament liderat llavors per Luis Díaz Alperi i definit pels seus projectes megalòmans. A la PIC va coincidir amb l’ara exconseller de Transparència Manolo Alcaraz -i referent de la coalició Compromís a Alacant- o amb Andrés Pedreño, rector de la Universitat d’Alacant, entre altres.
Amb caràcter dur quan defensava els interessos sindicals en les taules de negociació amb l’empresariat, José de la Casa també va formar part de l’executiva de CCOO al País Valencià. Estimat com pocs al si del sindicalisme i dels moviments socials, ha estat víctima d’una llarga malaltia als setanta anys d’edat. Alacant, ciutat que el va acollir durant la seua joventut -procedia de Valdesaz, una pedania recòndita del municipi de Brihuega, a la província de Guadalajara-, perd un referent social en un context hostil, cada vegada menys còmode per fer créixer les entitats i les propostes sindicals.