Les ‘kellys’ de Biscaia

Una marea verda ocupava els carrers de Bilbao durant més d’un any entre 2016 i 2017. Eren les vaguistes, les treballadores de residències per a la gent gran que eixien per defensar els seus drets laborals. El context era el d’una vaga més: nous convenis que s’havien d’aplicar, vells convenis que no es respectaven, explotació laboral i una patronal irrespectuosa que no s’estava d’exhibir les actituds més grolleres en les taules de negociació. Aquella vaga, però, va servir també per apoderar les dones de verd: aquelles que, amb samarreta reivindicativa d’aquest color, havien estat menystingudes de manera constant.

“L’única feina veritablement imprescindible i sense la qual el capitalisme no sobreviuria, però tampoc l’espècie humana, és cuidar. Cuidar és una feina que el capitalisme ens ha imposat a les dones, i ni tan sols s’ha dignat a pagar malament la nostra feina de treball. Ens ha obligat a cuidar per amor, per culpa, per costum, per mendicitat, perquè no ens assenyalin o perquè no ens matin”. Són paraules d’Irantzu Varela que escriu en el pròleg del llibre El verd és el nou lila. La frase cobra sentit amb els testimonis que hi apareixen, que expliquen com han estat tractades des de la patronal del sector i ignorades des de les institucions públiques, concretament la Diputació de Biscaia, que gestiona aquestes residències i que mai no va voler seure a la taula per escoltar els problemes de les treballadores.

L’ofici d’aquestes dones feia més difícil la vaga. Relaten, de fet, com de mal està vist “descuidar” la gent gran, “deixar-la desatesa”. I com de difícil és explicar que fer justes les condicions laborals repercutirà positivament en la cura dels dependents. El 2003, poc abans de la primera vaga, una gerocultora -auxiliar de geriatria- cobrava 632,77 euros per jornada completa.

En aquella època, s’explica al llibre, l’envelliment poblacional es generalitzava i les residències sorgien “com a bolets”. Ainhoa i Loli, de 25 i 27 anys respectivament, van aconseguir una plaça fixa a jornada completa, però el seu sou no arribava al mínim exigit i no podien participar als sortejos dels habitatges de protecció oficial. “Guanyàvem al mes menys del que Càritas donava d’ajuda a qui no tenia res”.

L’apoderament de les dones va servir per dignificar la situació laboral de les treballadores. Abans, però, va servir també per unir-les en una lluita que les va apropar personalment. “Hem format una petita gran família. Hem tingut molts alts i baixos, però no hem estat mai en situació de voler llençar la tovallola. S’han creat uns vincles molt estrets”. Com a exemple en aquest sentit hi ha la caixa de solidaritat que van establir per poder sufragar les despeses de les vaguistes, que cobraven 200 euros durant els llargs mesos de protesta.

Algunes, però, no van poder evitar cedir a les pressions de la patronal. “El sindicat de merda”, tal com definien ELA “els homes de corbata” -així es refereixen les vaguistes en el llibre als directius de l’empresa- era l’encarregat d’evidenciar, entre més coses, les injustícies patides per les treballadores. Els empresaris consideraven el seu sou com a complementari “al dels seus marits”. La patronal fins i tot va provocar enfrontaments entre les dones que feien vaga i les que, encara més atemorides, no s’ho van voler permetre per garantir el seu lloc de treball. Tal com diu una de les testimonis que en parla, “quan fiques dos gossos en un sac es mosseguen l’un a l’altre, però no mosseguen mai la mà de qui mou el sac”.

Mentrestant, en la taula de negociació, la patronal proposava reduir la jornada laboral 20 segons diaris. Altres s’agafaven els testicles per assegurar que “d’ací obtindreu els vostres drets”. Però plantar cara va servir per dignificar les condicions laborals i, també, perquè les delegades sindicals foren respectades. “Ara, després de la vaga, fan les coses millor. No els interessa tenir conflictes amb nosaltres i eviten les situacions de tensió, perquè saben que els farem front. Hi hem guanyat molt”. També socialment, atès que la gent del carrer va acabar solidaritzant-se amb una causa de què depèn la qualitat de la cura de la gent gran.

A nivell sindical també hi va haver desavinences. Explica una de les dones que parla al llibre que van decidir seguir la vaga en una ocasió, malgrat que ELA tenia un altre criteri. Tot i això, el sindicat va respectar la decisió. Pel que fa als grans sindicats, les contrarietats amb CCOO i UGT van motivar la fundació d’un sindicat nou a Cantàbria, també en el sector de les residències per a la gent gran, per tal d’independitzar-se “dels sindicats lligats al poder” que tant van decebre les vaguistes.

Al remat, la implicació del sindicat ELA en aquella vaga va suposar vàries coses. Primer, que el sindicat ara compte amb un 45% de quota femenina entre els afiliats. Narren que “els sectors laborals més combatius, precaris i conflictius són els feminitzats”. I segon, que ELA, abans definit com a sindicat “de classe i abertzale”, ara també es defineix com a feminista. No és estrany que les dones de verd s’hagen comparat amb les kellys, les treballadores dels hotels que també es van posar en peu de guerra contra la precarietat laboral a què estan sotmeses per una patronal que menysprea el treball feminitzat. Tal com diu Carme Herranz a l’epíleg, “és sovint des de la perifèria, des dels espais desterrats i expulsats de la centralitat del pensament cultural i econòmic que ocupen majoritàriament homes, on sorgeixen les veus irades -cada cop més, de dones- que han d’acabar imposant-se, per la força de la convicció i l’impuls que atorga la necessitat, al discurs hegemònic que emana del nucli de les grans esferes de poder”.

El relat ha estat una traducció de Tigre de Paper. L’editorial està inserida dins de la cooperativa Cultura 21, que està mirant d’integrar Edicions Bellaterra, una altra editorial amb quasi mig segle d’història i un miler de títols publicats “que ha jugat un paper molt important en l’expansió de les ciències socials i l’obertura de nous horitzons crítics, antropologia crítica, pensament descolonial, teoria queer, feminisme i transfeminisme, LGTBI, etc.”. Cultura 21 ha fet una emissió de microcrèdits per adquirir les principals col·leccions de l’editorial i ja han adquirit 120.000 euros amb aquests crèdits participatius. La cooperativa ha fet una crida a la comunitat lectora, entitats i empreses per donar-los suport a “assumir la totalitat del repte”. Seria la primera vegada que una editorial independent fa un salt com aquest. Per col·laborar-hi, es pot fer a través de cultura21.coop.