La sala Ignasi Villalonga de la facultat d’Economia de la UV s’ha quedat petita. Hi ha gent dreta, fins i tot. No es tracta d’un espai excessivament gran, però l’acte ha despertat una expectació considerable. Els clàssics, en termes taurins, dirien que el cartell és de luxe: hi toregen dos primers espases. D’una banda, el catedràtic en anàlisi econòmica Francisco Pérez García, director de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), i al costat seu, Joan Romero, un altre catedràtic, en aquest cas de Geografia Humana, membre fundador de l’Institut Interuniversitari de Desenvolupament Local (IIDL). Dos dels cervells més ben moblats i respectats de la Universitat de València. De fet, la rectora, Mavi Mestre, no s’ho ha volgut perdre i, ni que siga de passada, presencia la sessió des del fons de la sala, recolzada en la paret.
Som a la jornada “La via valenciana 2019”, en record d’Ernest Lluch, pare espiritual d’alguns dels professors presents a la sala, entre els quals se’n destaca el conseller d’Hisenda, Vicent Soler, que seu, molt atent, a la primera fila. Lluch estava obsedit a obrir la ment dels alumnes que, a la dècada dels 60, van estrenar aquesta facultat. Fou un de tants docents vinguts de fora per posar-la en marxa, però dels pocs a interessar-se pel país que l’havia acollit. Va decidir conèixer-lo i va conèixer-lo amb deler, trepitjant-lo de nord a sud i d’est a oest. Va estimar-lo com qui més, llegant una obra referencial,La via valenciana (Tres i Quatre, 1976), guanyadora d’un premi Joan Fuster d’assaig. El 21 de novembre de 2000, quan no feia ni un mes que havia assistit a la gala dels Octubre d’aquell any, va morir assassinat a mans de la banda terrorista ETA. Al pàrquing de casa, a la seua Barcelona natal, però deixant una petjada indeleble 350 quilòmetres cap al sud, a la benvolguda València.
Romero confessa que aquest matí, per culpa d’això, té els sentiments a flor de pell. També n’és deixeble. Les experiències viscudes amb el professor Lluch, el record del seu mestratge, l’aborronen. “Si l’Ernest estiguera ací, ens demanaria que ens esforçarem a saber on som ara, en 2019”, comenta emocionat. Els hauria esperonat, en efecte, a revisar la salut del País Valencià contemporani, les seues fortaleses i els reptes que té per davant. I és que, subratlla Romero, “tot va accelerar-se a partir de l’entrada en el nou segle”, tot just després que a Lluch li arrabassaren la vida. “Ara el món està clarament orientat cap al Pacífic” com a conseqüència de la “divergència demogràfica” i la “convergència tecnològica”, dos factors que han enfortit els països asiàtics i han afeblit l’Europa occidental.
En aquest sentit, la “pèrdua de població constant” i la condició de “vella perifèria” europea —amb una economia dominada pels Estats Units i la Xina— està generant “una estructura social cada vegada més allargada que amenaça de provocar fractures polítiques”. El 60% de les regions de la UE han perdut posicions a causa del procés globalitzador. Els informes de creixement elaborats per Eurostat situen el País Valencià entre Múrcia i Castella-Lleó, lluny de la mitjana de espanyola, amb una ocupació de baixa qualitat i una taxa d’estudiants repetidors cinc vegades superior a les famílies humils que no a les més ben posicionades, segons l’informe PISA. “S’han aprimat les classes mitjanes, l’estructura social cada cop és més precaritzada i no convergim amb la mitjana de l’Estat”, lamenta Romero, que aplaudeix, no obstant, la millora en el combat contra la pobresa i l’exclusió social, “on els diners que s’hi estan esmerçant comencen a donar fruits”, i la capacitat emprenedora dels valencians.
“Si l’Ernest estiguera ací —torna a invocar-lo Romero— ens convidaria a marcar-nos cinc o sis grans reptes amb vista a 2030”. Un crit d’alerta per tal d’aturar el “dolç declivi” que, si res no ho evita, comportarà que les noves generacions visquen pitjor que no les seues precedents immediates. “Volem deixar de ser un país de funcionaris, cambrers i paletes?”, interroga Romero. La pregunta, de sobte, queda surant a la sala.
La recull Francisco Pérez, que s’afanya a fer una lectura més optimista. Primer de tot es felicita per la millora del benestar que han experimentat centenars de milions de persones als darrers 30 anys a tants i tants països endarrerits gràcies a “un seguit d’avanços tecnològics inimaginables”. “Els seus èxits són les nostres dificultats, però, malgrat tot, ens n’hem de felicitar”, diu.
Pérez: “No tenim la capacitat de generar el valor, la renda i l’ocupació d’altres territoris amb unes potencialitats semblants”
Entre nosaltres, “una part de la població ha vist frustrada la seua expectativa de millora”, opina. Ara bé, la solució no passa per girar la vista enrere i enyorar el passat. Toca “estudiar el món en què vivim” i valorar allò que s’ha aconseguit des que, per exemple, va editar-se el llibre de Lluch: “Som 2,8 vegades més rics, hem multiplicat la nostra població per 2,4, tenim un 75% més de treballadors, una renda per càpita un 60% superior i moltes més dones ocupades que no hi havia aleshores”. Tanmateix, és cert, l’ocupació és bastant més precària i la renda per càpita valenciana encara es troba 12 punts per sota de la mitjana estatal. “Arrosseguem un problema d’aprofitament de recursos, en fem un aprofitament limitat”, es plany Pérez, “no tenim la capacitat de generar el valor, la renda i l’ocupació de territoris amb potencialitats semblants”.
Amb tot, fa una crida a no anatematitzar les empreses grans, que “generen oportunitats al conjunt de la cadena de valor” ni a “no fiar-ho tot al teixit productiu”, remarca.
Repensar el model productiu
Aquesta és la clau de volta. El model productiu valencià presenta unes mancances òbvies. “Amb un model d’escàs valor afegit, com el que tenim, no podem aspirar a uns sous més alts”, apunta Romero, “això només arribarà a través d’una aposta decidida per la innovació”. Segons ell, “si no som més ambiciosos, els salaris no creixeran” i el risc d’una “fractura política” serà cada vegada més elevat. Per aquest motiu pensa que cal abocar tota la imaginació i els recursos necessaris en una “estratègia d’emergència basada en la innovació”, tant a l’àmbit públic com a l’àmbit privat. “Si no, no ens en sortirem”, augura.
I amb Soler al davant, posa un exemple de com pensa que no han de fer-se les coses: “Tenim la innovació dispersa, amb una Conselleria a Alacant, l’Agència Valenciana de la Innovació (AVI), les universitats cadascuna pel seu lloc... I amb un pressupost discret en comparació als diners que es dediquen a uns altres sectors”. Una estampa “poc seriosa” i caracteritzada per la “descoordinació”, per l’“absència de sinergies”. A ulls de Romero, fora convenient situar l’AVI al bell mig de tota l’estratègia i fer circular la resta al seu voltant. I abocar-hi bastants més diners, és clar. A més, planteja de reduir la burocràcia, de revisar el mapa de titulacions universitàries i d’apostar per una formació menys disseminada. “Els poders públics han de promoure la innovació, com els bons països; s’ha d’evitar que el sistema estiga tan blindat que ho desincentive”, considera.
El futur de l’economia valenciana ha de passar per la innovació. Això també és “indiscutible” per a Francisco Pérez. “Els mercats paguen la diferenciació, la capacitat d’innovar genera un valor evident”. És cabdal que el sector públic “definesca unes altres prioritats”, que l’adopció de decisions comporte una “justificació” raonada i que, per últim, s’efectue una “avaluació dels resultats”. “Ara com ara a penes no n’hi ha”, expressa.
Cal, per tant, una “actitud diferent” de les administracions públiques, però el sector privat també ha de posar-se les piles. En aquest àmbit —assegura— hi ha “grans carències”, i posa com a exemple la indústria automobilística: així com la planta valenciana de la Ford ha esdevingut icònica, les fases de preproducció i postproducció no hi tenen cabuda. Se’n produeixen cotxes molt ben produïts i res més.
El finançament no serà el mannà
800, 900, 1.000 o 1.100 milions anuals més en concepte de finançament autonòmic. Tant hi fa. Romero i Pérez adverteixen que, siga quina siga la quantitat addicional que passe a percebre el País Valencià en aprovar-se el nou model, aquesta injecció serà insuficient per donar resposta a tots aquests reptes. “Malauradament, els recursos continuaran sent escassos”, augura Francisco Pérez, secundat per un Romero que encara es mostra més dur.
“La bona governança és molt més que l’absència d’escàndols”, diu Romero sobre el Botànic
“Quan els diners que ara vénen per la via del FLA provinguen del finançament autonòmic, el relat dels nostres governants s’haurà esgotat i els reptes estaran pendents”, avisa. És a dir, el finançament és “condició necessària, però no exclusiva” en la complicada tasca de redreçar el model econòmic. A Romero, no se’l veu excessivament entusiasmat amb el full de serveis del Govern del Botànic. “La bona governança és molt més que l’absència d’escàndols”, afirma en referència al canvi més substancial que observa respecte l’etapa del PP a la Generalitat.
Al seu parer, l’aposta innovadora ha d’incloure, sí o sí, una visió verda de l’economia. I aquesta mirada ha de començar abans, a l’etapa docent. “Quants màsters orientats a l’adaptació a la crisi climàtica hi ha a les universitats espanyoles? Mireu el registre d’Aneca i comprovareu que cap ni un”, continua Romero. “Hauria de ser una estratègia compartida, però cada facultat organitza els seus màsters per lliure, no formen l’alumnat en una matèria essencial com aquesta”. Per tal de copsar la seua rellevància, Romero especifica que és previst que la UE destine entre el 60% i el 80% dels fons de cohesió dels pròxims anys a la millora de la tecnologia i a plantar cara al canvi climàtic. “Les universitats n’hem de prendre bona nota”, conclou.
El Port com a paradigma
Els desafinaments del canvi climàtic, afegeix Francisco Pérez, poden contemplar-se de dues perspectives: la primera, una “suma zero” entre el creixement econòmic i l’equilibri territorial, i una segona que “aprofite els desequilibris territorials per incorporar canvis tecnològics”. “Quin sentit té fabricar més motors dièsel si d’ací a menys de 20 anys no n’existiran?”, pregunta.
Creixement o equilibri, heus ací un dels grans dilemes. La possible ampliació del Port de València —que actualment separa el PSPV dels seus socis de govern— és un d’aquells debats que Joan Romero entén com a paradigmàtics. Sense esmentar-ho directament, emfasitza que “la dimensió ambiental no és només cosa dels ecòlegs, ha de fer el salt a les facultats de Geografia, de Dret o d’Economia, entre d’altres”. Així doncs, “el discurs de la generació d’ocupació no ha de bandejar, de cap manera, les polítiques ambientals”.
“La gent millor se’n va d’ací”, resumeix a mode d’epíleg Romero, “no tenim una ocupació de qualitat, i crear-ne hauria de ser una prioritat absoluta”. “Demane que pensem junts, que tots junts pensem més”, exposa, “quan recorde l’Ernest Lluch, el veig llegint pels matins a la facultat tesines i més tesines de geografia valenciana”. “Hem d’aportar mirades diverses a problemes complexos, però hem de fer-ho conjuntament, aquest és el camí. Aquest és el camí que ens hauria assenyalat ell”.
El somriure reconfortat de Lluch envaeix fugaçment la sala. A punt de complir-se 20 anys de la seua mort, pot estar-ne ben satisfet. A la seua estimada València ha deixat una empremta inesborrable.