Quan escoltem un referent (masculí, blanc) artístic, intel·lectual, periodístic lamentar que “ja no es pot dir res, fer broma de res, dir-li res a ningú”, en realitat vol dir que ja no poden dir res, fer broma de res, dir-li res a ningú (generalment a una dona, una persona racialitzada, amb discapacitat, del col·lectiu LGTBI) sense que aquest algú li faci saber l’opinió que té sobre el que li ha dit.
Quan escoltem un referent (masculí, blanc) artístic, intel·lectual, periodístic lamentar que vivim en l’època de la censura de la llibertat d’expressió, en realitat vol dir que vivim en una època en què la llibertat d’expressió dels altres (generalment una dona, una persona racialitzada, amb discapacitat, del col·lectiu LGTBI) comença a ser tant valorada com la seva.
Quan escoltem un referent (masculí, blanc) artístic, intel·lectual, periodístic lamentar que la universitat ja no és aquella àgora d’intercanvi lliure i il·limitat d’idees, en realitat vol dir que les idees dels altres que s’obren pas a l’acadèmia (d’una dona, una persona racialitzada, amb discapacitat, del col·lectiu LGTBI) despullen les exclusions i els biaixos sobre els quals s’ha construït el pensament occidental.
El manual per traduir les queixes dels senyors blancs que, malgrat els plors, segueixen monopolitzant els espais de deliberació pública i creació artística, el trobem en l’obra de Gayatri Chakravorty Spivak (1942). Experta en teoria i crítica literària, Spivak forma part d’aquella generació de filòsofes feministes índies, juntament amb Chandra Mohanty i Avtar Brah, que han estudiat els mecanismes intel·lectuals i culturals de les grans potències colonials, i ho han fet al cor dels grans centres de producció del pensament occidental, Estats Units i el Regne Unit.
Spivak és autora de Can the subaltern speak? (Poden parlar, les subalternes?), un dels textos clau de la teoria postcolonial. Publicat fa 34 anys, el text analitza el discurs colonial britànic entorn de la pràctica del satí (la crema de vídues) per concloure, amb l’afirmació “homes blancs que salven les dones marrons dels homes marrons” que, lluny de cercar l’emancipació de les dones, aquelles campanyes es realitzaven amb la finalitat de justificar el domini de l’Imperi Britànic sobre la seva joia de la corona. De fet, el títol de l’assaig d’Spivak va en la línia de la seva conclusió: en tot el conflicte colonial, la veu de les dones no era gens escoltada ni per uns ni per altres. L’assaig de la filòsofa índia segueix la idea que, en les guerres i els conflictes, les dones són un camp de batalla, i que el masclisme del rival serveix en la mesura que pot desprestigiar-lo. Una estratègia, aquesta última, que han fet servir unionistes, independentistes i pseudo-equidistants durant el procés.
La digitalització i les xarxes socials han creat una (més o menys estreta) escletxa als discursos hegemònics per la qual es van escolant, sovint amb comptagotes, les veus de les subalternes. La fuita no ha passat inadvertida als qui monopolitzen el discurs que han emprat les excuses apuntades a l’inici de l’article per tapar l’aigua. Spivak també té un concepte per entendre aquesta reacció. Els ofesos, en realitat, es lamenten per la pèrdua del que ella anomenadomini de la interpel·lació. És a dir, els homes blancs ja no són els únics que tenen la capacitat de mobilitzar els altres segons els seus interessos i reivindicacions.
Spivak va parlar del domini de la interpel·lació en una conferència sobre què és Europa. Per a la filòsofa, el que ha caracteritzat la idea d’Europa és, justament, aquesta voluntat de ser l’únic actor geopolític capaç de fer que la resta d’actors actuïn d’una manera determinada. L’altre és el desig de continentalitat, és a dir, el zel que té Europa per establir fronteres culturals i geogràfiques amb Àsia, una empresa que, tal com analitza Gurminder K. Bhambra, ha estat sempre difícil tenint en compte el rol de Turquia i Rússia en els afers del continent.
La definició del que s’entén per Àsia és una de les altres tasques rellevants de l’obra d’Spivak dels darrers deu anys. La filòsofa participa en el debat sobre com crear un cos de coneixement que sigui capaç d’explorar la relació entre les cultures asiàtiques i analitzar els efectes del colonialisme sense reproduir les mateixes categories analítiques impulsades pel colonialisme. De fet, Spivak apunta que el terme Àsia va ser escollit pels europeus per definir les terres veïnes de l’est.
Per a la filòsofa, la clau és reconèixer la varietat de cultures asiàtiques, defugint tant del colonialisme occidental com del sinocentrisme dels darrers temps. En lloc de crear una identitat regional, una Àsia, ella es decanta pel concepte de moltes Àsies. Això li permet explorar la idea que, com que no tots els països asiàtics van ser colonitzats ni pels mateixos actors ni de la mateixa manera, existeixen diverses maneres d’afrontar la descolonització posterior. En aquesta línia, algunes aportacions d’Spivak ens poden ajudar a entendre les revoltes actuals a Hong Kong i la manera com es manifesten, car els intents de ser controlats per la Xina sovint es resisteixen amb discursos que reivindiquen el passat colonial britànic.