Pedro Sánchez ja ha assolit el gran objectiu. La presidència. Amb l'esquerra pactant amb la major part del sobiranisme i una dreta seriosament llastrada per la fragmentació del vot entre tres formacions —PP, Vox i Ciutadans—, entra dins de la lògica política que el president aguanti tota la legislatura que ara comença i fins i tot més enllà. I que a canvi de mantenir-se en el poder l'esquerra espanyola vagi creant una nova relació entre Espanya i Catalunya, com també entre l'Estat i el País Basc, sense necessitat de reformar la Constitució perquè, per això, és clar, necessitaria un Partit Popular que no fa cara d'estar-hi a favor.
Salvant les diferències evidents, el PSOE i Podem podrien estar pensant en un model de col·laboració més o menys estable amb el sobiranisme semblant al que l'esquerra i el nacionalisme va assolir el 1930 en l'anomenat Pacte de Sant Sebastià.
El suport nacionalista
El frontal rebuig del PP de Pablo Casado a negociar amb els sobiranistes a la pràctica és una esmena a la totalitat a la forma com s'ha fet política a Espanya d'ençà de 1977. Des d'aquell moment seminal, el sistema polític espanyol s'ha basat en la col·laboració entre el partit més votat i els nacionalistes per poder formar Govern a Madrid, quan no hi havia majoria absoluta. No hi havia una alternativa possible, excepte, és clar, l'aliança entre els dos partits majoritaris, cosa que tots dos han rebutjat sempre, amb la relativa excepció de 2016.
El repàs de la força electoral obtinguda per la dreta des de 1977 fins ara demostra que l'obcecació de Casado té característiques suïcides, perquè renuncia al pacte amb el nacionalisme, que sempre ha estat imprescindible, i ho fia tot a Vox, quan és justament la ultradreta la que fragmenta el vot de dreta i, així, resta força en escons al conjunt d'aquest àmbit ideològic.
A les eleccions de 1977 la Unió del Centre Democràtic (UCD), el partit format des del Govern pel president Adolfo Suárez —nomenat pel rei Juan Carlos el juliol de 1976— pogué governar amb el suport d'Alianza Popular (AP), una formació molt dretana creada per set exministres de Franco. Entre els dos partits sumaren el 42,65% dels vots. Ara bé, la legislatura, que resultà ser constituent, durà poc. Just després d'acabar la redacció de la Constitució (1978), fou posada a referèndum —celebrat el 6 de desembre d'aquell any— i, poc mesos després, el Govern va convocar novament a urnes.
A les noves eleccions, el 1979, les dues formacions de dreta citades comptaren amb la competència d'Unidad Nacional, una coalició ultradretana encapçalada per Fuerza Nueva, que va obtenir un 2,11% dels vots i un diputat —Blas Piñar, citat, per cert, per Pedro Sánchez, durant el passat debat d'investidura—. La suma del partit ultra, UCD i AP —que es presentà en coalició amb petits grups socialdemòcrates i liberals sota el nom de Coalició Democràtica— arribà al 43%. El candidat a la investidura d'aquell any, el ja citat Adolfo Suárez, sense majoria absoluta, hagué de negociar amb Convergència i Unió (CiU), la coalició nacionalista catalana de centredreta que al llarg de la legislatura va ser un dels principals suports del Govern, fins que enmig de la degradació d'UCD i de l'Executiu li retirà la confiança. Suárez, a la fi, dimití el 29 de gener de 1981.
El substitut fou també d'UCD, Leopoldo Calvo-Sotelo. Durant la segona votació de la seva investidura es va produir el famós cop d'Estat del coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, el 23 de febrer de 1981. Finalment va ser investit dos dies després, el 25 de febrer, amb els vots favorables del seu partit, de Coalició Democràtica i de CiU.
A les eleccions de 1982 la suma del vot entre la coalició dretana AP-PDP (aquest últim era el Partit Demòcrata Popular, democratacristià) i UCD fou només del 33,13%. L'enfonsament dretà permeté la majoria absoluta del PSOE.
Al cap de quatre anys novament Felipe González, líder socialista i president del Govern, repetia majoria absoluta, mentre que la Coalició Popular —AP, juntament amb altres petits partits de dreta— i el CDS (Centre Democràtic i Social, formació creada i liderada pel mateix Suárez que havia abandonat UCD després de la dimissió de president) feien en conjunt el 35,19% dels sufragis.
El 1989, de bell de nou, el PSOE assolia la majoria absoluta. Els dos partits de dreta, PP i CDS, sumaven el 33,68% dels vots. Un quadrienni més tard, el 1993, els mateixos protagonistes arribaven al 36,52%, mentre que el PSOE es quedava per sota de la majoria absoluta. Aleshores els nacionalistes catalans de CiU i els bascos del PNB optaren per pactar amb els socialistes.
Tres anys després, el 1996, el ja anomenat Partit Popular (PP) unia tot el vot dretà sota les seves úniques sigles i assolia el 38,8% dels vots. No tenia majoria absoluta. Els mateixos nacionalistes bascos i catalans, PNB i CiU, que havien donat suport al socialista González el 1993, ara ajudaven a investir el conservador José María Aznar com a nou president del Govern.
El 2000 el PP s'enlairà fins al 44,42% dels vots, i assolí la majoria absoluta. El 2004 caigué fins al 37,7%, i aleshores fou el candidat socialista, José Luis Rodríguez Zapatero, el que va ser investit president amb el suport, entre altres, d'ERC.
El 2008 el PP i UPyD —Unió Progrés i Democràcia, partit creat per una exsocialista, Rosa Díez, que tingué una trajectòria que permet enquadrar-lo en el vot dretà— sumaren el 42% dels vots. El PSOE quedà molt a prop de la majoria absoluta però no l'assolí i necessità de l'abstenció de CiU i PNB —entre d'altres— per renovar el càrrec de president.
El 2011 l'allau de vot a favor del PP situà aquesta formació en el 44,6% i, si se li suma el resultat d'UPyD, la dreta en el seu conjunt feu el 49,3% dels vots. Aznar governà amb majoria absoluta.
Una legislatura més tard, tot canvià radicalment. El bipartidisme tradicional s'enfonsà. El PP i Ciutadans, les dues formacions de dreta, sumaren el 42,6% dels vots. Un percentatge de suport força alt, però que no els bastà per investir el candidat conservador, Mariano Rajoy. Així que, vista la impossibilitat de formar Govern, al cap de sis mesos es tornà a les urnes.
Als comicis de 2016 el vot dretà, PP-C's, va arribar fins al 46%; però, així i tot, com és prou conegut, no fou suficient i el PSOE es va abstenir —després d'una guerra interna brutal, que suposà la dimissió de Pedro Sánchez— per permetre la presidència de Rajoy, el qual també tingué el suport dels nacionalistes bascos del PNB.
A les següents eleccions, les d'abril de 2019, la dreta comptà amb la competència d'una nova formació, de caràcter neofeixista. Les tres candidatures dretanes, PP, C's i Vox, feren el 42,81% dels sufragis. Com que no va ser possible investir Sánchez, es tornà a votar el passat 10 de novembre i el triplet dretà aconseguí agregar el 42,7% del vots.
Què significa aquesta evolució electoral? Doncs, per una banda, és la demostració que quan no hi ha hagut majoria absoluta al Congrés, tant la dreta com l'esquerra han necessitat almenys una part del nacionalisme basc i català per poder governar. Dit d'una altra manera: és la prova fefaent que en contra del conjunt del nacionalisme no hi ha Govern espanyol possible, si qui l'ha de formar està en minoria. I exactament és aquesta estranya postura política la que adoptà el PP de Mariano Rajoy i ara, encara amb més intensitat, el de Pablo Casado: enfrontament radical amb tot el nacionalisme perifèric.
Més en evidència queda l'aparent suïcidi polític de Casado si es relacionen vots i escons del seu partit. El millor resultat en diputats del PP fou el de 2011, amb 186, que es van correspondre amb un 44,6% de sufragis. Posteriorment, amb la suma agregada de PP, Ciutadans i de Vox el conjunt de la dreta ha arribat al 42,6%, 46%, 42,8% i 42,7% dels vots. Uns nivells de sufragis molt semblants i, sobretot, prou importants però que quan es traslladen a escons mostren la debilitat dretana provocada per la fragmentació: dels 191 diputats de 2011 —sumats els del PP i UPyD— la dreta passà als 163 el 2015 —entre PP i Ciutadans—, als 169 el 2016 —entre les mateixes dues formacions—, als 147 l'abril de 2019 —entre PP, C's i Vox— i als 151 el novembre del mateix any. O sigui, amb suports molts semblants, la dreta obté una amplia majoria absoluta o es queda prou per sota; la diferència la marca que un sol partit concentri tot el vot —o gairebé—, com el 2011, o que es distribueixi entre tres candidatures, com ara.
Així les coses, Casado, si no vol rectificar i ser capaç de pactar amb els nacionalistes i sobiranistes, només té com a possibilitat de sumar prou escons per arribar a La Moncloa l'opció de suportar-se sobre la formació neofeixista i el que quedi de Ciutadans. Però si el vot de dreta segueix en el futur distribuït d'una forma semblant a la d'ara, resultarà gairebé impossible que la suma d'escons de les tres formacions arribi als 176, que són els que donen la majoria absoluta.
Per força els estrategs del PSOE han hagut de contemplar aquesta anàlisi política i electoral. Una vegada que Pedro Sánchez ha guanyat la presidència té a l'abast intentar convertir en estable el suport d'almenys una part del nacionalisme i del sobiranisme de manera que, combinat amb la fragmentació del vot dretà, li permeti estar a La Moncloa més d'una legislatura. No és cap quimera. Es tractaria de reeditar, més o menys i salvant les moltes diferències, el Pacte de Sant Sebastià.
El Pacte de Sant Sebastià
A les acaballes de la dècada de 1920, la dictadura de Primo de Rivera (setembre 1923-gener 1930) estava profundament corcada per la ineficàcia governamental dels militars, una oposició política republicana creixent, el descrèdit de la monarquia i una severa crisi econòmica. Acorralat, el dictador dimití el 28 de gener de 1930.
La UGT i el PSOE instaren aleshores les forces republicanes a pactar la instauració d'un nou règim democràtic i republicà. A tal efecte el 17 d'agost d'aquell any es reuniren a Sant Sebastià representants de totes les forces republicanes. Hi anaren també les forces nacionalistes catalanes, que posaren com a condició per participar-hi que els republicans espanyols reconeguessin el dret de Catalunya a tenir autogovern. Així ho feren.
Com és conegut, el 12 d'abril de 1931 a la fi se celebraren les eleccions convocades pel Govern espanyol. Eren municipals, però les ganes de canvi es traduïren en una allau de vot cap a les forces republicanes. Així, la Coalició Monàrquica (Partit Liberal, Partit Liberal Conservador i Unió Monàrquica Nacional, a més d'altres grups agraristes i tradicionalistes) va sumar 40.324 regidors a tot l'Estat —segons el recompte fet i publicat per l'historiador Javier Tusell—, mentre que la Conjunció Republicana i Socialista —formada pel Partit Republicà Radical, PSOE, Partit Republicà Democràtic Federal, Acció Republicana, Dreta Liberal Republicana, Partit Radical-Socialista, a més d'uns altres partits molt petits— va sumar-ne 36.282, als quals cal afegir els 3.219 d'Esquerra Republicana de Catalunya-Unió Socialista de Catalunya, els 1.014 de la Lliga Regionalista, els 267 de Nacionalistes Bascos i els 67 de PCE. Així que, a la pràctica, les forces antimonàrquiques sumaven més regidors que l'aliança monàrquica —40.849 contra 40.324—. Més rellevant políticament era encara que a les principals capitals, en especial a Madrid i Barcelona, els republicans multiplicaven per tres o per quatre la representació borbònica. Dos dies després, es declarava la Segona República espanyola.
Durant el règim democràtic republicà els nacionalistes catalans intentaren crear una república catalana dins de l'espanyola però, després, es pactà un Estatut d'Autonomia, que fou el de 1932, acceptat per les Corts, a Madrid. Les forces polítiques majoritàries del País Basc també aprovaren el seu respectiu Estatut, el 1936, un cop començada la Guerra Civil. Al País Valencià i a les illes Balears s'aprovaren els respectius avantprojectes d'estatut, però l'esclat bèl·lic de 1936 ho feu avortar.
A efectes d'aquesta anàlisi, el que cal destacar és que la col·laboració —per molt que tingués prou problemes, divergències i topades serioses— entre l'esquerra espanyola i el nacionalisme perifèric permeté la instauració republicana i posà les bases per a una nova estructura de l'Estat.
És clar que els contextos polítics d'aleshores i d'ara són força diferents. Però, si més no, pareix que el PSOE de Pedro Sánchez té la intenció d'intentar estabilitzar la col·laboració amb una part del nacionalisme i del sobiranisme, a l'estil d'allò decidit el 1930 a Sant Sebastià, amb la intenció, si no de reformar la Constitució —per la qual cosa és imprescindible el concurs del PP— sí almenys per buscar la fórmula per fer reformes de lleis que eixamplin força els autogoverns basc i català —on a una banda governa un aliat, el PNB, i a l'altra espera que governi un altre, ERC— a canvi de mantenir Pedro Sánchez a La Moncloa mentre la dreta segueixi tan fragmentada.