Per què el seu llibre no és "un altre llibre més del procés"?
Roger Mateos: Efectivament, hi ha infinitat de llibres parlant sobre l'octubre del 2017. El que ens havíem proposat és un projecte diferent. Primer, per l'autoria. No és normal que sis periodistes, de sis mitjans diferents, uneixin forces, recursos i fonts per investigar a fons, el més a fons possible, aquesta història. Aquesta és la primera novetat. La segona característica és que sí que hi ha molts llibres sobre el procés a les llibreries però, sovint, representen alguna de les veus. Són relats en primera persona de protagonistes o d'una part dels protagonistes. En aquest cas, volíem, estrictament, explicar els fets que es van produir des d'una òptica periodística. No de part, sinó factual. Una característica més és l'exhaustivitat de les fonts. S'han contactat i hem parlat amb més d'un centenar de persones que van tenir algun tipus de relació i tenen alguna mena d'informació a aportar. El contrast i la pluralitat de les fonts també el fa una mica diferent i especial.
Odei A. Etxearte: Com que volia ser tant exhaustiu, anar tant els fets i exigia molt contrast, agafant de metàfora com si això fos un puzle, reunir totes les peces era molt difícil però, era l'única manera de completar-lo. El fet de ser sis, de treballar en equip, era l'única manera de fer-ho de manera exhaustiva durant un període de temps tan gran.
En quin moment decideixen posar-s'hi?
RM: És un llibre que té el Marc Martínez Amat abans que passi l'u d'octubre. L'estiu del 2017. El Marc es posa en contacte amb en Ferran (Casas) i li comenta la idea. A partir d'aquí, es va ampliant el grup. Sabíem tots que això seria gros i valia la pena preparar-se per investigar-ho a fons. No era possible fer aquest llibre mentre o immediatament després dels esdeveniments. Per la mateixa naturalesa dels fets, d'una transcendència política i jurídica molt gran, hauria estat impossible rescatar tota la informació abans que tot això estigués ja reposant una mica. El fet de publicar-se després de la sentència, ha permès que moltes de les fonts protagonistes parlessin amb més expansió. Més aprofundidament.
Hi havia ganes per part de les fonts d'explicar-se?
OE: N'hi havia que tenien més ganes i d'altres que tenien més reticències. Una de les reticències principals era que hi havia fonts que creien que encara no era el moment de publicar aquest llibre. Si partim de la base que per algunes d'aquestes persones el procés encara no s'ha acabat, revelar com havien organitzat determinades coses, o bé podia complicar tornar-ho a fer quan arribés el moment donant massa pistes a l'adversari o bé podia perjudicar a persones que encara estan en actiu. Ha estat un repte. El que passa és que, també, quan vam començar a fer el llibre, a mesura que hi havia fonts que s'anaven obrint, els altres també volien que aparegués el seu punt de vista. A més, el fet de ser periodistes de sis mitjans, era la garantia que no fos un relat de part. A més, l'objectiu del llibre és explicar els fets, contextualitzar-los, que tothom pogués entendre les coses i anar a la complexitat. Un dels problemes que hem tingut a l'hora d'explicar tot això és que, sovint, amb la immediatesa que treballem, no podem anar tant al fons. El matís, anar al gris i no quedar-se als blancs i als negres és el que dona riquesa al relat i permet al lector entendre la complexitat dels fets. A partir d'aquí, fer-se una idea i, fins i tot, formar-se una opinió. Sobre el procés s'ha opinat molt, però un relat com aquest, que expliqui els fets d'una manera tan contrastada, no el teníem.
'Tota la veritat' és una promesa al lector molt atrevida...
RM: El títol s'ha de prendre més com una declaració d'intencions que en la seva literalitat. Si estiguéssim parlant de tota la veritat, potser el procés donaria per escriure 90 volums d'enciclopèdia. Com a declaració d'intencions, s'explica per tot el que dèiem abans. El llibre està fet per 6 periodistes de mitjans diferents que no tenen com a intenció deixar millor o pitjor una de les parts, sinó explicar tots els fets transcendents que poden fer entendre què va passar aquells dies. En segon lloc, la profunditat dels fets que s'expliquen, probablement no s'ha donat fins ara. El fet de sortir després de la sentència, permet anar més enllà de coses que abans no es podia. Després l'exhaustivitat de les fonts. Més d'un centenar de fonts és un buidatge d'informació fins ara inèdit. Tots aquests elements permeten fer aquesta declaració d'intencions, més enllà de la literalitat
OE: Si és que existeix una veritat, que això seria un debat gairebé filosòfic... Sí que hem intentat acostar-nos al màxim a la fidelitat dels fets. És veritat que és un títol molt ambiciós. És un punt de partida, també perquè el lector pugui identificar fàcilment tot el que hi ha al darrere.
Malgrat això, pel context o per l'hermetisme de les fonts, hi ha alguna cosa que us hagués agradat explicar i que s'hagi quedat al tinter?
RM: Crec que no. Només hi ha episodis o pinzellades en les quals les versions de les fonts són contradictòries. Per tant, més que quedar-se al tinter, allò queda explicat amb una doble versió. Són moments puntuals on el contrast de fonts porta a una contradicció de versions. En aquests casos puntuals, es deixen explicades les dues versions.
OE: O si, per exemple, hi ha un detall d'una reunió amb dues versions contra posades però, aquell detall no és significatiu, si no el podem contrastar del tot, s'exclou.
Hi ha un moment en què s'expressa un document on es revisen les coses que s'havien preparat o no de cara a implementar la República i no entreu al detall... Potser és la part que genera més interrogants i no sé si és voluntari no anar més enllà pel que fa al contingut del document...
RM: No, s'explica aquest moment del document de la Meritxell Serret i l'Elsa Artadi. És un moment d'aquell octubre, dins el capítol que lidera el Ferran Casas sobre la gestió de l'u d'octubre. Només d'allò ja podries escriure totes les pàgines d'aquell llibre. Has de condensar-ho. Cada fil d'aquests donaria per fer un llibre. Però, la novetat, que era posar a la llum que hi havia aquest document on se certificava què faltava i què no, s'ha explicat.
OE: En el fons, el rellevant és que expliquem també que hi ha una reunió el quatre d'octubre en què Puigdemont, Junqueras i membres de l'Estat Major descarten, al final, implementar la República i fer servir els Mossos per controlar el territori. El rellevant d'això és que hi ha una decisió política que diu que no es posarà en risc res d'això.
Després de treballar tant temps en aquest llibre, quina creuen que és la pulsió clau que marca aquells dies?
OE: N'hi ha diverses. Es barregen aspectes polítics, de convicció política personal de cadascun dels actors, de lleialtat de partit i d'interessos de partit de cadascú d'ells. També de situacions personals, del que implica per cadascú d'ells fer determinades coses i assumir uns riscos personals tan alts. Quan dic personals, em refereixo en l'àmbit familiar. Hi ha el factor humà que sempre es barreja. No hi ha un únic factor clau, són diverses qüestions que es barregen i van determinant que passin les coses.
RM: Hi ha una cosa curiosa que, fent el llibre, te n'adones. La història, que a vegades sembla inevitable, t'adones que en realitat és molt més volàtil o fràgil del que pot semblar. L'u d'octubre podria no haver-se fet. En alguns moments dels mesos precedents semblava que tot se n'aniria a norris. A la superfície no. Però, gratant despatxos endins, t'adones que va haver-hi dos o tres moments abans de decidir la data i la pregunta en què semblava que s'anava a estimbar. És curiós adonar-se que, si no s'hagués fet l'Estat Major, no hi hauria hagut referèndum. Els membres del Govern no eren capaços de greixar la maquinària i tot estava per fer. Durant el mes d'octubre, en tot el que és la gestió, també hi va haver moments que podrien haver anat diferent. Aquella reunió del dia 4 hauria pogut tenir una conclusió diferent. Podria haver-se intentat una implementació de la República amb gent al carrer fent-se forta. No sabem el que hauria passat. El dia 10, el president Puigdemont podria haver triat llegir el discurs de Quim Torra que surt al llibre per primer cop publicat i haver proclamat la independència sense suspendre-la. Per descomptat, i això ja és més sabut, Puigdemont podria haver convocat eleccions.
Fins a quin punt la relació entre els partits de Govern marca el desenllaç dels fets?
OE: Crec que ho marca molt. Entre uns i altres fan càlculs per la supervivència dels seus partits i dels seus lideratges. En el cas de Junqueras, quan Puigdemont li encarrega l'organització del referèndum, és bastant clar que reuneix els seus i els prepara per què pot ser inhabilitat i anar a la presó. Després hi ha una qüestió de supervivència dels partits. Això és constant i ho hem vist des del principi. Al llibre s'explica amb un nivell de detall molt gran com, per exemple, la tensió entre Junqueras i Puigdemont és molt gran des del principi. Això també afecta la presa de decisions.
Un dels dubtes que ha planat sobre el procés és saber si s'anava de debò o era una catxa. En treuen alguna conclusió d'això després de treballar el llibre?
RM: També era un motiu de debat què fer després de l'u d'octubre. Hi havia una part important dels impulsors que creia que s'havia de fer tot el possible per tibar la corda al màxim i portar-ho tot a una situació que obligués l'Estat a negociar. Mostrar el màxim de força als carrers i les institucions per fer inevitable la negociació. Aquesta premissa, aquesta deducció, es demostra que no s'acaba reflectint amb el que passa. L'Estat segueix sense obrir-se a dialogar. Hi havia altres veus que defensaven que sí, que s'havia d'implementar el que s'estava dient, que no volien anar de farol. Anar a totes, assumint totes les conseqüències. Què passa? Que aquestes "totes les conseqüències", quan es veuen les càrregues de l'1-O, hi ha una sèrie de polítics que pensen que si anem més enllà i defensem la república al carrer, podem prendre molt mal. Això va decantar que no s'optés per aquesta opció.
OE: Fins a l'1-O hi ha uns plans més o menys consensuats que, malgrat tot, arriben. A partir de l'1-O es veuen sobrepassats pel resultat, perquè hi ha una violència policial que no se l'esperen. Alhora, el resultat de l'1-O és molt potent, però no és homologable internacionalment. La via, llavors, és forçar una negociació amb l'Estat. En qualsevol cas, es pot dir que no hi havia plans per implementar la República fins al final sense que hi hagués negociació. D'aquí que hi hagi tants interessos per buscar una mediació fins al final i la suspensió de la declaració d'independència del dia 10.
Un cop fet el llibre, quina reflexió esperen que en puguin treure els lectors?
OE: Potser, que ajudi a entendre millor què va passar. Que es pugui fer una interpretació a partir d'uns fets, no induïda, lliurement a partir del que ha llegit i dels inputs que té. Crec que és molt útil al present. El que hi ha en aquest llibre són les motxilles que arrosseguen els dirigents actuals. Tenir aquest background, ajuda a interpretar amb millors claus el que està passant ara i el que pot passar en els mesos que vénen.
Per exemple?
OE: Les divergències estratègiques que veiem ara mateix dins l'independentisme i moltes de les coses que veiem al Parlament. Les divisions entre exili i presó, que s'han presentat com una dicotomia moltes vegades, crec que llegint el llibre entens el fons dels motius pels quals passa això. Quins són els malentesos i discrepàncies que hi va haver en aquell moment i que, d'alguna manera, reverberen en el qual està passant ara.