Els crítics

Terror en pla seqüència

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

22 de juliol de 2011, illa d’Utoya, Noruega. Un neonazi perpetra un atemptat sense precedents al país i assassina 77 persones, la majoria joves d’entre 14 i 18 anys que estan celebrant un campament de les joventuts del Partit Laborista. Un espai reduït, un sol botxí, cap possibilitat d’escapatòria. D’això parla Utoya. 22 de julio, dels 72 minuts que va durar l’horror. Com podem mostrar aquesta massacre sense caure en el sensacionalisme, la gratuïtat i en el conflicte moral que se’n deriva? Podem explicar-ho amb el respecte que mereixen les víctimes? Amb la distància suficient, però sense deixar d’ensenyar tot el terror que va generar i que encara genera en nosaltres?


 Utøya 22. juli 
Direcció: Erik Poppe 
Títol estrena: Utoya. 22 de julio
Noruega, 2018
Durada: 93 minuts
Guió: Anna Bache-Wiig i Siv Rajendram
Fotografia: Martin Otterbeck
Música: Wolfgang Plagge
Repartiment: Andrea Berntzen, Aleksander Holmen, Brede Fristad, Ada Eide, Sorosh Sadat, Elli Rhiannon Müller Osbourne, Solveig Koløen Birkeland, Magnus Moen 
Gènere: Drama. Thriller


Erik Poppe (Oslo, 1960), un antic fotògraf de guerra avesat a treballar en zones de conflicte, és capaç de fer-ho, perquè pren decisions. Perquè submergeix l’espectador al cor veritable d’aquesta cacera, fet que l’allunya del precedent més immediat, 22 july de Paul Greengrass, estrenat a Netflix i durament criticada per algunes víctimes, que no s’hi van sentir reflectides. A diferència del director britànic, la proposta de Poppe passa per obviar qui era el monstre, algú de qui ja ho sabem tot —fins i tot que al judici va afirmar que no se’n penedia i que ho tornaria a fer— i que al film només veiem un parell de vegades, de manera fugaç i llunyana. Com l’ombra desdibuixada que hauria de ser.

La decisió de fer la pel·lícula en un únic pla seqüència és molt més que un encert, en aquest sentit i a banda de ser tot un repte tècnic de planificació, ritme i interpretació que se supera magistralment. Primer, perquè portem el públic a dins mateix de la història. Després, perquè ens centrem en els fets, a través de 72 minuts reals, fent-ho tot creïble, fugint del sensacionalisme, amb respecte i honestedat pel que van viure les víctimes, actuant més com a dur testimoni recreat que com un simple mecanisme de ficció. I això fa d’Utoya. 22 de julio una de les pel·lícules de terror més dures dels darrers temps. Perquè és un terror real, tan real que ni ho podem pair. Perquè la pantalla és un reflex d’allò que va ser, de la sang vessada i del patiment sofert, en forma de malson. I perquè hi ha moments on no podem expulsar de nosaltres l’horror que ens atordeix. 

Setanta-dos minuts on volem que la Kaja (Andrea Berntzen, capaç d’aguantar el pes de la càmera i del drama) retrobi la seva germana, amb escenes com la protagonitzada per Solveig Koløen, per la qual va guanyar el premi Amanda —el Gaudí noruec—, amb una interpretació que ens esbocina per dins, de brevíssims minuts que se’ns fan eterns, que fereixen com la punta d’un ganivet esmolat. Un film on veiem la fugida, però també l’intent de comunicació de tots els personatges amb l’exterior, via telèfon mòbil, paradoxa de la inutilitat i de la desconnexió, com uns crits d’auxili que no troben destinatari, com els precs a una mare —sempre la mare— on trobar consol i protecció, i totes les trucades que no es poden agafar o arriben un segon massa tard.

Bona peça de Poppe, valenta i íntegra, on veiem no sols les accions, sinó les conseqüències de la fe i l’extremisme. De com poden el fanatisme i la bogeria segar vides, de manera terrible, sense cap més motivació que la sang, la tragèdia, el mal. No ho oblidéssim mai.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.