Mrs. Maisel entra a la teva vida com una exhalació, ho posa tot cap per avall i et fa addicte a l’energia que desprèn. El personatge és un huracà d’entusiasme que se t’emporta per davant. Aquesta idea és la que més s’ha treballat a la tercera temporada de la multipremiada The Marvelous Mrs. Maisel, estrenada a Amazon. I és que encara que la sèrie va començar amb un acte individual, el del personatge decidint que volia ser comediant, les conseqüències d’aquest acte han esdevingut col·lectives. Ha desajustat les vides de tothom que tenia a prop. Alguns han trobat en ella una inspiració per canviar la seva vida, d’altres no s’hi han emmirallat però han vist com la seva vida canviava igualment. Els seus pares, la seva millor amiga, la seva mànager, el seu exmarit... Allà on arriba provoca estralls. I això inclou els espectadors, atrapats per la força centrífuga del personatge i l’actriu que l’interpreta, Rachel Brosnahan, un d’aquells casos de casting perfecte. Que trobis el personatge fascinant és necessari per implicar l’audiència en la seva carrera professional com a comedianta, que és el motor principal de la sèrie. Ho va ser a la primera temporada, ho van oblidar a la segona i, per sort, ho han recordat a la tercera, que ha tingut l’encert de fer servir una gira amb el cantant fictici Shy Baldwin per guanyar cohesió i una direcció més clara que l’any passat.
The Marvelous Mrs. Maisel
Creador: Amy Sherman-Palladino
Repartiment: Rachel Brosnahan, Alex Borstein,
Tony Shalhoub
Temporades: 3
Plataforma: Amazon Prime Video
El seu paper com a telonera ha suposat un repte per al personatge i ha obert la sèrie a escenaris nous sense perdre el fil del motiu de ser de la sèrie: volem veure la Mrs. Maisel triomfar, com a comedianta professional i com a dona emancipada. La gira ha donat moltes situacions a la sèrie per esprémer la dinàmica humorística de la Maisel i la Susie, que en els seus millors moments recorda la Lorelai i la Sookie, el tàndem de GilmoreGirls, una sèrie creada per la mateixa autora (els seus fans de segur que s’han adonat del paper de l’actriu Liza Weill). Però a diferència d’aquesta última, que va trobar un perfecte punt mitjà entre comèdia encantadora i drama emocional, The Marvelous Mrs. Maisel sempre s’ha inclinat més cap a l’humor, cedint davant de l’energia de la protagonista i corrent el risc d’esdevenir insubstancial. La tercera temporada ha estat particularment desnivellada en aquest sentit i no s’ha rectificat fins al tram final. Per fascinant que sigui veure la Mrs. Maisel deixant tothom amb un pam de nas (a partir d’ara espòilers), també són necessàries escenes dramàtiques com la d’en Shy apallissat, la de l’Abe trist pel seu amic de joventut o la Midge intentant que la seva mare se senti orgullosa d’ella.
L’altre ingredient essencial de la sèrie és el món de l’espectacle, que pot arribar a ser tan fascinant com la protagonista. Cada vegada que la sèrie s’hi ha endinsat ens ha ensenyat coses noves sobre el període. La trama de la Sophie Lennon i la seva obra de teatre ens ha donat un episodi estil Slings & Arrowsfantàstic, amb un discurs final de la Susie molt poderós. I també hi ha hagut espai per a figures històriques com Moms Mabley, una comedianta afroamericana que ha exemplificat la segregació racial que hi havia al circuit de la comèdia nord-americana de l’època (no va ser coneguda per al públic blanc fins als 70 anys). Aquest és, per descomptat, un món cruel. De vegades no n’hi ha prou amb dir “tits up!”, i, com tota sèrie basada en una carrera professional, ha d’estar plena d’alts i baixos. La tercera temporada ha acabat amb un necessari gerro d’aigua freda al projecte vital de la Midge que ha confirmat que quan millor funciona aquesta sèrie és quan afegeix una dosi de realisme a l’optimisme desbordant que la caracteritza.