Com a curtmetratge, Madre són 15 minuts de tensió difícilment imitables. Amb molt poc, Rodrigo Sorogoyen aconseguia crear-nos un estat d’angoixa extrem, fent-nos imaginar el pitjor en cada nou esdeveniment, i amb la virtut de fer-ho des del fora de càmera. L’alta complexitat de tot plegat —i l’excel·lent resultat— el va convertir en un dels curts nominats als darrers Oscar, remarcant allò que tenia de terrorífic en contrast amb una escena estàtica, plena de llum. En el decurs de l’acció, tot era suggerit, imaginat, temut, que és el pitjor dels terrors possibles, com a avantsala del thriller que s’activava dins el nostre cap.
Madre
Direcció: Rodrigo Sorogoyen
Espanya, 2019
Durada: 129 minuts
Guió: Rodrigo Sorogoyen i Isabel Peña
Música: Olivier Arson
Fotografia: Álex de Pablo
Repartiment: Marta Nieto, Àlex Brendemühl,
Anne Consigny, Frédéric Pierrot, Jules Porier
Gènere: Drama psicològic
El curtmetratge, inclòs de manera integral, és l’inici del film. Unpunt de partida implacable, que deixa glaçat, que marca la solidesa del que veurem després. Elena és a casa seva, amb la seva mare, amb qui parla de foteses, quan rep una trucada del seu fill de sis anys, que passa amb el seu pare uns dies a la platja. La trucada comença amb la incertesa d’haver-se perdut i acaba amb el pànic de la presència pertorbadora d’un home, amb l’intent del nen d’amagar-se i amb una veu que ens martelleja el cap, com les onades d’un mar esbravat, tal com ho fa la desesperació d’una mare (Marta Nieto) que no sap què fer per salvar allò més preuat que té.
Deu anys després, el film reprèn l’acció i assumeix el cost de trair l’expectativa que generava el curt. Perquè tothom ha pensat, encara amb l’ai al cor, que ara és el torn d'aquell thriller que vam imaginar, una pulsió entre terror i salvació, amb el desig d’arribar a l’escena del (suposat) crim i encaixar peces. Però no, Sorogoyen fa un driblatge i ens ofereix una altra cosa, amb el nexe comú d’una esplèndida Marta Nieto, garant de la funció en la ferida i el sotrac després de l’el·lipsi. Instal·lada ara a la platja on el seu fill va desaparèixer, Elena és una part minúscula d’unanatura que fa la seva, salvatge i imprevisible.
Els canvis, però, no són només en la mare –figura omnipresent–, sinó també en la manera de mostrar que adopta el director: de la intensitat del pla seqüència al moviment pendular, quasi hipnòtic, de les ones i les circumstàncies; de l’angoixa a la certesa d’un drama particular i íntim, explicat amb la destresa de qui no gosa fer-ne exhibicionisme, mostrant les arestes psicològiques del trauma i, també, de les relacions que estableix Elena amb la realitat.
En aquest sentit, el film acaba sent el retrat d’una obsessió, potser no del tot malaltissa, però obsessió al capdavall: la d’una mare que veu el fill desaparegut en un jove de 16 anys (Jean, interpretat per Jules Porier), convertint el seu lligam emocional en substància freudiana, amb una química imparable, que ens travessa i que ens fa prendre partit en el triangle afectiu entre Elena, Jena i Joseba (Alex Brendemühl), qui assumeix el paper de protector, vèrtex d’una relació asexuada.Peces que, perfectament travades, ens ofereixen un film madur, convençut del seu rumb (per molt que contínuament posi aigua a les expectatives que no s’assoliran) i atrevit en la seva tria, ambigu fins a la resolució, conscient del punt que tot ho activa, jugant amb nosaltres a través dels miralls del drama (la trucada que rep Elena quan Jean marxa, o l’alarma en el bany nocturn).
Madre sorprèn i enganxa, amb elements escenogràfics mínims, però poderosos. Comuna coreografia inquietant que acaba amb un plor. Però que, a la fi, entenem que ja no és de dolor, sinó de redempció. De cura en la infelicitat assumible d’una vida que colpeja, sense gaire sentit.
