Basta una mirada ràpida a aquest parell d’articles sediciosos de la Constitució elaborada per Robespierre, Marat, Danton, Saint-Just i companyia per evidenciar què entenia el republicanisme de finals del segle XVIII per democràcia efectiva i l’estat actual de l’arquitectura constitucional espanyola en aquests mateixos termes: d’un costat, la criminalització de la insurrecció popular com a eix principal de la lluita política, foment d’una nova dreta de vocació populista; i, de l’altre, la Constitució, que en l’entrant 2020 només hauran pogut votar els majors de 60 anys —deixant fora no una sinó dues generacions— no fa més que trobar adeptes i entusiastes entre els dirigents republicans que fins despús-ahir n’eren crítics, al mateix temps que se’ls acosta l’ansiada cartera ministerial. I això sense referir-se a la clau de volta del sistema, la Corona, a la qual el vicepresident in pectore no dubta en atribuir una salut excel·lent mentre, de 2017 ençà, ha anat tenint un paper cada vegada més actiu i partidista en la política activa que comença a recordar en molts aspectes al del seu besavi Alfonso XIII.
Vivim en aquesta contradicció històrica. Ara com ara, el principal corrent de crítica institucional, política i mediàtica al sistema de 1978 ve de la ultradreta i els seus tentacles mediàtics i judicials: estan sent capaços de qüestionar amb èxit el model territorial, el de protecció a víctimes de violència de gènere, la protecció al medi ambient, la legislació electoral o el sistema de protecció social als nouvinguts, i de plantejar reformes legislatives i constitucionals. Al capdavant d’aquesta onada, de què participen totes les forces de la dreta, es troba la mateixa Corona, que amb els seus missatges institucionals i intervencions públiques està prenent un paper de lideratge al si del bloc conservador. No en va Vox és el partit més votat al si de les forces armades i cossos policials —aquells qui estan sota les ordres del Rei, com a capità general de les Forces Armades—, i arrasa singularment a les casernes i al districte de Zarzuela; per això tenen com a color corporatiu el verd dels uniformes militars, que alhora representa l’acrònim dels vells monàrquics alfonsins en temps de la II República: VERDE, Viva El Rey De España.
La ultradreta es presenta com a única expressió genuïna de descontent en un món on l’economia ha subsumit la política a dins seu. Els governs del canvi van assumir a tota pressa que farien falta grans esdeveniments per pagar els deutes del passat, que no es podia jugar a espantar els inversors i que es limitarien a fer la política possible —dins la UE i la zona euro i la més estricta ortodòxia econòmica, mentre es mantenen algunes guerres culturals de menor intensitat. Si bé, segurament, té sentit haver triat lluites que permeten mantenir la cohesió al si de governs com el del Botànic —educació, sanitat, mobilitat…—, el model econòmic no dista d’aquell preferit per la gran patronal en matèria fiscal o d’ordenació del territori, i deixa amplis espais per al descontent popular. La qüestió de la desfeta de la taronja, i els efectes electorals que ha tingut a la Ribera i a la Plana és paradigmàtic: Vox està movent-se lentament a posicions proteccionistes per captar part d’aquest descontent, i està adquirint posicions robustes al món rural.
L’alternativa a això no significa que la democràcia siga un valor absolut i no tinga límits. El primer i obvi d’entre ells és el planeta, que comença a mostrar les seues limitacions a les decisions que prenem cada dia econòmicament. La democràcia possible té a veure amb la seua historicitat: saber-se inscriure en un passat —la nostra configuració humana i territorial—, un present i un futur previsible, que en aquest cas és l’emergència climàtica, la desacceleració econòmica mundial o l’auge del feminisme. Això significa que qualsevol configuració futura del poder haurà de contemplar drets nous adaptats als temps: haurà d’estar menys basat en el treball i més en el dret a l’existència digna —renda bàsica, i en aquesta direcció les rendes d’inclusió…—, l’habitatge, l’educació infantil, l’aire net, els drets dels animals o la privacitat digital, entre molts altres que hi aniran sorgint. L’única alternativa plausible a una ultradreta que concep el seu projecte en termes d’estabilitat, disciplina i reducció de drets és dissenyar una democràcia amb un catàleg de drets més ampli i una metodologia ambiciosa i deliberativa, que preveu els referèndums a la manera suïssa, i per tant el dret a decidir.
Per imaginar un nou futur que s’assemble més a l’esperit de 1793, al meu parer, necessitem algunes idees noves. En primer lloc, un concepte de desenvolupament més inclusiu. Tota política que es base en el vell lema de Deng Xiaoping “tant fa gat blanc com negre, allò important és que cace ratolins”, que ho subordine tot al creixement del PIB, no és útil per al moment de l’emergència climàtica i i l’estancament macroeconòmic. Si tenim clar que una ciutat mediterrània compacta, d’usos mixtos, poques alçades, comerços, places i carrers plens (gent que vol ser lliure i estima la vida, Raimon dixit), genera més qualitat de vida que les distopies suburbanes de xalets amb piscina o de col·leccions de torres titàniques enmig de jardins privats —recorden el Venga a vivir por encima de los demás?— ja tenim un punt d’inici.
El Premi Nobel d’Economia Amartya Sen va proposar en 1998 un concepte de desenvolupament més inclusiu que va conduir a l’índex de desenvolupament humà, preveient elements com esperança de vida o nivell educatiu. Potser el nostre índex del futur (de felicitat? d’alegria? de vida?) podria posar en la balança alguns indicadors que en altres latituds —com al regne de Bhutan— s’han considerat rellevants: diversitat ambiental, benestar psicològic, accés a la cultura, ús del temps o intensitat comunitària. Necessitem indicadors acceptats per la comunitat científica i per la població, capaços de crear benestar més que no riquesa, i que alhora siguen capaços d’unir al voltant d’una demanda comuna les distintes lluites socials —això que Laclau diu “unificació simbòlica”.
La segona és un reclam, una demanda operativa i unificadora. Allò que l’esquerra espanyola i catalana reivindicava —cert que en distints contextos i significats— abans de 2015 i ha desaparegut del mapa, i que es preveu com a solució a problemes sistèmics tant a Mèxic com a Xile, i també al Líban, Tunísia o Algèria és un procés constituent: un procés deliberatiu i democràtic per elaborar una nova constitució. Una de les propostes que es plantegen per a l’Estat espanyol —concretament al panell d’Electomania, que inclou preguntes apartades pel CIS— és “Està vost'e a favor d’un referèndum per elaborar una nova constitució?”. Té a favor ser una demanda senzilla i alhora inclusiva, la virtualitat d’incloure diverses preguntes —per exemple, sobre encaix territorial— i, sobretot, de servir d’expressió democràtica inequívoca de portes endins i per a la comunitat internacional. Sobre això, Electomania no sorprèn: la qüestió genera més interès a les comunitats històriques. Val la pena pensar-hi: volem passar els pròxims anys en cordons sanitaris i responent les ocurrències de l’extrema dreta o volem intentar afrontar els problemes del present? Ja ens ho va dir Joan Fuster: “entre el bé i el mal, podríem aspirar a l’alegria”.