Philip Barton va olorar la mort abans de veure-la. Fa uns anys, mentre feia fúting, li va arribar al nas una olor de putrefacció. Va aturar-se, va mirar al seu voltant i va trobar un conill mort. “El vaig girar i vaig poder apreciar un munt d’insectes que no havia vist mai”, recorda el biòleg de la Universitat Nacional d’Austràlia, a Canberra.
Barton va quedar fascinat pel fet que la mort pogués albergar tanta vida i va voler saber-ne més. Ha examinat molts cadàvers, des d’aleshores. Va treballar amb conills per descobrir com devoren les larves de mosca els seus cadàvers i també amb cangurs per veure com afecten les seves restes al sòl i la vegetació del seu entorn. “La carronya serveix de casa a una biodiversitat extraordinària”, diu.
Els animals morts són molt més que l’aliment preferit d’innumerables espècies de larves de mosca, cucs, petits i grans mamífers o ocells. El cadàver d’un animal també serveix de medi de cultiu perquè algunes espècies només poden criar les seves larves en aquestes condicions, com l’escarabat enterrador. A l’oceà, alguns crancs i altres animalons marítims sovint viuen durant anys de les restes d’una balena morta. I a terra, la carn podrida i els ossos es descomponen en adobs com el fosfat, l’amoni i el nitrat, que serveixen de nutrient a arbres i arbustos.
Durant molt temps, la magnitud de la contribució de la carronya al reciclatge natural no va quedar gaire clara. Què passaria si el sistema no funciona? I si hi hagués assassinats massius i, per tant, molts cadàvers? I si els carronyers s’extingissin localment?
Segons Barton, tot i que sí que s’han fet estudis sobre fulles i arbres morts, encara no s’ha fet cap investigació exhaustiva sobre el paper que tenen els cadàvers dels animals en el subministrament d’energia i sals nutritives. Se’n sap ben poc, de la interacció de les espècies animals involucrades o de com hi influenciem els humans.
Barton i el seu col·lega nord-americà Eric Benbow, qui treballa a la Universitat Estatal de Michigan, han descrit en una revista especialitzada una estratègia amb la qual es podria mesurar la biomassa feta de carronya, espècie per espècie i arreu del món, en kg o en km2. “Ningú no havia fet això fins ara”, diu Barton. “Però sense dades, no podem saber realment com n’és d’important la carronya per a l’ecosistema”.
L’entomòleg Benbow creu que la por humana al nostre propi final ha estat el motiu pel qual no s’ha volgut tocar gaire el tema fins ara. “No ens agrada pensar en la mort”, diu. “A més a més, la gent generalment considera que l’olor de descomposició és una de les olors més repugnants”. A ell personalment això no l’espanta. Abans de dedicar-se a la ciència dels cadàvers, com entomòleg forense que era, Benbow se servia de les plagues d’insectes que es troben en els cadàvers humans per determinar quant temps feia que una persona era morta.
Altres investigadors també s’han dedicat a aquesta disciplina mòrbida. Han trobat clars indicis que la carronya i els carronyers tenen un paper important en els processos ecològics:
Els cadàvers dels salmons connecten ecosistemes a l’aigua i a la terra. Aproximadament la meitat d’aquests peixos acaben als boscos perquè és el lloc on els ossos bruns i els ossos negres dels rius del sud d’Alaska poden anar per menjar-se’ls tranquils després d’haver-los pescat. Les restes dels salmons serveixen d’aliment a més de cinquanta tipus de vertebrats terrestres, els excrements dels quals serveixen d’adob per al sòl del bosc.
De mitjana, 6.250 nyus moren ofegats cada any a la part kenyana del riu Mara després de migrar a través del Parc Nacional del Serengeti. En conseqüència, es produeixen gairebé 1.100 tones de carronya, gran part de les quals és menjada per voltors, cocodrils i peixos. Els nutrients tornen a terra a través de les inundacions i els excrements de voltors. Els ossos dels nyus triguen uns set anys a descompondre’s i alliberar els seus nutrients al riu.
En els boscos sotmesos a una silvicultura intensiva, la carronya es descompon més lentament – això han descobert uns científics que van deixar garrins morts en setanta-cinc zones forestals d’Alemanya. Als boscos amb una gran diversitat d’espècies, els escarabats i les mosques van convertir els animals en esquelets en només sis dies, mentre que als boscos de silvicultura intensiva aquest procés va trigar fins a quatre setmanes.
Gairebé el 80% de la població de les espècies de voltors està disminuint arreu del món. Aquests ocells depenen de la carronya com a font d’aliment. Si no hi són per competir pels cadàvers, en certs llocs la població d’altres petits carronyers com les rates podria augmentar de manera incontrolable. Si tenim en compte que porten agents patògens, l’augment de la població d’aquests animals també pot posar en perill a les persones.
Benbow vol examinar alguna cosa més que la mort de la matèria primera i la biomassa dels cadàvers que arriben als boscos, als rius i als oceans. També vol descobrir quines espècies són exactament aquelles que descomponen la carronya. Ell anomena “necrobioma” a aquestes comunitats formades per insectes, vertebrats i microbis.
Segons Benbow: “L’ecologia ha ignorat la carronya durant molt temps, però això està canviant.” Ell té clar, però, que no tothom comparteix la mateixa fascinació pels cossos deteriorats. La conferència que va donar l’any 2018 al Bosc bavarès començava amb l’advertència: les fotografies que es mostraran a continuació podrien resultar impactants per a alguns espectadors.
Traducció de Judith Gracia Castells