Els joves que ronden els quaranta anys viuen en unes condicions molt menys sòlides que els seus pares. Molts s’han divorciat o separat, treballen en feines precaritzades i no disposen d’un sostre en propietat. Si han fet carreres poc productives i una mica bohèmies com per exemple la d’actor, el seu futur professional és tan incert com les seves vides. Molts van créixer amb cotó fluix i, arribats a l’edat de la maduresa, tenen por de fer-se grans i entrar en una adultesa poc estimulant.
Ramon
Autoria i direcció: Mar Monegal
Sala Àtrium, 8 de novembre
Ramon, escrit i dirigit per Mar Monegal, és un llarg monòleg d’un actor en hores baixes que, a punt de fer els 40, es troba sense parella, sense feina i sense pis. Quan la seva companya Patri li proposa de tenir un fill, Ramon s’hi nega en rodó, perquè no està disposat a assumir aquesta responsabilitat. La seva negativa a la paternitat desencadena una muntanya russa de canvis: torna a casa dels pares, és acomiadat de la feina, ha d’assimilar la separació de la Patri.
La síndrome de Peter Pan que pateix Ramon l’aboca a refugiar-se en el record de la “càndida adolescència” i afermar-se en la voluntat de ser lliure, aturar el pas del temps i defugir els compromisos. Ramon no vol lligams. La seva feina com a actor en situació precària, sotmesa a les vicissituds del sector, el deixa encara més a la intempèrie, tot i que li permet la llibertat desitjada. A través de les seves pròpies cançons, que animen el monòleg i ajuden a les transicions, Ramon vehicula els seus somnis i inquietuds.
La immaduresa de Ramon es cura de cop quan la mare —que sempre l’ha consentit per ser el menut dels tres germans— pateix d’Alzheimer. A Ramon no li toca altre remei que acceptar aquest nou repte vital. El to d’esbojarrada comèdia de la primera part (la cara A), un enfilall de topoi sobre la generació dels nascuts als vuitanta, deixa pas a una deriva més crua i dramàtica (la cara B), que salva l’obra del perill de la caricatura i la banalitat.
Francesc Ferrer interpreta Ramon amb convicció i versemblança. Prototipus d’una generació que ha fet l’educació sentimental amb la música de la dècada dels noranta (dels coents Hombres G als llegendaris Europe), Ferrer impregna al personatge una evolució en el caràcter que es fa notar també en la gestualitat: de postadolescent loquaç i expansiu es transforma en una persona més introspectiva i madura, sense perdre el ròssec de candidesa.
En una hora i mitja de monòleg, Ferrer manté amb bon tremp el to de sinceritat i humilitat del personatge, amb el mínim d’artifici, frivolitat i ostentació. Estableix, a més, una volguda complicitat amb el públic, al qual interpel·la en diverses ocasions. La seva confessió catàrtica esdevé una mena de celebració festiva per conjurar la dissort en una etapa de massa pèrdues i treure’n les millors lliçons del passat i per al futur.
Les projeccions a la paret de la cambra donen fondària a l’univers familiar (amb el film Dolce vita de Fellini, les croquetes proustianes i la muntanya russa com a referents) i a la significació de l’Alzheimer de la mare (amb les paraules que perden lletres). Així mateix, el despullament sentimental de Ramon té un correlat en l’espai escènic que a poc a poc es buida dels objectes del passat adolescent. Si al començament la cambra està plena de fòtils (cartells, guitarres, discos, jocs), al final queda gairebé buida. Passada la tempesta, Ramon fa foc nou i, ric del que ha guanyat, refà la vida.