“Davant d’un judici polític, una declaració política”. Això devia pensar Quim Torra el passat dilluns quan va comparèixer al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El president seia davant del jutge per l’episodi de les pancartes i els llaços de suport als presos polítics penjats del Palau de la Generalitat en període de campanya electoral. La previsible inhabilitació, que seria ferma a la primavera de l’any que ve —una vegada resolga el TSJC, el president encara podrà presentar recurs al Suprem—, desembocaria, molt possiblement, en unes noves eleccions. És per això que el discurs contundent de Torra davant dels jutges, precedit per un altre no menys aplaudit —i ben apassionat— del seu advocat Gonzalo Boye, era en part interpretat com l’avantsala d’un nou escenari electoral al Principat. En un context aliè a uns possibles comicis, Torra no hauria dit res de distint. Però a mesura que es contemplen noves eleccions, augmenten les desconfiances.
Mentrestant, tot i que aquest clima preelectoral no siga el més favorable perquè Junts per Catalunya i Esquerra Republicana exploren una posició conjunta al Congrés, el cert és que les dues forces miren de posar-se d’acord. Així, almenys, ho estan escenificant. Les reunions entre representants de les dues formacions al Parlament acaben sense acord clar, però amb una clara voluntat d’entesa, tal com fan veure públicament.
Qui s’ha mogut de l’abstenció al no a la investidura de Pedro Sánchez ha estat Esquerra Republicana. Ja ho advertia Gabriel Rufián al Congrés aquest estiu: després de la sentència, la investidura seria molt més difícil. Però entre bona part dels socialistes que aposten pel preacord amb Unides Podem —la vella guàrdia del PSOE, exceptuant l’expresident Zapatero, no en vol saber res—, hi ha la sensació que Esquerra Republicana està simulant un no que potser no es poden permetre. No seria la primera vegada que els socialistes, confiats que ERC optarà pel mal menor, s’enduen una desagradable sorpresa.
Només cal girar una mica la mirada enrere. Per exemple, als Pressupostos Generals de l’Estat el mes de febrer, quan la negativa dels republicans va conduir a eleccions estatals. Després d’aquells comicis, la voluntat de Pedro Sánchez per convertir Miquel Iceta en president del Senat va ser malmesa pel Parlament de Catalunya. La majoria independentista va impedir el suggerent ascens polític del líder del PSC. Malgrat els precedents, entre els socialistes hi ha qui creu que Esquerra Republicana acabarà cedint a baix cost.
La consulta a les bases convocada pels republicans sobre la investidura de Sánchez no és vinculant i la decisió final serà del consell nacional del partit. Tenen raó els qui la veuen com un instrument de pressió i no com una eina decisiva en el posicionament d’ERC. La pregunta no era poc intencionada: “Està d’acord amb rebutjar la investidura si prèviament no hi ha un acord per abordar el conflicte polític amb l’Estat a través d’una taula de negociació?”. És difícil que cap militant de la formació hi responga negativament.
Alhora, el politòleg Jordi Muñoz, a través de Twitter identificava aquesta consulta d’ERC com un “dispositiu de compromís”: com una eina per evitar, amb raons justificades de democràcia interna, la temptació de desbloquejar la investidura sense obtenir res. I mentrestant, el PSOE, sabedor que l’enèsima repetició electoral se li giraria en contra —més encara després de la sentència dels ERO a Andalusia— es mostra conciliador i disposat a teixir una proposta de diàleg. Siga poc o molt ambiciosa, la posició contrasta plenament amb la dels socialistes durant l’estiu, quan només havien de prémer un botó per investir Sánchez gràcies al suport d’una ERC molt més dòcil o pragmàtica —segons la subjectivitat de qui ho analitze— abans de la sentència. Són o no són impostors els moviments dels partits de cara a la votació d’investidura de Pedro Sánchez i de cara, també, a un possible escenari electoral a Catalunya? Els qui diuen que en política “res no és el que sembla” podrien tenir raó en aquest moment.
El diàleg que propose Pedro Sánchez posarà a prova el seu propi nivell d’escenificació i el dels partits que l’hauran d’aprovar o rebutjar. La possibilitat d’una abstenció “patriòtica” del PP per evitar un nou “Front Popular” —tal com anomena bona part de la dreta la suma de l’esquerra espanyola amb les forces perifèriques— és avalada per una petita part del partit, però no per la cúpula. Només els moviments en política, que en aquesta situació són imprevisibles i sobtats, reforçarien aquesta solució a hores d’ara no prevista ni desitjada pels líders dels dos partits més votats. I és que Sánchez serà més fort al capdavant d’una esquerra que lidera que no governant amb el suport dels qui el volen expulsar de la política.
Per això, només ERC té la capacitat per decidir en qui recolzarà Sánchez per governar. Joan Tardà ja es va posicionar en un article a El Periódico a favor d’una postura de “diàleg i no bloqueig” a Madrid. Ho va fer el mateix dia que Pedro Sánchez i Pablo Iglesias van signar el preacord de Govern entre abraçades i mostres d’afecte amb una bona dosi, també, de sobreactuació. Des del partit republicà no van ser pocs els qui van subratllar que el de Tardà era el posicionament d’ell mateix, i no el d’ERC. Al si de la formació hi ha el convenciment, bastant generalitzat, que no s’ha de facilitar cap investidura sense una proposta ferma de diàleg a canvi. Però també hi ha un rerefons que inquieta: si ERC es converteix en el partit que resol el bloqueig polític estatal, les acusacions de botiflerisme i traïdoria ressonaran amb més capacitat de convicció entre la ciutadania fins a les properes eleccions, que podrien estar a tocar. I tot plegat amb un Quim Torra possiblement condemnat i inhabilitat de forma barroera per la justícia espanyola. Els màrtirs no es presenten a les eleccions, però sí que fan sumar vots, tal com s’ha anat demostrant els darrers mesos.
ERC, per tant, té dues raons per dir no a Sánchez. Una, la negativa —fins ara— del PSOE a seure a dialogar. L’altra, el contraatac de Junts per Catalunya si els republicans faciliten una investidura pensant de garantir el mal menor —un Govern espanyol format per PSOE i Unides Podem— i no d’obtenir contrapartides clares. El que no se sap és quina de les dues raons pesa més dins del partit en aquest possible context preelectoral. Ni se sap, tampoc, què en pensa el conjunt dels votants d’ERC. Si més no, no són pocs els qui analitzen que si aquest ha estat el partit més votat entre l’independentisme, podria ser, entre més coses, per haver-se erigit com la força menys contrària al desbloqueig.