–Quin és el camí per fer d’un projecte final de grau una sèrie de factura professional?
–El camí està fet de molta constància, de no decaure ni un moment. No hi ha una fórmula per fer una sèrie, però a nosaltres el que ens ha funcionat és intentar-ho molt, parlar amb molta gent i tenir de vegades un poc de sort. El projecte, com el protagonista, ha mort i ressuscitat diverses vegades. En acabant, ha arribat a la professionalitat i a ser una sèrie completa.
–Ni tan sols el Premi Ondas aconseguit 2015 a la millor sèrie emesa en Internet us garantia que poguera cristal·litzar la producció.
–Totalment. El Premi Ondas el que sí que ens donava era una certa legitimitat, una empenta forta per a nosaltres mateixos en el sentit que significava que la sèrie estava bé i tenia futur. Això ens ha permès obrir certes portes, ens han fet més cas, però no garantia que la sèrie es fera. Han passat uns quants anys des del premi fins que la sèrie s’ha pogut fer.
–La sèrie està cap a la meitat de la seua emissió en Betevé però qui vulga veure-la completa pot fer-ho. Quin feedback estan rebent fins ara?
–Des de la mateixa televisió fins als espectadors, el que més positivament es valora és el fet de ser una sèrie molt sorprenent. Teníem un plantejament molt potent però podia anar cap a molts llocs. I l'evolució cap a un món una mica metafísic i fantàstic, miraculós, ha sorprès ha molta gent. És una sèrie que no saps cap a on anirà.
–Un altra clau és el to. El mort viu és una sèrie amb el ritme del drama, però conté humor i passen coses fortes. És una mica el to dels germans Coen, de sèries com Fargo o Six feet under. Pertany a aquell univers.
–Sí, la nostra sèrie d’adscriu clarament al gènere dels dramedies, a mig camí entre el drama i la comèdia. Es conten coses molt fortes però ho fem a través de l’humor negre, com els Coen o Six feet under, però no ens deixem portar per un ritme de comèdia molt exagerat o molt caricaturitzat. El ritme de la sèrie obeeix més al drama, amb una posada en escena molt pensada i amb unes actuacions tirant a contingudes, no excessivament histriòniques.
–Una de les claus de fet és el treball actoral. Hi ha en la sèrie intèrprets de diferents generacions, més experimentats i menys, però la barreja ha quallat. Té un punt sorprenentment homogeni.
–La barreja ha estat bastant encertada perquè tenir gent experimentada com el Xavi Ruano, el Pepo Blasco o la Rosa Cadafalch dona garanties, saps que anirà bé. Però la resta dels intèrprets, que no són tan coneguts però ja han treballat en televisió, en teatre o en curts, fan amb els altres una combinació molt bona. La clau crec que han estat els assajos, hem tingut temps per assajar amb els actors i així podia sortir en el rodatge la màgia.
–Parlàvem de l’evolució de la sèrie però també hi ha una gran evolució en el personatge principal, Llàtzer, un ni-ni que al principi resulta repulsiu però que li vas agafant estima. Supose que aquesta era una intenció del guió.
–Sí, sí, totalment. Volíem que odiares aquell paio i que empatitzares amb el que fa el pare. I després que acabares comprovant que el personatge no és tan insuportable per culpa seua, sinó que hi ha uns altres factors com la família o el poble que també han influït dràsticament en com és aquesta persona. I està el fet que el darrer simi de la societat pot arribar a ser el salvador, una premissa una mica esbojarrada a partir de la qual treballem la figura del Llàtzer.
–El nom, a més, és molt intencional.
–Sí, quan fèiem el pilot teníem una broma en la qual l’amic de Llàtzer el llança a terra i després li diu: «Venga, Llàtzer, ¡levántate y anda!», un joc evident amb el tema bíblic. Ens agrada poder riure’ns de tot, de la religió, del sexe i de moltes altres coses.
–La gènesi és un projecte final de grau, com hem dit. Com es vau partir el treball entre els creadors perquè la sèrie continuara amb l’esperit de l’inici, de tasca col·lectiva?
–Sempre teníem clar que aquesta sèrie la havíem de fer nosaltres, tenint una responsabilitat important els cinc creadors o no la faríem. En aquest punt no volíem cedir. I així ha estat: Jordi Porcel és un dels guionistes, Lluís Ferrer és el director de fotografia, Joan Losada l’operador de càmera i Martí Pavia el director d’art. Llavors, com veus, són responsabilitats molt importants. A més, ells han estat en tot el procés. Fins i tot durant el muntatge jo els anava passant els capítols i els anaven comentant perquè volíem estar tots d’acords. La cosa bona d’haver tardat tant en fer la sèrie és que teníem tots al cap com havia de ser, la broma interna de saber què és El mort viu i què no, què té cabuda i què no.
–I què és El mort viu?
–Crec que és l’univers peculiar d’un poble molt propens a creure en una fe estranya, amb personatges bastant inadaptats i perdedors i una barreja total de naturalisme i gènere fantàstic. Ens agrada treballar amb un cert realisme i que de sobte entre un element fantàstic o surrealista que ho trenca tot. I a partir del qual comencen a passar coses.
–Adrià Espí estrena sèrie però aquests dies també presenta el seu primer llibre, La bona vida (Edicions96), un volum de relats que, d’alguna manera, és seguir l’estel del seu pare, Toni Espí, que és poeta però també ha fet narrativa breu. Ha seguit finalment la via literària.
–A mi el que més m’agrada és l’audiovisual, però la literatura té la llibertat de no haver de convèncer a tanta gent ni moure un equip tan gran, és més fàcil, entre cometes. A mi m’ha agradat escriure sempre i el resultat és aquest llibre de contes que porte escrivint des dels 18 anys i que, curiosament, comparteixen alguns elements amb la sèrie.