Venècia és una de les ciutats europees més fascinants. Els solemnes palaus que s’alcen al llarg del Gran Canal fan l’efecte d’una escenografia decadent i estantissa. Aquesta gran avinguda d’aigua —que serpenteja entre la ciutat de punta a punta— pren un color ocre d’intensitats diverses segons l’hora del dia. Els seus monuments emblemàtics semblen corroïts pel pas del temps. Pervertida pel turisme massiu i convertida en un immens basar, l’impacte imponent del canvi climàtic condemna Venècia a la desaparició.
El mercader de Venècia
Autor: William Shakespeare
Traducció: Miquel Desclot
Versió: Konrad Zschiedrich
Direcció: Konrad Zschiedrich i Mingo Ràfols
Sala Versus Glòries, 7 de novembre
L’adaptació d’El mercader de Venècia de William Shakespeare, dirigida per Konrad Zschiedrich i Mingo Ràfols, posa l’accent en el símbol de la ciutat com a bressol del capitalisme. El contracte que signa Antonio, ric mercader de la ciutat, amb Shylock, jueu avar i usurer, és una mostra dels efectes perniciosos d’aquest sistema. D’una banda, tensiona els límits eticomorals fins a extrems inadmissibles. De l’altra, condueix a perpetrar barbaritats en nom de la llei que el sosté. Com a rerefons, hi ha també la lluita entre religions i cultures.
A El mercader de Venècia, gairebé tot es mesura —dels contractes a l’amor, passant pel poder, la lleialtat i la glòria— segons els paràmetres del mercat. Tot té un preu: l’ambició de Bassanio, la generositat d’Antonio, l’actitud venjativa de Shylock, etc. Al final, com les bones comèdies, tot acaba relativament bé, perquè, a despit que els diners ho són tot, més valuós encara és l’amor. I tanmateix, ben mirat, no ens enganyem: la llei dels cristians s’imposa i, incapaç de clemència, el jueu Shylock és qui en surt més malparat.
El muntatge de Zschiedrich i Ràfols fa el prodigi de valer-se només de quatre actors. En un esforç de condensació de la trama i reducció de la vintena de personatges, aconsegueix mantenir l’essència de l’original. La versió de Zschiedrich —un dels seus darrers treballs— talla i recús a consciència el text de Shakespeare. La traducció de Miquel Desclot està a l’altura de la seva qualitat com a poeta. Atenta als detalls, la direcció treu el millor de cadascú. Rebla el clau la feina d’un bon equip d’actors, encapçalat per Mercè Managuerra.
Dels quatre intèrprets, destaquen sobretot els femenins, que ho broden: tant Sílvia Forns, en el personatge de Porcia i en els papers més secundaris de Jèssica i del jutge docte i recte, com la mateixa Managuerra, que caracteritza molt bé un Shylock murri i rancuniós. Àlvar Triay també s’imposa com a Antonio, fa un Gobbo amb accent mallorquí molt jocós i estableix una excel·lent complicitat amb Damià Plensa com a Bassanio. Això no obstant, més enllà de les individualitats, és tot el conjunt que llueix.
Quan la densa boira inicial —que dona a l’espectacle un aire de misteri— s’escampa, descobrim un espai buit. L’escenificació prescindeix d’escenografia, tret d’una taula amb les arquetes dels pretendents, que després serveix també per al judici. Es basa especialment en el vestuari i el disseny de llums. En el primer cas, es combinen els vestits moderns, elegants d’Antonio, Bassanio i Porcia, amb el d’època de Shylock. Quant a la il·luminació, el seu disseny circumscriu espais interiors i exteriors, bo i aprofitant de manera minuciosa i atractiva els angles de l’escenari. Tot ben sumat: una versió d’un clàssic que és una autèntica peça d’artesania teatral.