“Desde el día en el que nací traigo la estrella que llevo. Sé que a nadie se la debo, y solo me protege a mí”. Així comença “A Palé”, la darrera cançó de la cantant catalana Rosalía. La de Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat), Vila Tobella de cognom, s’acosta al rap per dibuixar una mena d’ego autoreivindicatiu davant algunes de les polèmiques —la darrera amb Karol G— que l’han envoltada durant la seva carrera musical, que és ben curta, però encara més meteòrica.
Els premis s’acumulen a les vitrines d’aquesta jove de 26 anys, Grammy Llatins inclosos. Tot just fa dos anys presentava el seu treball de final de grau a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Allà va completar els seus estudis musicals després de passar pel Taller de Músics. És el camí intermedi entre la noia que es va enamorar de Camarón —després que l’hi descobrissin els seus amic—, i la icona pop d’èxits com “Malamente”o “Con altura”.
Un mestratge que la mateixa Rosalía reconeix sense problemes. “Jo estudiava aquí al costat, a l’ESMUC, la universitat de la música”, deia des de dalt de l’escenari de la darrera edició del Primavera Sound on exercia de cap de cartell. Profeta a la seva terra.
De l’altre costat, els professors que va tenir durant la seva trajectòria formativa, i amb els quals ha parlat EL TEMPS, li reconeixen “l’estrella que porta”. Així ho explica el cantaor José Miguel Vizcaya, Chiqui de la Línea. El mestre que més de prop ha acompanyat la cantant remarca que “era una noia molt especial, i ho continua essent. Amb molts talents, no en singular, en plural”. Assenyala, també, la seva “agudesa intel·lectual notable, amb bones característiques per a l’aprenentatge musical, amb la percepció auditiva especialment. En definitiva, un personatge diferent, poc habitual”.
En aquesta línia de reconèixer-li els dots, Jordi Riera, professor de llenguatge musical del Taller de Músics, diu que els satisfà veure alumnes que triomfen, però que “el mèrit és d’ella. Aquí ningú li ha fet la feina”. Afegeix que “té una veu molt especial i és una persona amb talent, però també es nota que és molt, molt treballadora. A cada cosa que fa, a part de molta formació, hi ha molta dedicació i treball”. Cita també el cantaorEnrique Morente quan diu que “no existeixen els mestres, sinó els alumnes”.
L’alumna
I com era la Rosalía de les aules del Taller de Músics i l’ESMUC? Cada mestre en parla a la seva manera, però tots coincideixen a assenyalar que el talent de la cantant del moment ha anat sempre acompanyat d’una important dosi de cultura de l’esforç.
Chiqui de la línea, el primer professor que la va agafar al Taller de Músics, i a qui després seguiria a l’ESMUC —en un canvi d’expedient poc usual i que només s’explica per l’excepcionalitat de l’alumna— destaca que els primers moments de treballar amb el flamenc no van ser senzills. En una disciplina complexa i molt vinculada a la tradició i les arrels culturals, en un principi “va tenir els seus alts i baixos perquè ja mesclava altres coses com ara el jazz o la cançó lleugera pop. Era al principi, quan aprenia flamenc o alternava amb altres estils i l’obligava a tenir una disciplina fèrria”. El cantaor remarca que “l’estètica i la tècnica del flamenc no tenen res a veure amb el que ella feia al principi. Com que és una noia molt treballadora i tenia molts fronts oberts, a vegades, en l’assignatura de cant, no donava prou de si. Res que no resolgués amb uns retards d’un mes en un quadrimestre i ampliés ràpidament amb la seva capacitat de treball”.
Dins d’aquesta idea de mestratge que comentava Riera, Chiqui de la línea recorda que a classe comentaven el treball final de grau de la cantant i que, en bona mesura, després acabaria essent el gruix del seu segon disc, El mal querer, que la duria a la fama internacional. “Era una noia molt especial i sempre li deixava marge per fer. Des del meu punt de vista, mai no s’han de posar tanques a la creativitat d’un alumne. És cert que les seves idees superaven el que, pel que fa a la meva apreciació, creia que eren els límits que hauria de tenir una fusió. Però per a mi és un crim que un alumne se senti limitat per un professor. Tenia idees atrevides i em cridaven l’atenció, i jo li deia que tirés endavant. Sé diferenciar els meus gustos personals del que és o hauria de ser”, remarca el reputat cantaor.
Mestra seva al Taller durant tres anys, de percepció auditiva i llenguatge musical, Cristina Canet la recorda com una “noia encantadora, respectuosa, que agraïa sempre tot el que li ensenyaves. Que et donava confiança i es posava a les teves mans per aprendre. Gens creguda”. Sobretot, però, destaca que era molt creativa, fet que la portava “a trencar molt, a anar més enllà d’allò establert. Sempre volia incorporar moltes coses noves, no descartava res. Aquesta obertura és una virtut enorme per a un artista”.
Al mateix centre també hi va fer piano com a instrument secundari. Durant un semestre va tenir com a professora Ana Rosa Landa. Ella posa entre cometes qualsevol cosa que pugui explicar sobre l’artista, considerant el breu període de temps que la va tenir sota la seva tutela. “Destacaria que és una persona que s’ha preocupat per formar-se. No és cap nena ximple que espera el moment de sort”, detalla, reforçant el que li destaquen tots els mestres. Recorda, també, que havia conversat sovint amb ella sobre la relació de la tecnologia i la música, una preocupació que compartien totes dues: “La pedrada que ha tret després ja la tenia al cap. Tenia la inquietud per trobar punts de connexió amb la música techno”.
Malgrat que tenia 18 anys quan va fer classes amb ella, Landa remarca un dels trets que encara la identifiquen més ara: l’estètica, la roba, les ungles… “Ja era diva. Li agradava molt això de ser una persona responsable amb una mica de bogeria frívola. Es cuidava en tots els sentits, la imatge la preocupava”.
Joan Asensio, cap del departament de músiques tradicionals de l’ESMUC, no la va tenir com a alumna. No obstant això, va ser qui va gestionar el seu trasllat d’expedient i part del jurat del seu treball final de grau. “Durant la carrera se centrava molt en les classes del Chiqui i el flamenc més tradicional. Però ella ja portava això més transgressor. En el vídeo que ens va enviar quan va venir a l’ESMUC versionava un tema de jazz”, detalla el professor que reconeix que Rosalía era “molt bona en temes de flamenc tradicional”.
Tot plegat són indicis de la idiosincràsia de la cantant de Sant Esteve Sesrovires. Una intèrpret transversal i multidisciplinària que cuida cadascun dels aspectes de la seva obra artística. Des de les portades dels disc a la posada en escena, passant per la gestió de les xarxes socials o l’univers simbòlic dels seus videoclips. Una diversitat que s’identifica, també, en la seva trajectòria curricular. A banda de les assignatures pròpies de l’itinerari de cant flamenc, va fer guitarra flamenca, piano jazz, tècniques actorals, sonologia, promoció i gestió, management...
“Té una habilitat perquè tot es noti. Una professora deia que era com si hagués posat a la llum tot el que ha anat estudiant tota la vida. Tinc la sensació que és això, recórrer a tots els coneixements que ha après en el marc educatiu i fora”, descriu Núria Sempere, directora de l’ESMUC.
Bona mostra d’aquestes capacitats les dona Susana Egea. Ella va ser responsable de fer-li les classes de tècniques actorals. Primer, destaca que és poc habitual que els alumnes de flamenc es matriculin en aquesta assignatura i que, durant els anys que la fan, només quatre s’hi han matriculat. Una d’elles, Sílvia Pérez Cruz. L’altra, Rosalía. “Em va enviar un missatge perquè quan s’hi va voler matricular l’assignatura ja era plena. Volia tenir formació escènica, deia que li calia molt”, descriu la professora. Denotava la planificació conscient per part de Rosalía del seu currículum encarat al seu futur professional, fet que també destaquen els mestres del Taller de Músics. “Sabia molt bé el que buscava. És coherent, perquè en l’actualitat ha triomfat per la seva música, però també pel que ha estat capaç de construir escènicament”, argumenta.
Egea recorda que Rosalía és una “noia molt tímida. La seva manera de relacionar-se, amb educació, fa d’ella una persona amb certa timidesa”. No obstant això, “quan va començar a improvisar, de seguida veies que tenia una força expressiva molt gran”. A tall d’anècdota, la professora lliga això amb la tria que va fer la cantant per a uns quadres poètics que van preparar cap al final del curs. “Cada alumne havia de triar un poema i ella va seleccionar ‘L’ocell blau’ de Charles Bukowski, que parla de desitjos interns que tenim però, a vegades, ens fa por ensenyar”, relata la mestra. Finalment, va acabar encarnant un personatge que representava una cambrera underground que “recitava el poema perquè tenia alguna cosa misteriosa dins que guardava i no s’atrevia a mostrar al món”.
De la timidesa a l’expressivitat. I d’aquí, a encarrilar una carrera professional. Una tasca que va iniciar, també, ben d’hora. Imma Grimalt, professora de Rosalía a Producció i esdeveniments musicals i de Management i representació d’artistes, recorda com, un cop entregat un treball que consistia a dissenyar un festival fictici a la ciutat de Blanes (Selva), li va “demanar discreció amb el projecte. Ho volia presentar a alguns festivals, com el Grec o d’altres”. Es tractava d’un “projecte d’aquesta nova manera d’entendre el flamenc, de fusió de diferents estils”, recorda Grimalt, tot assenyalant que “és la música que està fent ella. En aquell moment també, però més incipient”.
La dimensió del que començava a fer fora de l’escola la distanciava en aquest aspecte del gruix dels alumnes. En l’assignatura de Management és habitual parlar sobre qüestions com els contractes i Grimalt reconeix haver-se quedat astorada quan, a classe, Rosalía li va explicar que estava negociant un contracte amb Universal Music —amb qui va publicar el seu primer disc, Los Angeles, i on ha retornat aquest estiu després d’editar El Mal Querer i alguns singles amb Sony—. “T’adones que tens una alumna diferent dels altres. Si estudies aquí difícilment pots estar negociant un contracte amb una discogràfica com aquesta”. Així ho recorda la professora, que reconeix que li va demanar veure el contracte i que “en veure’l vaig entendre que no en podíem parlar a classe. Me’l vaig mirar i el vaig llegir i em va dir si la podia aconsellar en alguna cosa”.
Tot plegat recull primers detalls de professionalitat i implicació que també va detectar el professor de l’ESMUC i expert en música sacra, Bernat Vivancos. Tot i no fer-li classes, va treballar amb ella per preparar l’actuació dels premis Goya de l’any 2018, on va interpretar la cançó ‘Me Quedo Contigo’, de Los Chunguitos. Una versió a hores lluny de la rumba original que els va comportar llargues estones de debat. “Té una maduresa molt gran de concepte. Sap perfectament el que vol i lluita per allò. És molt intel·ligent i la conversa va ser molt professional. Tothom deia el que pensava i ella s’hi va involucrar molt. Està cultivada. Té l’ofici de músic, de passar pel Taller i l’ESMUC”, afirma Vivancos.
Exemples que, com a condiments, es deixen intuir, enriquint cada proposta de l’artista. Malgrat que Rosalía, des del dia que va néixer, porta l’estrella que porta, i no li la deu a ningú.
El model formatiu
El Taller de Músics és una escola de música fundada el 1979, especialitzada en estudis musicals superiors i amb voluntat d’aportar una perspectiva modernitzadora amb relació als consistoris tradicionals. Com aquests, és de titularitat privada, una tònica habitual en aquest tipus d’estudis a casa nostra que no es trencaria fins la creació de l’ESMUC l’any 2001.
Tots dos centres comparteixen l’orgull d’haver format part del recorregut formatiu de Rosalía. Més enllà d’això, també uns projectes educatius que, d’una manera o altra, casen amb el que la icona mediàtica plasma en la seva obra.
Malgrat que li atribueixin tot el mèrit a ella, sí que és interessant veure que aquest disseny pedagògic s’obre a encaixar, amb més o menys esforços, tota mena de propostes artístiques. Fills d’aquests centres són artistes tan diversos com Sílvia Pérez Cruz, Clara Peya, Salvador Sobral, Joan Magrané, Gemma Humet, Arnau Tordera (Obeses), Jordi Rossy, Xavier Sabata, María José Llergo, Marco Mezquida o Andrea Moti.
La directora de l’ESMUC, Núria Sempere, explica que el centre té la característica que agrupa els diferents àmbits i professions de la música i que això “crea un ecosistema molt poderós com a entorn de creixement d’un estudiant”, en tant que conviu amb persones d’altres especialitats i així “es trenca la jerarquia entre tots els estils i entre els que són músics pràctics i els que no, com els sonòlegs o els musicòlegs”. Aquesta diversitat, conjuntament amb una proposta curricular porosa, permet la promiscuïtat de plans curriculars com el de Rosalía.
Riera, professor del Taller de Músics, destaca també que en la seva formació és molt important “poder personalitzar”, així com prioritzar que els alumes estiguin “fent qüestions pràctiques i tocant” a la vegada que estudien. En el cas de Rosalía, destaca que, a part de fer el currículum d’estudis superiors, també havia escollit el programa lliure abans. “Ella utilitza l’escola com la vol utilitzar. Et podem assessorar, però si la persona té les idees clares, va decidint el que vol fer”. Segons Canet, també professora de l’escola, “és un laboratori de treball, una trobada on intentem ensenyar i experimentar”. Amb tot, Riera lamenta que no hi hagi inversió per crear espais com el Taller de Músics que siguin accessibles des de l’educació pública perquè “hi ha qui pateix per pagar-ho, i això no és gaire just”.
L’artista i l’èxit
Tenir una exalumna amb la projecció mediàtica de Rosalía és un orgull per als dos centres on va cursar els seus estudis. Des de la perspectiva que els dona haver-la coneguda de prop i, a alguns, mantenir-hi relació, observen el seu moment actual.
Chiqui de la Línea reconeix que l’ha sorprès “l’esperit empresarial que ha demostrat tenir”, així com “una determinació i una personalitat més fortes del que vaig percebre”. Preguntat per la influència que pot tenir sobre el món del flamenc, es manté prudent. Primer, creu que caldrà veure si “hi persisteix”, perquè “des de fa mesos la veig molt posada al reggaeton i la música urbana. El mal querer era un 50% flamenc i 50% la resta, ara va fent col·laboracions que són pur reggaeton i música urbana”. Sense que se li pugui entreveure cap aspror ni crítica, explica que, si continua amb la via flamenca, “són músiques tan antagonistes les que mescla que requerirà temps perquè això s’assimili i tingui influència en una generació”. Tot i que creu que és d’hora, argumenta que “està marcant el camí a una generació molt jove que té inquietuds musicals i que han vist un referent per encetar coses”.
Una heterogeneïtat que li reconeix també Riera i que la defensa contra les crítiques. “No hi té molt a veure, però Paco de Lucía era un guitarrista flamenc que va incorporar elements del jazz. Hi havia puristes que deien que allò no era flamenc. A mi m’és igual si ho és, el que sé segur és que va obrir una porta al flamenc per ser una altra cosa. El va enriquir amb l’harmonia del jazz, però també va influir el jazz amb les harmonies i els palos del flamenc”, explica el professor. Segons ell, Rosalía ha trobat el seu espai en aquesta terra de ningú, amb el seu estil, i “hi ha camp per recórrer”.
Sempere segueix el fil i remarca que “el que fa és explorar tots els territoris. Té 26 anys i no s’està tancant a res. És ideal poder fer això. No posaria en qüestió la qualitat de les seves coses noves perquè vagin acompanyades per artistes que ens semblen d’una banda o una altra”. La directora de l’ESMUC remarca també que, de fet, hi ha artistes mainstream que, lluny dels tòpics, aposten per una gran complexitat musical. “Stevie Wonder, Quincy Jones, Beyoncé tenen tota una base de reflexió, recerca, tècnica i solvència que no és menys que el que ha fet Rosalía. Ara, amb ella ens trobem amb mitjans nous i l’habilitat de connectar-ho amb la tradició”, resumeix Sempere.
Al seu torn, Asensio remarca que Rosalía s’ha creat una personalitat musical molt pròpia que va més enllà, que “és molt virtuosa amb la veu”. Posant un símil, es refereix a ella com “una Beyoncé del flamenc. Se l’etiquetarà molt. Les coreografies barregen músiques urbanes i passos flamencs”. Creu que hi ha la possibilitat que faci “algun tema que no és flamenc, però sempre li trobes alguna cosa. Si no és musical, és del llenguatge o la coreografia. Sempre va a buscar elements d’aquests, forma part del seu paquet”. En aquesta globalitat de la seva oferta, Susana Egea recorda que “en tot el segle XX i XXI s’ha buscat en les arts escèniques trobar l’obra d’art total de Wagner”, i recorda que “ella té la intel·ligència de concebre aquest artista integral. Evidentment que pot posar-se a cantar flamenc en un tablao amb la seva veu, però per impactar al mercat cal utilitzar totes les eines”.
Diferent, però no contradictori, és el que en remarca la professora Imma Grimalt: “L’autor del Gnam Gnam Style té una empresa per aconseguir fer vídeos virals i n’ha aconseguit només un. En canvi, la Rosalía no ha fet això i ho ha aconseguit. Per l’art, per la gràcia, perquè està al dia de tot”.