Començar la dècada amb un president imputat per corrupció com Francisco Camps i acabar-la amb un vicepresident de Podem anomenat Rubén Martínez Dalmau —que va participar activament en la reforma de la Constitució veneçolana impulsada per Hugo Chávez— demostra com de convuls ha estat el decenni que ara s’acomiada de nosaltres. Podem ni tan sols existia quan Camps parlava amb el seu “amiguito del alma” Álvaro Pérez, el Bigotes, i s’emprovava roba a les botigues de Milano i Forever Young a Madrid.
El recull gràfic que acompanya aquest article és una petita síntesi del que ha succeït als darrers 10 anys de la política valenciana. Una dècada que, no obstant això, s’ha ajustat als paràmetres simètrics de la història autòctona. Si la dècada dels 80 va ser la de l’hegemonia del PSPV, a mitjans dels 90 es va produir l’entrada del PP i als 2000 es va consolidar el domini de la dreta, a mitjans del 2010, el 24 de maig de 2015, es va estrenar el Govern del Botànic, que ha encadenat un segon mandat. Quan acabe la legislatura en curs, en 2023, tant l’esquerra com la dreta hauran estat exactament els mateixos anys —20— en el poder.
Ara bé, com serà la dècada que s’inicia l’1 de gener? Els ho hem preguntat a Vicent Franch i Francesc Miralles, professor i deixeble, exponents de la generació sènior i júnior, respectivament, a les aules de ciència política de la Universitat de València. Què els diu la seua bola de vidre?
En opinió de Franch, el “bipartidisme imperfecte” de temps pretèrits —en què socialistes i populars dominaven l’escena i, només ocasionalment, requerien el suport d’unes altres formacions— no retornarà a curt o mitjà termini. “El pluralisme ha arribat per quedar-se”, comenta, “el votant s’ha fet autista i vota com li ve de gust, sense pensar en les futures coalicions”. De fet, l’àmbit estatal, l’únic verge de moment, podria estrenar una coalició en minoria que recorda bastant la del Botànic I. I és que PSOE i Unides Podem a penes sumen 155 escons dels 176 que equivalen a la majoria absoluta.
Franch pensa que la supervivència de l’esquerra en el poder valencià més enllà de 2023 es presenta “bastant complicada”, ja que alguns reptes clau, com ara la reforma del sistema de finançament autonòmic, dormen el somni dels justos. “Sense diners, no tindran la capacitat d’executar les polítiques socials que pretenen exhibir com a bandera de govern”. D’altra banda, lamenta que Compromís siga un “batibull” en què “els jerarques provinents d’Esquerra Unida imposen la seua llei”. Els recomana de convertir-se en “un sol partit” i fixar una posició més ferma en matèries com ara “l’agricultura, la possible ampliació del port de València o el marcatge a les grans superfícies comercials”. “O Compromís connecta amb l’empresariat autòcton a través d’un discurs amable o patirà de valent”, sentencia Franch, “no es pot viure permanentment de l’entelèquia del rescatar persones”.
En el cas del PPCV, considera que el “llast de la corrupció” li ha provocat un “desgast terrible” del qual li costarà refer-se. Amb tot, s’olora que “el futur és cosa del populisme de dretes i l’extrema dreta”. Franch, que va tenir com a alumnes José María Llanos, president provincial de Vox a València, i Isabel Bonig, presidenta del PPCV, no percep “grans diferències” entre els dos: “Són igual d’ultracatòlics”. L’única “taula de salvació” de l’esquerra que veu és que el nou Govern de l’Estat funcione a cor què vols i faça “pedagogia”. “Tot plegat dependrà molt, òbviament, de com evolucione el conflicte polític català”, remata. Un enquistament del problema o un empitjorament de la situació serien la fi del PSOE i Unides Podem a La Moncloa.
Un projecte, per favor!
“A l’esquerra valenciana li falta un projecte ben definit”, subratlla Francesc Miralles. “En un tema sensible com el del port, els socialistes pensen en termes estrictament econòmics, i Compromís, en termes ambientals”. Ell troba que la clau de volta de la dècada entrant seran les polítiques relaciones amb l’ecologia, i per això insta Compromís i Unides Podem a “arrossegar el PSPV cap a la convicció que un creixement sostingut no ha de dependre, com ha passat fins ara, de la depredació del territori”. Miralles prediu que, en els propers anys, “benestar” i “creixement” canviaran el seu significat.
Tampoc no veu gens clar un retorn del bipartidisme clàssic. “PP i PSOE estan molt deslegitimats a l’àmbit estatal, cada vegada sumen menys vots, són dues marques tan tocades com ho estaven CajaMadrid i Bancaixa abans de fusionar-se”, ironitza. En efecte, els dos partits espanyols referencials han passat de reunir el 85% dels vots, en 2008, a quedar-se, enguany, per sota del 50%. Ni una eventual unió per formar Govern no els compensaria: “No crearien una legitimitat nova, sinó al contrari, una de rovellada”, precisa.
“O l’esquerra valenciana es reinventa i apel·la a la societat d’una manera diferenciada o serà víctima del moviment pendular que posa i canvia governs”, adverteix Miralles. “Al País Valencià, tenir un govern d’esquerres o de dretes tan sols va de 50.000 o 100.000 vots”, recorda. En aquest sentit, anima els partits progressistes a seduir els electors de dreta moderada per la via d’un discurs verd, conscient de la necessitat de créixer de manera plenament sostenible.
A parer seu, la possible entrada d’Unides Podem a l’Executiu estatal presenta oportunitats per a Compromís. “És previsible que a Podem modern el el to en qüestions que fins ara els semblaven cabdals i que assumesquen ministeris amb una gestió pressupostària més aviat baixa”, sosté, “cosa que els pot situar en l’espectre de la vella Nova Esquerra, escindida d’IU”. En un mercat polític tan ampli, esdevenir la seqüela d’altres és mal negoci.
Un futur que, a ulls de Miralles, es presenta més negre encara per a Ciutadans, que ja ha evidenciat la seua “incapacitat de diferenciar-se del PP”. Amb una llosa afegida: haver renunciat a governar amb el PSOE malgrat sumar, conjuntament, 180 diputats. “Ciutadans tenia una missió històrica, va tocar-la amb els dits i va preferir desaprofitar-la, és del tot incomprensible”, continua, “un partit pretesament liberal naix per fer-li el joc a l’empresariat i per reduir la càrrega fiscal a les classes altes”. Un escenari benèvol que no ho serà tant amb el gabinet d’esquerres que guaita a la cantonada. “La succió de Ciutadans per part del PP és més que probable”, pronostica. Actualment, segons Miralles, qui està demostrant “més intel·ligència i millor estratègia” és Vox. “O l’esquerra troba el seu Vox, disposat a collar el PSOE, o no se’n sortirà”, augura. A escala valenciana, com ha quedat dit, aquest paper podria desenvolupar-lo Compromís.
Miralles destaca, per acabar, que la societat valenciana viu en un “paradigma nou” perquè “el corrent de la història ha canviat”. “N’hi ha que votaven Zaplana i Camps que ara voten PSPV o Compromís, és una societat més dinàmica que unes altres com la murciana, una distopia pura, o la madrilenya, capbussada en una espiral privatitzadora”. Un país “més porós”, afavorit pels fluxos migratoris constants i amb una “capil·laritat social” notable.
“Al País Valencià hi ha tot de nuclis urbans compactats que no es donen a Madrid o Múrcia”, territoris que la dreta continua controlant amb mà de ferro. “Les bandes de música en són un bon exemple, o, en el camp de la festa, les comissions falleres, foguereres, filaes de moros i cristians o colles castelloneres”, argumenta Miralles. Espais “civilitzats” en què, majoritàriament, “encara es pot parlar de política”. “Aquest és un dels aspectes que més ens separa de Catalunya, on les colles sardanistes i castelleres són netament independentistes, mentre que Ciutadans ha crescut, com bé va assenyalar Jordi Muñoz en una entrevista a EL TEMPS, allà on hi havia un desert associatiu”, conclou Miralles. •
