Triomfadora als Globus d’Or (millor drama i director) i amb deu nominacions als Oscar, 1917 acumula una enfervorida llista de comentaris del tipus “la sensació de l’any”, “el fenomen del moment”, o el desgastat “s’ha de veure” de cada temporada. Però el darrer film de Sam Mendes, director d’American Beauty (1999), Revolutionary Road (2005), Skyfall (2012) i Spectre (2015), descol·loca per com juga a fer trampes: ni és tan virtuosa com s’ha proclamat, ni tan vibrant com voldria. Un cas flagrant de com la tècnica pot no jugar en favor de la història, sinó que l’enlluerna fins a recrear-se en l’artifici i en la buidor total. Això sí, sense respir.
1917
Direcció: Sam Mendes
Regne Unit, 2019
Durada: 119 minuts
Guió: Sam Mendes i Krysty Wilson-Cairns
Fotografia: Roger Deakins
Música: Thomas Newman
Repartiment: George MacKay, Dean-Charles Chapman, Mark Strong, Richard Madden, Benedict Cumberbatch, Colin Firth
Gènere: Bèl·lic
Mendes ens teletransporta a la Primera Guerra Mundial, a l’any que marca el títol. Dos soldats joves de l’exèrcit britànic, Schofield (G. MacKay) i Blake (D.-C. Chapman), han de dur a terme una missió aparentment suïcida: travessar el territori enemic en una cursa contrarellotge per entregar un missatge i evitar la massacre de milers de soldats, entre els quals es troba el germà del mateix Blake. Una historia mínima, de patiment i de vivència en primera persona, a l’estil videojoc: un viatge a peu, entre el fang i els cadàvers, entre la destrucció i l’imprevist (una rata que fa explotar una bomba, la mà de Schofield en unes entranyes, la runa, la pols, la nit, el terror, la vivència onírica), per explicar com de dolorosa és la guerra, amb un patiment extrem. En aquest sentit, la tria d’explicar-ho tot en un únic pla seqüència (emprat al cinema més recent amb resultats notables, com a Victoria, a Birdman —amb trampes, però amb sentit— i sobretot a Utoya: 22 de juliol) és un encert, malgrat els talls que la tècnica permet: res millor per mostrar les trinxeres, plenes de soldats desemparats, de camillers amunt i avall... Res millor per patir com ells, convertits en ànimes en pena.
No es pot negar que el pla seqüència funciona com a correlació d’una lluita cos a cos, en temps real. De planificació portentosa, amb els vigorosos tràvelings per l’interior de les trinxeres (que recorden Camins de glòria -1967- deKubrick), amb coreografies mil·limètriques, amb centenars d’extres a punt i a lloc, amb la conjunció entre actors, llum, fotografia i res a l’atzar. Una proesa, un ai al cor constant. Però Mendes s’emborratxa de forma, condueix l’espectador com si es tractés d’un fascinant bucle efectista. I oblida que la forma només funciona quan no pot dissociar-se de l’emoció que genera, única en aquella narrativa, tan fonda i necessària com la virtut de saber-la explicar millor que ningú.
Algú en dirà virtuosisme. Potser per això Mendes s’hi aboca tant a 1917: perquè sap que ha de pal·liar les mancanes d’un relat fascinant i oníric en el terreny de ningú de la nit, però rotundament descosit, amb un subratllat simfònic que desconcerta, amb l’absència de crítica a la desraó de les ordres i els galons dels generals, i sense deixar-nos realment en xoc per la esquifidesa de l’existència i la inutilitat de qualsevol guerra. Mendes obvia la subtilesa, la fondària d’un horror que vagi més enllà del terror immediat i epidèrmic, la connexió humana que hauria enlairat el film fins allò que no és: una història compromesa no només amb l’embolcall i l’efectisme, sinó amb el sacseig que ens fa arribar al cor del compromís del qual tracta.