El País Valencià, a la cua en molts assumptes rellevants, és, malauradament, la tercera autonomia amb més víctimes per violència masclista. El passat 30 de setembre —l’última data de què es tenen dades—, la xifra glaçava la sang: 74.879 dones patien (i pateixen) algun tipus d’assetjament pel simple fet de ser-ho. La llista negra del Ministeri de l’Interior l’encapçala Andalusia, amb 119.729 afectades, i la segueix Madrid amb 89.968.
Amb la constatació que aquesta problemàtica continua, EL TEMPS ha analitzat, a través de les entitats que treballen amb dones víctimes de violència masclista, l’eficàcia dels protocols de protecció a les dones supervivents. El Sistema VioGén estableix el protocol d’actuació policial en els casos de violència de gènere en què la dona maltractada ja ha interposat la denúncia. Les representants d’algunes associacions contra la violència masclista, tanmateix, coincideixen en una crítica ferma: el que hauria de servir per a allunyar el botxí de la víctima esdevé, per contra, una persecució d’aquesta.
Segons Irene Segura, responsable de Gènere de l’ONG Solidaritat Internacional del País Valencià (SIPV), des que s’instal·là el 2007, el sistema ha anat millorant-se, però en cap cas, confirma aquesta psicòloga, s’ha plantejat canviar la protecció de la dona pel seguiment del maltractador mateix. «Allò ideal seria controlar l’agressor a través de l’agressor i no a través de la víctima, però això és utòpic», lamenta. És difícil, reconeix Segura, que les dones afectades valoren un sistema quan no en coneixen un altre. Així i tot, diu, algunes el consideren positiu; moltes altres, ineficaç.
En la pràctica, el Sistema de Seguiment Integral en els casos de Violència de Gènere es manifesta d’una manera o d’una altra en funció del nivell de risc. En qualsevol cas, a cada dona se li assigna un o una agent policial amb la missió que establisca amb ella un contacte telefònic de manera periòdica. Només quan la situació és considerada de risc alt o extrem, la protecció pot completar-se amb visites al domicili de la víctima. Siga com siga, subratlla Segura, «el problema és que torna a posar-se el focus en la supervivent».
En paraules de la també treballadora d’un centre d’atenció a dones maltractades, «algunes se senten acompanyades amb aquestes telefonades»; a d'altres, en canvi, «els genera rebuig i, fins i tot, certa ansietat» veure a la pantalla del mòbil un número desconegut. Moltes, conta, estan al treball o a qualsevol lloc públic quan reben una trucada en ocult. Saben que han de despenjar. Segurament, siga la policia qui els crida. No obstant això, la inseguretat i l’estigma social dificulten sovint una declaració fidedigna. «Poden contar la seua veritat o la seua mentida», adverteix Segura. I, en el segon cas, el sistema perd tota utilitat possible. «De vegades —conclou—, les telefonades generen protecció; d’altres, no són efectives».
A València, l’associació Alanna també lluita per la inclusió social de les dones maltractades. Chelo Cebolla, tècnica d’inserció laboral i assessora jurídica de violència de gènere en l’entitat, coneix ben bé com el Sistema VioGén afecta la vida familiar i laboral de les supervivents: «Senten que són elles les qui estan sent vigilades», declara. Alguns professionals, afegeix, els inculquen que l’allunyament ha de partir d’elles i no d’ells. Segons l’assessora, «el raonament inicial és protegir, però sovint la suposada protecció es converteix en un control».
La presidenta del col·lectiu de la Marina Baixa Mujeres con Voz, Margarita Luján, s’adhereix a la crítica en confessar que el protocol només serveix per a indicar a les forces policials qui és i què fa la víctima. En concret, el VioGén obliga la dona a comunicar cada desplaçament geogràfic rellevant, amb especial celeritat si aquesta abandona la seua província. De vegades, explica Chelo Cebolla, la inestabilitat, la cura dels fills o les filles, i un ample catàleg de circumstàncies més o menys adverses suposa que algunes s’obliden de fer-ho. En diverses ocasions, censura, se’ls recrimina l’oblit.
Així mateix, la representant d’Alanna destaca que els aparells de control aplicats als agressors —tals com les polseres geolocalitzadores d’aquells amb una ordre d’allunyament— generen sovint un efecte contraproduent. Amb freqüència, les fallides tecnològiques i les alteracions forçoses dels portadors mateixos disparen les alarmes. Quan això passa, la víctima és telefonada a tota hora, de manera que, tal com relata Cebolla, «el sistema es converteix en un martiri».
Executar el VioGén
Les competències per a aplicar aquest protocol estatal es reparteixen, normalment, entre la Policia Local i la Guàrdia Civil. En cas que siga necessari, per la gravetat del cas o per la inexistència d’un cos municipal, hi intervé en última instància la Policia Nacional. Segons Irene Segura (SIPV), la divisió depén del territori on s’haja d’actuar i, fins i tot dins d’un mateix municipi, l’execució del VioGén pot dur-la a terme un cos policial o un altre en funció de la zona on haja estat empadronada la dona.
La seua aplicació, però, no es dona a tots els indrets de l’Estat espanyol. En concret, 392 ajuntaments assumeixen a hores d’ara la responsabilitat d’efectuar-lo. La passada setmana, la comissària de l’Àrea de Violència de Gènere del Ministeri de l’Interior, Marina Rodríguez, anuncià en una entrevista a EFE que es procedirà a comprovar el compliment dels requisits per part dels municipis adherits, així com la bona coordinació d’aquests amb les administracions públiques. De la mateixa manera, agraí que localitats amb pocs recursos se sumaren al sistema i lamentà l’absència de ciutats grans i dotades com ara Saragossa. Al capdavall, afirmà Rodríguez, l’objectiu del protocol és incloure «ajuntaments que protegeixen i altres que assisteixen» perquè tothom puga col·laborar.
Amb tot, les qui tracten i han tractat amb dones maltractades reivindiquen un seguiment més continuat i, sobretot, una millor formació per als i les agents que l’han de garantir. Són conscients que la responsabilitat no és només seua, sinó també del Govern espanyol, i que tot depén dels pressupostos destinats. «Al cap i a la fi, fan el que poden o el que els deixen fer», admet Irene Segura. En qualsevol cas, estimen imprescindible que, en situacions de vulnerabilitat, els i les professionals aprenguen a identificar-se amb els sentiments de les víctimes. «S’entén que són persones formades, però de vegades deixen molt a desitjar», reprova la representant d’Alanna. La manca d’empatia no ha de ser, doncs, una pressió afegida a unes vides colpejades pel patriarcat. En cap cas, el seguiment institucionalitzat ha d’augmentar la culpabilització de les dones.