Els assassinats del carrer Morgue. Traducció de Carles Riba (Ed. Selecta, 1963)
La clau de la cambra tancada del Carrer Morgue és un clau trencat. Les dues finestres de l’habitació tenien un clau que les fixava i no es podien obrir. Però només aparentment. Una de les finestres estava realment clavada i no es podia obrir ni de dins ni de fora, però Auguste Dupin descobreix que l’altra finestra és diferent. Aquesta és l'explicació que li fa al narrador del conte el mateix Dupin: «‘Hi deu haver’, em deia jo, ‘algun defecte en aquest clau’. El vaig tocar, i la cabota, amb un trosset de la tija, cosa d’un quart de polzada se’m queda entre els dits. La resta de la tija era dins el forat, on s’havia trencat. Aquesta fractura era antiga (perquè les vores estaven incrustades de rovell), i havia estat, aparentment, produïda per un cop de martell que havia encastat en part la cabota del clau al capdamunt del xassís inferior. Aleshores vaig col·locar de nou acuradament aquest tros de la cabota dins l’osca d’on l’havia tret, i la retirança amb un clau intacte era completa, l’esquerda era invisible. Prement el ressort, vaig aixecar suaument el xassís unes quantes polzades; la cabota pujà amb ell, romanent ferma en el seu jaç. Vaig tancar la finestra, i la retirança amb un clau sencer tornava a ésser perfecta.
L’enigma, fins aquí, era desxifrat. L’assassí s’havia escapat per la finestra que venia damunt del llit. Bé hagués tornat a caure sola després de sortir ell, bé per ventura ell l’hagués tancada expressament, havia quedat fermada pel ressort”
Un misteri resolt. Però com havien entrat i marxat sense que es pogués apreciar des de dintre? L’altre misteri, el que resol l’accés a la finestra -i alhora la brutalitat del crim-, s’explica perquè l’assassí era un orangutan propietat d’un mariner.
"La banda de pics", dins Les aventures de Sherlock Holmes. Traducció de Xavier Zambrano (Viena Editorial, 2017)
El tercer cas de cambra tancada de la història de la literatura té, com el primer, un protagonista animal. Holmes i Watson descobriran en el decurs de la seva investigació que el padrastre introduia pel respirall una serp «un escurçó d'aiguamoll», «la serp més mortífera de l'Índia» que a primera vista podia semblar «una estranya cinta groga esquitxada de pics marrons». La «banda de pics» que havia cridat la germana bessona de la Helen Stoner.
El misteri de l'habitació groga, de Gaston Leroux (Laertes, 1990). Traducció de Pere Martí i Bertran
L'obra de Leroux és de les trames més treballades de les novel·les de detectius. Descobrim aquí la solució de l'habitació groga però no el nom de l'assassí ni la resta de les intrigues que animen aquest primer lliurament de les aventures del reporter Rouletabille (El segon, El perfum de la dama de negre, va ser editat en català per Barcanova, el 1993).
En el judici del cas de l'habitació groga, que ocupa els últims capítols del llibre, Rouletabille li explica al president del tribunal què va passar en aquella cambra la nit que la senyoreta Stangerson va rebre diversos cops i va quedar pràcticament inconscient: "L'assassí no era a l'habitació groga! Per què tothom s'ha pensat que hi era? A causa dels senyals del seu pas! però hi pot haver passat abans! La raó em diu que hi ha d'haver passat abans! Examinem els senyals i el que sabem del cas, i mirem si els senyals contradiuen el fet d'haver-hi passat abans..., abans que la senyoreta Stangerson es tanqués a la seva habitació en presència del seu pare i de l'avi Jacques.
(...) "Naturalment em calia reconstruir el cas amb dues fases, dues fases separades per algunes hores l'una de l'altra: la primera fase, durant la qualhavien intentat realment d'assassinar la senyoreta Stangerson, intent que havia dissimulat ; la segona fase, durant la qual, a conseqüència d'un malson que havia tingut, els qui eren al laboratori s'havien pensat que l'assassinaven!"
(...) "Des que em vaig veure obligat a dividir el cas en dues fases, em vaig veure abocat a dir-me que la senyoreta Stangerson havia amagat tots els esdeveniments de la primera fase; sens dubte tenia raons prou fortes per fer-ho, ja que no en va dir res al seu pare i naturalment va haver d'explicar al jutge d'instrucció l'agressió de l'assassí, el pas del qual no podia negar, com si hagués tingut lloc durant la nit"
Les marques del coll, doncs, eren d'aquest atac real, previ a les hores de treball plegats del senyor Stangerson, la seva fill i l'avi Jacques. I els trets dins de l'habitació groga?"M'imagino..., aquí em veig obligat a imaginar. La senyoreta Stangerson s'ha adormit, obsessionadaper l'abominable escena de la tarda..., somia..., el malson li acosta imatges roges... torna a veure l'assassí que se li tira al damunt, crida: 'Assassí! Auxili!' i el seu gest desordenat busca el revòlver que ha posat a la tauleta abans de ficar-se al llit. Però la mà xoca amb la tauleta amb tanta força que la fa caure. El revòlver cau per terra, en surt un tret que s'enclasta al sostre... la bala del sostre, des del començament, em va semblar que havia de ser la bala de l'accident... Revelava la possibilitat de l'accident i s'adeia amb la hipòtesi del malson que va ser una de les raons que em va corroborar que el crim havia tincut lloc abans, i que la senyoreta Stangerson, dotada d'un caràcter i d'una energia poc comuns, l'havia amagat".
I el cop a la templa que abans no tenia la senyoreta Stangerson?
"Això, senyor president -li explica Rouletabille al president del Tribunal-, és un cabell ros tacat de sang, un cabell de la senyoreta Stangerson... El vaig trobar enganxat a un dels cantons del marbre de la tauleta tombada... El cantó de marbre també estava tacat de sang. Oh! un quadret vermell de res, però molt important!, perquè em feia saber, el quadradet de sang, que quan es va llevar embogida del llit, la senyoreta Stangerson va caure amb tot el pes i amb tota la força al damunt d'aquell cantó de marbre que la va ferir a la templa".
Però L'habitació groga és molt més que el misteri de l'habitació groga: hi ha el misteri de la galeria inexplicable, el de la Bestiola del Senyor, el d'una segona agressió a la senyoreta Stangerson, el de la mort d'un treballador de la casa o el del fantasma negre.
"La forma estranya" dins de La innocència del pare Brown. Dins d'Els relats del pare Brown (RBA, 2013). Traducció d'Imma Estany
El culpable era el doctor Harris, que havia entrat a l'escenari del crim amb el pare Brown. Quan en Harris comprén que el pare Brown ha descobert que és culpable, fuig i deixa una confessió signada on s'explica. Entre d'altres detalls de la recerca detalla com ho va fer:
«He fingit que veia en Quinton mort i he corregut cap al despatx. Us he entretingut amb el paper i, essent ràpid amb les mans com sóc, he mort en Quinton mentre vosaltres llegíeu la confessió de suïcidi. Ell estava abaltit, ja que l’havia drogat, li he posat la mà sobre la daga i l’hi he clavat. La daga tenia una forma tan estranya que sols un cirurgià hauria sabut calcular amb quin angle li arribaria al cor»
«Impunitat» de Manuel de Pedrolo. Dins Vint-i-vuit contes
L’assassí és el doctor Toda, que estava reunit amb el doctor Novell quan arriba el senyor Pomés. Després d’assassinar-lo, surt per una finestra, la deixa ajustada i torna a la porta de la casa a trucar al timbre. Després de fer comèdia davant del tècnic de màquines d’escriure, fingir que s’adona que el llum del despatx és apagat i forçar-ne l’entrada, aprofitarà l’atordiment d’en Pomès en trobar-se amb el cadàver per a tancar la finestra ben tancada.
Praga mortal de Philip Kerr. Traducció de Xavier Zambrano (RBA, 2011)
L’assassí de Kuttner és el mateix Reinhard Heydrich, propietari de la mansió i governador del Reich a Bohèmia i Moràvia. El detectiu Bernie Gunther li explica a Heydrich com s’ho va fer:
«La nit abans de l’homicidi, vostè va donar a Kuttner una dosi de Veronal que ell es va prendre sense adonar-se’n dins una gerra de cervesa. (...) Quan va tornar a la seva habitació i es va prendre la seva dosi habitual de Veronal, va adormir-se amb una de les píndoles encara a la gola, la qual cosa explica per què només s’havia tret una bota. La meva hipòtesi és que vostè volia assegurar-se que dormís molt profundament, encara que no entenc per què no el va liquidar amb una sobredosi. Possiblement volia assegurar-se que estigués realment mort i, com deu saber, les sobredosis sempre tenen un punt d’incertesa. (...) Una bala és molt més segura (...). Al matí, vostè va deixar que el capità Pomme i Kritzinger provessin de despertar-lo abans d’entrar en escena i autoritzar-los a esbotzar la porta. Naturalment, vostè fou el primer a entrar a l’habitació per la seva condició de general, la qual cosa vol dir que vostè fou el primer que pogué dirigir la inspecció, examinar el cos narcotitzat de Kuttner i declarar que era mort. Evidentment, ells el van creure, general. No és fàcil portar-li la contrària. Segurament la seva aparença ajudava que semblés mort. (...) Ningú no sospitava que hagués pogut rebre un tret, perquè, de fet, encara no havia rebut cap tret. No en aquell moment».
Heydrich va enviar en Pomme a buscar un metge i a Kritzinger a cridar una ambulància. Això li va donar temps per «treu una pistola de dins la seva armilla d’esgrima, obrir-li la casaca i clavar-li dos trets seguits a sang freda a Kuttner».
L’autor, fins i tot, fa entrar Heydrich al joc de les cambres tancades: «Aleshores va inspeccionar ràpidament el llit i el terra per trobar els casquets de bala. Volia recollir-los per complicar les coses i crear el misteri d’un assassinat en una habitació tancada per dins».
El misteri és si Heydrich pagarà pel que ha fet.
