El 1989, un grup va irrompre en el panorama musical en català. Es deien Els Pets i procedien de Constantí, un poble a tocar de Tarragona. Les lletres provocadores, tocades d’una ironia fina, el seu rock eclèctic, van fer del primer LP una bomba musical. Entre totes aquelles cançons hi havia “Terra Billy”, una peça sobre la realitat de les comarques més meridionals de Catalunya: “Vivim en el tros del món / més emmerdat que hi ha / Fums, pudors, nuclears / però a la gent tant li fa / Ningú no s’immuta / ningú mou el cul / i quatre fills de puta / van omplint-se el bagul/ En el camp de Tarragona / vivim damunt d’un polvorí / Defensem l’aire i la terra / que, aquí, ens hi van parir!”.
I el polvorí va explotar. Ho feu el passat dimarts, a les 18.41 h, quan es registrà una potent deflagració en un tanc que contenia òxid d’etilè, una substància que s’utilitza per fabricar coses tan diferents com fungicides o anticongelants. El tanc era propietat de la companyia IQOXE, que disposa d’altres tres plantes a Tarragona. Dos treballadors que eren a la planta van morir. Un veí del barri de Torreforta va resultar mort en esfondrar-se el sostre de la seua casa després que una placa de 800 quilos expulsada per la deflagració —probablement el tap del tanc— s’introduïra en el pis de dalt. La peça va recórrer 3 quilòmetres, com si es tractés d’un projectil. De fet, la deflagració va ser tan potent que va provocar desperfectes en equipaments públics i habitatges particulars. “Dins de la desgràcia que suposen les morts, la cosa podria haver estat molt pitjor si les peces que van eixir disparades hagueren impactat contra algun dels tancs que emmagatzemen productes altament inflamables”, adverteix Francesc Castells, catedràtic emèrit d’enginyeria química de la Universitat Rovira i Virgili.
L’incident del passat dimarts és el més greu patit mai al complex petroquímic de Tarragona i obri un debat de llarg recorregut a propòsit de la seguretat en aquestes plantes i la incidència que això pot tenir sobre les persones. Perquè per molts plans de seguretat i de prevenció que existisquen; per més mesures que aproven les companyies que operen; per més reglaments que enllestisquen les administracions; i per més que avance la tecnologia, sempre perviu un cert marge per a l’error. I això, quan es tracta d’indústries ‘brutes’ amb efectes nocius per a les persones, pot ser letal.
L’incident de dimarts passat a Tarragona ha estat una fuetada per a tot el veïnat de la zona, més o menys acostumat a conviure amb els inconvenients de la proximitat de la planta. D’una certa indiferència, s’ha passat a una sensació de vulnerabilitat molt acusada. Els molts milions que els ajuntaments ingressen en forma d’impostos i l’esponsorització de mil i un esdeveniments als municipis afectats han deixat l’esquer per a la conformitat. Què hauria passat si una d’aquestes plaques que van eixir expulsades hagués caigut en l’Institut Pere Martell? O en el camp de futbol Bonavista? “El que ha passat hauria de servir perquè més gent s’adonés dels riscos que suposa la proximitat de la planta petroquímica”, explica Josep Maria Torres, portaveu de Cel Net, una plataforma que des de 2008 batalla perquè les administracions vigilen la qualitat de l’aire que respira el veïnat de la zona. Dimecres passat, aquesta entitat va convocar una manifestació pels carrers de Tarragona per mostrar el seu descontentament amb els fets succeïts. Tres mil persones, algunes abillades amb mascaretes, els hi donaren suport. Una pancarta amb el lema “La impunitat s’ha acabat” obria la protesta.
Un error de planificació
“La petroquímica és una indústria relativament segura, però sempre existeix una xicoteta probabilitat que passa alguna cosa. La població ha de ser conscient d’això. El risc zero no existeix”, adverteix el catedràtic emèrit Francesc Castells. Ell va arribar a Tarragona procedent del Vallès l’any 1974, tot just quan Repsol va decidir ubicar ací una refineria i dos crackers d’etilè, una implantació que fou l’esperó perquè s’instal·lessin tot d’indústries complementàries. Castells començà treballant a IQA, l’empresa que va precedir l’actual IQOXE. “Als 60 i 70 hi hagué una planificació urbanística i territorial molt deficient —lamenta—. S’han deixat créixer barris, com Buenavista o Terraforta, que ara han quedat massa pròxims a les plantes. Són barris que, de fet, van créixer amb moltes famílies que s’hi instal·laven per treballar a la petroquímica”. La proximitat de la indústria a les persones, òbviament, incrementa la sensació de vulnerabilitat. “Malauradament, quan es planificà l’urbanisme dels anys 60 i 70, la seguretat no era un criteri prioritari”, es plany Castells. “Nosaltres no reclamem que es tanque la indústria petroquímica —assegura Josep Maria Torres, de la plataforma Cel Net—. El que demanem és que es transformi. És un polígon que naix als anys seixanta, que està obsolet i, per tant, hauria de modernitzar-se”. Aquesta entitat ciutadana va pressionar perquè, el 2015, el Parlament de Catalunya aprovara, per unanimitat, crear una Taula de Qualitat de l’Aire al Camp de Tarragona. Entre els seus objectius hi havia que la Generalitat establira mesuradors de partícules emeses per la indústria perilloses per a les persones. Segons Cel Net, però, el Govern català no ha complit els seus compromisos. “La Taula de Qualitat de l’Aire és paper mullat”, es lamenta el portaveu de la plataforma.
Una pudor misteriosa a Castelló
L’accident a Tarragona no només ha sacsejat el sud de Catalunya. L’ona expansiva també s’ha deixat notar al voltant del polígon petroquímic que hi ha al port de Castelló. El del Serrallo —com es coneix el polígon— no té ni la mida ni el pes econòmic del de Tarragona, però és el segon complex més important de l’àrea mediterrània. “I tant que estem preocupants”, confessa Yago Alvariño, president de l’Associació de Veïns Platja d’Almassora. Els habitatges dels qui formen part d’aquesta associació estan a 500 metres de tancs que contenen materials altament inflamables. En aquesta àrea residencial, erigida al caliu del boom urbanístic, les males olors, procedents de la planta petroquímica que té com a motor la refineria de BP Oil, són habituals. “L’estiu passat, van tenir episodis tan intensos que la gent va haver de cridar al 112”, indica Alvariño. A parer de l’associació veïnal, la planificació urbanística fou defectuosa, però a això cal afegir el creixement desproporcionat de la indústria. “Quan aquesta zona residencial ja estava construïda, es va permetre a les empreses instal·lar una planta nova de propilè i una planta nova de coc que està al costat de les nostres cases”, lamenta Alvariño.
Al Grau de Castelló el malestar que genera aquest complex va fructificar en la creació, el desembre de 2017, de la plataforma Frenem la Contaminació, la qual es queixa dels reiterats episodis de mals olors. “Pudor misteriosa”, en diuen, a mode de proclama, per visibilitzar el menysteniment que l’Administració prodiga a les seues demandes. “Vam presentar 1.500 signatures perquè es fera un estudi de la qualitat de l’aire. El plenari de l’Ajuntament, a través de Castelló en Moviment, es va comprometre a fer l’estudi durant 2018. Res no se’n va fer. Després vam tenir una reunió amb responsables de la Conselleria de Medi Ambient perquè s’instal·lara un mesurador fixe al costat de l’escola de la Marina. Estem a 2020 i res no s’ha fet”. La darrera batalla d’aquesta plataforma passa perquè l’Ajuntament contracte un estudi d’anàlisi de la qualitat de l’aire a la Universitat Politècnica de Catalunya, la universitat que ha elaborat aquest mateix estudi per a Cel Net a Tarragona. Després d’alguna discrepància, tot indica que el regidor de Transició Ecològica, Fernando Navarro, ha entomat la responsabilitat.
“Sabem que estem obligats a conviure-hi, però volem totes les garanties”, diu Inés Turpín, membre de la plataforma ciutadana. Aquest dilluns, Frenem la Contaminació tenia previst exposar la seua situació al Comitè de Peticions del Parlament Europeu. “Al contrari del que passa a Tarragona, ací mai no s’ha fet un simulacre amb el veïnat; només el fan la policia, els bombers, les empreses... però no la ciutadania”.
Arribats a aquest punt, sembla congruent preguntar-se si podem viure sense la indústria petroquímica. “A hores d’ara, la indústria petroquímica és necessària per generar productes de primera necessitat —reconeix el catedràtic emèrit Francesc Castells—. Ara bé, assistim a un canvi de tendència cap als bioproductes. A això cal unir que un dia o altre el petroli s’exhaurirà. Per tant, és molt probable que aquesta indústria, en el llarg termini, haja de reconvertir-se”.