A què es dedica Ernest Benach en l'actualitat?
Faig classe a la Universitat en l'àmbit de la comunicació que és al que em dedico formalment. Treballo fent assessoria de comunicació i estic en una empresa. Sóc autònom i vaig fent.
La primera línia política la vas deixar l'any 2010. Quina relació hi mantens ara?
Bàsicament, quan deixes la primera línia política és molt difícil mantenir-hi relació. Més enllà que de tant en tant et vas veient amb la gent del partit i amb persones concretes. El fet de ser expresident del Parlament comporta una certa obligació institucional perquè d'assistir a actes o perquè una sèrie de persones amb rellevància institucional et criden per comentar determinats temes. Això és el contacte que mantens. Amb la gent del partit moltes vegades t'hi veus més per amistat que no per política. Hi ha una línia que marca l'abans i el després i és poc permeable.
Segueix militant a ERC?
Sí, amb tot el convenciment.
Vostè va ser president del Parlament entre 2003 i 2010. Ha canviat molt el que comporta el càrrec des de llavors?
Fixa't si ha canviat que una de les persones que va venir després ara és a la presó per exercir el seu càrrec. També hi ha un altre element que ha canviat molt. A partir d'un cert moment es trenca un pacte no escrit de mantenir un cert to de respecte institucional i salvaguardar les institucions. Aquí hi ha hagut diferències molt importants i actituds que personalment m'han molestat molt. Determinades actituds d'alguns diputats al Parlament són intolerables. No responen al que era la institució històricament. Crec que això és un dels canvis que hi ha hagut. Després els riscos que implica tot el que ha passat aquests anys amb el procés. Carme Forcadell està a la presó.
Quan hi era vostè, doncs, no hi havia aquesta pressió constant sobre el president del Parlament?
Notava la pressió, però era diferent. Sempre tenies la lupa posada al damunt. Però, el problema és que ara, aquesta pressió, té conseqüències penals. Això no passava. Tenies la pressió pel fet de ser polític, però no juridicolegal. Això dificulta que es pugui fer bé la feina. No s'agafen els ritmes que s'haurien d'agafar. Fa temps que no hi ha una certa normalitat i això es paga.
Com va viure els plens del 6 i 7 de setembre de 2017?
Jo hauria fet el mateix. Quan tu et presentes a unes eleccions, portes al programa una cosa concreta i tens l'aval d'una majoria parlamentària, és evident que hi vas. Per tant, s'ha d'intentar fer el possible. S'hauria pogut fer millor? En perspectiva, tot és millorable. En aquell moment tampoc hi havia gaire marge. Crec que tot el procés va ser un combinat de victòries i derrotes. L'1-O és una gran victòria, de la societat civil i de la intel·ligència col·lectiva. Però, evidentment, és una gran derrota perquè no s'aconsegueix l'objectiu i per la repressió. La gent que el va tirar endavant ha estat castigada duríssimament amb l'exili o la presó. Tot plegat, ens ha de servir de lliçó. En escenaris futurs hem d'aplicar tot el que hem après en aquest temps.
Mantén relació amb Carme Forcadell?
Sí, la vaig a veure sovint.
Com la troba?
La veig una dona forta. Té la consciència molt tranquil·la que ha fet el que havia de fer. Té molt clar cap on hem d'anar i com ho hem de fer. És autocrítica. A més, té clar que ella no està a la presó pel fet d'haver estat presidenta del Parlament, ella està a la presó pel fet d'haver liderat una de les entitats importants com l'ANC que va permetre que hi hagués un salt des del punt de vista qualitatiu i quantitatiu en les mobilitzacions. Ella està pagant això. Paral·lelament, la Carme està treballant pels drets de les dones des de la presó i a la presó. Això marca una mica el tarannà del personatge. M'entristeix profundament la seva situació. No només perquè em sembla profundament injusta, també perquè estem perdent un capital important de la política d'aquest país.
I amb Roger Torrent hi manté relació?
Sí. Els presidents del Parlament intentem de tant en tant veure'ns i, per tant, amb en Roger Torrent també. A part que amb el president Torrent, el fet de militar en el mateix partit et facilita el contacte. Al començament vam tenir llargues xerrades.
Va ser una de les persones que liderava el partit en un dels pitjors moments del partit -des de la Transició i abans de la repressió de després de l'1-O-. Com va viure aquell any 2008 en què es va presentar per liderar el partit i va perdre davant Joan Puigcercós?
Va ser un mal any per Esquerra. D'alguna manera, el fracàs electoral del 2010 és degut al 2008. Les discrepàncies en política es paguen molt cares. El fet de plantejar les primàries amb quatre candidats ja indicava que el partit no anava cap on havia d'anar. Després, és cert, el partit s'ha reconduït molt bé. El 2010, quan plego, penso que la transició es fa ben feta, el partit es cohesiona i a partir d'aquí ha tingut una línia ascendent molt important. Això demostra que quan les coses es fan ben fetes i amb un cert sentit unitari, quan hi ha unitat d'actuació i no baralles internes, tires amunt. El partit va aprendre la lliçó i la va saber interpretar bé. Ara, aquell congrés va ser un desastre, ens vam equivocar.
Ara s'hauria seguit presentant per dirigir el partit?
Quan aixeques la cua, saps si és mascle o femella. En aquell moment vaig fer el que havia de fer perquè els companys m'ho van demanar. Si ho tornaria a fer, ara no té importància. Hauríem d'haver fet altres coses però, la qüestió és que es va fer. Tots plegats ens vam equivocar.
Qui va permetre reconduirla situació?
Hi va haver gent de les dues bandes, dels dos sectors del partit -el d'en Carod i el d'en Puigcercós- que van saber entendre que s'havia de fer això. Per altra part, hi va haver gent que va anar a buscar l'Oriol Junqueras. També hi havia gent que no estava connotada. A partir d'aquí, van desaparèixer aquests sectors. La clau és aquesta, gent nova i jove que va saber entendre que només des de l'empatia, l'entesa, la col·laboració i la no disputa es podia avançar. Va ser un tomb radical. Penso que el millor d'aquella crisi va ser la transició. Vam prendre mal però, després hem sigut el primer partit que s'ha sabut recuperar de les crisis que hi ha hagut a tots els partits. ERC va saber donar-se resposta a si mateixa i a la societat.
Donat el context de repressió que pateixen els quadres del partit, amb dirigents a la presó i l'exili, l'han vingut a buscar a vostè per tornar a primera fila?
No. En aquests moments, primer un respecte màxim i total a la gent que pren les decisions i a les persones que trien. Crec que forma part de la dinàmica de regeneració del partit. La nostra feina és estar a disposició del partit i del país. Remarco, del partit i del país. Si alguna vegada hem de fer alguna cosa, ja ho farem. Mentrestant, el que cal és ajudar. Amb tota la discreció que calgui, sense haver de sortir a les fotos. És un tema d'entendre que el moment del país és molt delicat i cal acceptar-se a la circumstància.
El replantejament estratègic que ha fet ERC des de l'octubre li ha reportat moltes crítiques. Com ho ha viscut vostè?
La política és estar subjecte a crítiques. Això sempre passa. La qüestió és com s'expliquen les coses. En aquests moments, tots plegats, partits, entitats i persones, tenim l'obligació d'entendre'ns. Això no vol dir llistes conjuntes, sinó capacitat d'entendre'ns, de fixar objectius i definir molt clarament quins passos s'han de seguir. Això és un dels grans reptes que tenim al davant i no acabem de resoldre. És evident que si els que estem més enretirats podem ajudar i fer passos perquè hi hagi entesa entre tots plegats, fantàstic.
Ponts entre Junts per Catalunya i Esquerra?
I cap a la CUP, i cap a les entitats... Crec que els pons també s'han d'estendre cap a gent que no és estrictament independentista. Per exemple, el fet que ERC incorporés gent com Elisenda Alamany o el Joan Josep Nuet a les darreres eleccions és molt important. Créixer cap aquí em sembla fonamental. Tot el que sigui establir ponts cap als sectors que creuen que aquest poble ha de decidir el seu futur és indispensable. S'ha de fer amb la màxima cordialitat. Sé que això és molt difícil de fer, però la situació del país és molt excepcional.
Vostè va ser president del Parlament durant els anys del Tripartit. Creu que aquests ponts dels que parla s'haurien de tendir, ara també, cap al PSC?
Aquell PSC no és el PSC d'ara. Si fas un repàs dels consellers socialistes d'aquells moments, segurament que molts no militen al PSC. És evident que en algun moment determinat amb el PSC s'hi haurà de parlar. Perquè és un partit important, per història, per tradició, perquè té un suport popular important. Ara, aquest discurs fàcil que tornarem a un altre Tripartit és absurd. No té cap sentit. Les coses han canviat tant que no es pot plantejar en aquests termes.
En aquests moments, el debat de fons de l'independentisme gira entorn com tornar a reencaminar el procés independentista després de la repressió i l'1 d'octubre. Què en pensa d'això?
No és la meva feina pensar sobre això. Tinc la meva opinió com a ciutadà, tinc les meves idees i ho he comentat amb gent. Ara, els que tenen l'obligació de fer-ho són els que tenen responsabilitat, estic convençut que ho estan fent. No els és fàcil, però hauran de trobar alguna fórmula, alguna solució que plantegi escenaris de futur a no tardar gaire. En aquests moments hi ha un seguit de circumstàncies que ens afecten i poden canviar moltes coses. Primer, la sentència pendent del president Torra. Em sembla esotèric que es pugui inhabilitar un president de la Generalitat per una pancarta. Ara recorreran i això els permetrà guanyar temps però, tot queda molt a l'aire. Dins dels disbarats que ens han passat els darrers anys, aquest n'és un més. Segon, la sentència de Luxemburg en relació amb la immunitat d'Oriol Junqueras. És una correcció directa a la justícia espanyola, el procés és un cúmul de despropòsits. Hi ha un repte important per a la justícia espanyola i el normal seria que sortís i pogués jugar ja un paper. Tercer, com això afectarà els altres eurodiputats i si podran prendre possessió. A hores d'ara sembla que podran actuar més ells que no pas Junqueras, però tot està molt a enlaire. Tornaran a estar a primera línia disponibles. Quart, tota la qüestió de la investidura a l'Estat espanyol que no sabem com acabarà. Tot això són escenaris que belluguen permanentment el tauler de joc. Per tant, és molt difícil parar i mirar cap on hem d'anar. S'ha de trobar un espai per poder fer aquesta reflexió serena, tranquil·la, amb mirada llarga.
Però, personalment, què pensa vostè?
El que jo pensi és poc important. Crec dues coses. Primer, hem d'aprendre dels errors i saber que tenim un estat dur i que actuarà sense cap mena de mania. Segon, ens hem d'entendre. Si ens entenem, jo acceptaré el que diguin. Si diuen cap quí, cap aquí. No pretenc, ni tan sols, posar sobre la taula les meves idees. Això només ho guanyarem si som capaços d'establir una estratègia clara que interpel·li el nombre més gran de persones. Això, fet des d'un sector ampli del sobiranisme, serà més fàcil d'aconseguir que si ho fa una part del tot. El que està clar és que unes de les lliçons de l'1-O és que no som prou. Hem de ser més, si som més, guanyarem. Si no som més, no ho tinc clar si guanyarem.
Tan si és un referèndum com una nova declaració...
Ens perdem en discussions... És evident que hi ha un part molt important de la societat que vol un referèndum i, per tant, hi ha de ser. Però, sobretot, hem de ser molt més disciplinats. Moltes vegades ens perdem en discussions bizantines i entre nosaltres mateixos. L'adversari no som nosaltres, és a l'altre cantó. Els retrets que es fan, fins i tot als presos... Em costa moltíssim veure això. És gent que ha sacrificat patrimoni, família, professió, fins i tot, pràcticament la vida. Que ara se'ls critiqui em sembla d'una injustícia tremenda. Amb tota l'autocrítica que calgui, a partir d'un cert moment hem de ser disciplinats. Només la disciplina ens donarà la victòria. Si ens barallem entre nosaltres, i no parlo de partits, i no som capaços d'entendre que això és la batalla més complicada que ha enfrontat el país, no ens en sortirem.
Aquesta cohesió hauria de començar al Govern?
Clar. Però, no cauré en la trampa de criticar el Govern. Avui, ser conseller és una professió de risc.
Seria bo pel país que ERC donés llum verda al Govern de PSOE i Podemos a Madrid?
No hi ha mai una resposta de blanc o negre. Depèn. Què està disposat a fer el PSOE? Què està disposat a fer Sánchez? ERC ha sigut molt clara: taula de diàleg amb quatre potes i partir d'aquí, calendari, concreció i firmes. Més clar no es pot ser. El problema no és Esquerra, és el PSOE. És el PSOE qui ha de respondre si està d'acord amb això o no. A partir d'aquí, si ERC es manté, es manté i punt. Jo crec que des d'un punt de vista pràctic, aconseguir una certa estabilitat arreu seria bo. I, sobretot, iniciar el camí del diàleg que és l'únic camí per trobar solucions. En el món que vivim, no hi ha altre camí. Qualsevol pas que apropi cap a la línia d'iniciar un diàleg amb condicions, sense menyspreu de l'altre i parlant de tot. Els temes que hi ha d'haver sobre la taula són molt clars: un futur referèndum, la repressió... Per tant, veurem que diu el PSOE. Aquí tenim la tendència de posar tota la pressió damunt d'ERC. És al revés, la pressió ha d'estar damunt del PSOE. Ara és aquest qui ha de respondre. Clar, si la resposta és un nou Estatut o reformar-lo... aquesta via ja la coneixem i està exhaurida.
Sembla que el PSOE està disposat a poc...
Doncs ja es veurà. Si està disposat a poc, Esquerra actuarà en conseqüència.
Què li sembla ERC hagi decidit suspendre les negociacions a l'espera que el PSOE es pronunciï sobre el dictamen del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i la immunitat d'Oriol Junqueras?
Les persones que negocien en nom d'ERC són els que han de saber en cada moment què toca. Dit això, és evident que passaran moltes coses les properes setmanes i el que avui és d'una manera, demà pot ser d'una altra. S'ha d'estar obert i amb capacitat de reacció. Estem en un moment molt complex i difícil en el que s'ha de ser molt hàbil en la negociació. Prou complicat és, només falta que els pressionem des de fora.