Salpen prop de l’antic mercat de peix. S’estiren a les góndoles, als bancs negres de vellut, disfressats de Micky Mouse, sirena o pirata. Hi ha una banda tocant, una estrella del porno es descobreix uns pits falsos enmig del Gran Canal. No falta gaire per al carnaval. Tanmateix, això que veiem ací no és cap festa, és una manifestació furiosa contra l’amenaça de l’extinció d’una ciutat important i antiga.
A les góndoles no hi seuen grups de turistes japonesos o alemanys cor-robats, que, en barques encadenades les unes amb les altres, fotografien els gondolers mentre canten “O sole mio”. Es tracta de joves italians que han nascut a Venècia i han crescut en una ciutat que els sembla un parc temàtic de Disney.
Un funcionari de l’autoritat cultural s’ha disfressat de rata. “La marea alta porta les rates a terra”, explica. La marea alta no són només les crescudes hivernals, que cada vegada més sovint transformen la plaça de Sant Marc en un gran bassal, sinó l’allau de vint milions de turistes l’any; i que encara creix. Inunden la ciutat, i la ciutat els acull perquè amb la marea vénen els diners.
“Venècia s’enfonsa –afirma la rata– i nosaltres desapareixem.”
A la Piazzale Roma la flota s’atansa a terra. Tot el qui hi arriba cerca inútilment les fotografies de les guies de viatge, els indrets on escrivien els seus encomis Thomas Mann o Donna Leon. En aquesta plaça s’acaba el pont al continent, l’estació terminal acomiada exèrcits de turistes amb maletes de rodes. Els autobusos del continent escupen cada minut viatgers diaris davant els embarcadors del ferri. El nou tren elevat d’alta tecnologia anomenat People Mover duu els visitants diaris des de l’aparcament, i el grup Benetton ha comprat l’antic edifici del ferrocarril i el transformarà en un centre comercial.
Qui busca l’encant de Venècia cal que evite aquesta plaça. Altrament, odiarà la ciutat.
En aquesta Venècia han proliferat els mercats xinesos, les sales de joc i les parades de salsitxes. S’hi excaven terminals de vaixells, hi ha un projecte de metro que anirà fins al nou aeroport de la ciutat i un port apartat de la costa. Tot s’accelera, tot resta al servei de les masses i dels beneficis. Des de la porta, la ciutat sembla artificial, una fira amb murs antics on l’entrada encara és de bades.
“Benvinguts a Veniceland!”, crida el pallasso, mentre les rates despleguen un plànol de la ciutat a l’estil Disney i n’elogien les atraccions: “Ací podeu fer surf sobre les onades dels creuers al Canal-tsunami i al Campament Sant Marc podeu recórrer en muntanya russa el campanar. Admireu el Petit Xangai, l’antiga illa de bufadors de vidre de Murano. Viviu en directe el moment en què la policia apallisse els venedors de top manta de l’Àfrica, cada hora hi ha una nova actuació. I, finalment, visiteu els últims venecians reals –a l’illa cementeri de San Michele.”
Venècia s’enfonsa, Venècia es mor, aquestes lamentacions sorprenen Venècia com les marees, la ciutat hi està acostumada, no té cap remei. És cert, els habitants abandonen el centre històric, se’n van al continent, on troben feina. Fa uns quants mesos el nombre d’habitants va disminuir a 60.000. Per cada venecià hi ha dos forasters. Segons l’opinió de molta gent, l’any 2030 ja no hi haurà cap venecià a la ciutat.
Fa temps que l’indret, un imant per als turistes com ara la Meca o Las Vegas, continua vivint a les seues còpies a Macau i en més llocs. Tanmateix, estimen l’original, un milió de vegades acorralada, fotografiada insistentment, fins a la mort. Encara es tracta realment d’una ciutat? Necessita habitants o vigilants de museu? Venècia és un laboratori en què hom pot observar què passa quan una allau de persones de tot el món topen els uns amb els altres en un espai reduït.
A l’Arsenal, la drassana inactiva a l’altre extrem de la ciutat, aquest matí s’enlaira cap al cel un helicòpter. Giovanni Cecconi, de 52 anys, un enginyer amb ulleres de muntura de metall i un anorac blau, mira cap avall, a la mar. Si s’observa des del cel, Venècia sembla un peix. Amb cap, cua i aletes; i el Gran Canal, que serpentejant com una artèria travessa el centre i alimenta una xarxa de centenars de canals.
Des de dalt, el centre històric sembla minúscul; al voltant ja fa temps que es mostra el futur de la ciutat. Això és deixa entreveure davant les platges de l’illa de Lido, on no es veu res més que l’horitzó i la mar. Segons que explica l’enginyer Cecconi, és on es trau el peix a un lloc eixut. De la llacuna on hi nada, tan gran com el llac de Constança, però menys profunda, cal protegir les tres entrades a la mar, perquè d’aquesta manera no sobreisca quan arriben les vertaderes marees.
L’helicòpter aterra en una illa artificial. Cecconi salta a fora i es posa a córrer per l’illa a tota velocitat, com entre els bastidors d’un film futurista boig. “Think big”, diu sovint –‘pensa en gran’–; qui vulga salvar Venècia ha de pensar en gran. Cecconi treballa per al Consorzio Nuova Venezia, l’empresa més poderosa de la ciutat. S’adreça a unes rases tan profundes com un cràter d’una bomba. La il·luminació de projectors és encegadora i tronen els martells pneumàtics, però no hi ha gran cosa a veure, la salvació de Venècia té lloc sota l’aigua.
El salvador de Venècia s’anomena Moisès, Mose en italià, com el profeta que va partir la mar Roja en dos per a conduir el poble jueu fora d’Egipte. Mose ve de l’italià Modulo Sperimentale Elettromeccanico, un projecte d’autèntiques dimensions bíbliques. Es va idear després de la marea del segle l’any 1966; és en construcció des de fa set anys i és un sistema de preses que el món encara no ha vist mai, amb un cost de 4.500 milions d’euros. Nit i dia, els 3.600 treballadors fan retocs a les 78 comportes resplendents que es col·loquen sota l’aigua, al voltant de l’illa i més cap al sud.
Si la mar està tranquil·la, les comportes, de 20 metres per 30 de grandària, plenes d’aigua, es troben ancorades al sòl marí. Si hi ha l’amenaça d’una marea alta i el nivell de l’aigua puja més de 110 centímetres, l’aire comprimit empeny l’aigua fora de les comportes i deixa que pugen a la superfície. Llavors una paret d’acer rodejarà Venècia.
Cecconi creu en Mose i des de fa més de vint anys defensa el projecte de l’esquerra i dels ecologistes. Fins fa pocs anys hom discutia sobre Mose, feia advertiments, cercava alternatives i no en trobava cap. Ara, però, ja s’han acabat dos terços del projecte Mose i es preveu que es posarà en funcionament l’any 2014. Mose es pagarà amb diners del tresor públic italià; no es va traure a concurs internacional cap dels contractes d’obres i, per tant, ningú no controla on van a parar els milers de milions i si el finançament és definitiu. “És típic d’Itàlia”, escriu la revista italiana L’Espresso: “No sabem res, ni quins beneficis aporta ni si funcionarà”, però tant se val: “Simplement, fem-ho.”
És segur que el mur protector no podrà salvar la ciutat permanentment. Els darrers cent anys Venècia s’ha enfonsat 23 centímetres. Si, com pronostiquen els investigadors de la UNESCO, és cert que el nivell de l’aigua a la llacuna de l’Adriàtic podia augmentar 50 centímetres fins l’any 2100, la ciutat s’inundaria 250 dies l’any. Venècia seria la víctima més coneguda del canvi climàtic. I Mose, una arma roma.
“Mose aguantarà cent anys”, explica l’enginyer Cecconi. “Després ja veurem què passa.” Venècia, segons els opositors de Cecconi, necessita solucions radicals, com ara una ronda de gratacels al voltant del centre històric, un sanejament dels fonaments, un centre internacional per a la futurologia. Hi ha moltes idees, però ningú no les aborda. Cecconi explica que “Mose és només el començament; ara cal reflexionar com posar fi a l’allau de gent”.
Es troba a la seua illa artificial, riu i diu que li agrada la idea de transformar Venècia en un parc nacional nord-americà, amb guardes forestals que protegesquen monuments, com si foren óssos salvatges, i que facen tornar els visitants a casa quan el parc siga ple.
Hi ha italians que l’odien per aquests comentaris. Matteo Secchi n’és un. Afirma que prefereix dur botes de goma que no viure en una ciutat sense ànima. Opina que Mose ha nascut mort. Tem que la paret d’acer al voltant farà buidar l’interior. Venècia es trobarà turmentada per problemes molt diferents dels de l’aigua. Per a salvar la ciutat, en primer lloc, cal reanimar-la, explica.
Matteo Secchi és el fundador d’una iniciativa ciutadana i inventor de Veniceland, l’acció de protesta a les góndoles. Lluita contra l’alienació de la seua ciutat. Les accions de Secchi aconsegueixen un gran ressò a l’estranger. Però a Venècia el consideren un picaplets. És al pont de Rialto, és un rocker amb pantalons de cuir, de quaranta anys. Al seu voltant passen les hordes i hi tusten les rodes de les maletes. Secchi ha erigit un monument commemoratiu a l’aparador d’una farmàcia: un rellotge digital on hom pot llegir la consumpció de Venècia. Unes lletres de neó roges contenen el nombre actual d’habitants del barri antic; de moment són 59.520, i van minvant cada dia.
Secchi també se’n va anar de Venècia. Vivia a Mestre, al continent, tenia un cotxe i els peus eixuts i vivia còmodament. Ara fa tres anys, però, va tornar al seu barri, Cannaregio. Actualment dirigeix un hotel de dotze habitacions i tres estrelles. Viu de la ciutat com a mercaderia i pertany al poderós lobby dels homes de negocis que extrauen 1.500 milions d’euros l’any de Venècia. Diu que l’empeny la mala consciència, i el futur de la seua filla de dos anys.
Els turistes no són els culpables de la caiguda de Venècia, explica. La culpa la tenen els urbanistes incompetents que “volen lliurar Venècia als inversors”. Secchi es queixa de la venda d’edificis antics, dels lloguers exorbitants, la llei del Bed-and-Breakfast, que recompensa amb desgravacions els propietaris d’una casa si transformen els pisos en allotjaments per a turistes. D’una altra banda, reclama el dret d’intervenció per als ciutadans, beneficis fiscals, habitatges barats per a estudiants i per a famílies. I, a més, una restricció per a tots els creuers que envolten la ciutat com feres inquietants. Més de 500 creuers arriben a Venècia cada any. “És una gran mentida que siga una ciutat sense cotxes”, renya Secchi: una xemeneia fa més gasos de combustió que 15.000 automòbils.
Preveu que no s’imposarà al poder, la influència dels comerciants i la indústria del turisme. La botiga de verdura on anava a comprar abans ara és una paradeta de màscares. “Què n’han de fer, els turistes, d’unes albergínies? Ells volen una cosa per a l’eternitat. Volen casar-se a la ciutat dels enamorats. El municipi ofereix una cerimònia de casament per 4.500 euros amb transmissió en directe per internet.” “I a nosaltres –explica– ens tanquen l’hospital infantil perquè ja no hi queda ningú que tinga fills.”
El futur que tem Matteo Secchi és justament enfront del seu hotel, a l’illa de bufadors de vidre de Murano. Hi baixen del transbordador grups de turistes asiàtics. Remolcadors els arrosseguen a un firal gelat, els ofereixen rebaixes sobre la quincalla de Salvador Dalí i els gerros amb disseny Ferrari. Una fracció dels objectes de vidre encara es produeix a Murano, però la majoria són made in China. Els asiàtics fotografien els canals i els últims bars autòctons, on pescadors i bufadors de vidre desocupats beuen i es lamenten.
Murano ja s’ha perdut, afirma Secchi, però per Venècia encara hi lluitaran. Per carnaval, a final de febrer, es vestirà d’indi, com un últim natiu en una reserva. “El món ens observarà –explica– i ho ha d’entendre.”
El qui vulga saber què era realment Venècia cal que vaja a la casa d’Alvio i Gabriella Gavagnin. Guarden un tresor, en blanc i negre i empaquetat en caixes. Aquests venecians, de 66 i 64 anys, van eternitzar l’aspecte de la ciutat abans no perdera contorn.
Quan era menut, Alvio volia ser marí; es va convertir en venedor de bitllets per als vaporetti, els vaixells de línia públics de Venècia. Durant vint anys va passar pel Gran Canal en la línia 1. A la terrassa del seu palazzo sovint podia veure Peggy Guggenheim, la col·leccionista d’art modern de Nova York folrada de milions. Veia com prenia el sol amb unes ulleres cobertes de brillants, com corria amb gossets tibetans i com acariciava una estàtua eqüestre de Marino Marini, aquella amb un penis ferm.
Eren els anys 70. Alvio la considerava un poc ordinària, i també avara. Quan volia passar a l’altra vora del canal ell li havia de prestar 50 lires per al viatge. Ho feia de bon grat, perquè li queia bé, aquesta estrangera capriciosa.
Tanmateix, en algun moment hi començaren a arribar cada vegada més russos, japonesos i gent de l’Europa de l’est. En algun moment el van començar a molestar les preguntes dels estrangers sobre quan tancava Venècia a la nit i quin ferri havien d’agafar per a anar al coliseu. En algun moment, Alvio s’adonà que la seua ciutat canviava. Un periodista local li va ensenyar a fer fotografies i va recórrer els barris de la ciutat amb Gabriella. Van fer 5.000 fotografies en dues dècades. I es van fer majors.
Avui, Alvio repassa els records i se li humitegen els ulls. La seua muller neteja, tímida, la taula. Ja no coneixen els seus veïns. Vuit de cada deu són estrangers i rara vegada són a la ciutat. La Via Garibaldi és un passeig amb encants vietnamites i bars de karaoke. Els seus fills viuen al continent i no volen tornar.
Potser ha de ser així. Els habitants segueixen el seu camí. Allò que romandrà seran les pedres. Aquest no és només el destí de Venècia. Això també passa, no tan de pressa, a Florència i a Roma, a Praga, als nuclis antics de l’illa de Mallorca o a Eivissa.
Possiblement, la mort és tan sols una part de la llegenda de Venècia. L’historiador d’art britànic John Ruskin va donar cinc anys al Palau Ducal; això va ser l’any 1852. Avui dia, pluges de flaixos ataquen el palau; de vegades li arriba l’aigua fins al coll, però es manté bo i dret. També és possible que Venècia s’haja hagut de renovar més sovint que qualsevol altra ciutat del planeta.
Wolfgang Scheppe, un professor alemany de 55 anys, opina que és així. Considera que Venècia és l’indret més dinàmic del vell continent, que està preparada per al risc i per a l’explotació màxima. Un laboratori on es pot investigar allò que encara ha de passar en unes altres ciutats.
Scheppe és al pont dels Sospirs, el lloc on ara fa 300 anys els condemnats veien per última vegada la llum del sol, abans d’anar al calabós. Actualment, el pont és ple de cartells publicitaris de Bulgari, asseguradores i pantalons texans de Guess. Els turistes es fan fotografies davant d’aquests cartells com a prova que hi han estat, i després corren a les botigues de records on a la porta pengen cartells d’“Enter to buy only” (‘entreu només per a comprar’). Schleppe troba que això resumeix, en una frase, tota la veritat sobre Venècia.
Va dirigir el projecte d’investigació Migropolis. Els seus estudiants van cercar durant tres anys l’aspecte negatiu del romanticisme de postal de Venècia. El resultat van ser dos atles il·lustrats anguniosos. Els venecians ja no hi fan cap paper. Scheppe afirma que “Venècia és la ciutat més internacional d’Europa: ací hi xoca l’onada de migrants d’arreu del món, milions de turistes, milers d’immigrants; ací és on es mostra en quines condicions viurem d’ací a deu anys”.
Aquell qui visita la ciutat amb Scheppe se’n fa una idea. Als cafès al carrer hom sent com els russos lloen “la vertadera pasta italiana”, que preparen a la cuina treballadors bengalís mal pagats. A les parades de souvenirs hom veu com els venedors arranquen les etiquetes de Made in China de les mercaderies abans d’embadalir grups de turistes xinesos.
Qui escolta Scheppe aprèn coses sobre rius de mercaderies, economia paral·lela, explotació i aïllament d’una ciutat que va inventar la protecció a la mar davant d’invasors com ara els huns o els llombards, va ascendir fins a ser el centre de l’economia internacional i que avui dia torna a fer barricades contra els intrusos.
El comerç caracteritza aquesta ciutat. Sempre ha estat així, i actualment Venècia obeeix les lleis de la globalització. “Voler salvar Venècia són ximpleries sentimentals; seria com voler detenir el curs de món”, explica Schleppe. “No s’ha de salvar Venècia, ni amb Mose ni amb protestes ciutadanes: fa temps que el futur ha arribat.” Venècia és com un paradís per a les compres. “Anar a comprar entre façanes romàntiques perfecciona l’acte de compra –afirma–, fins i tot quan s’ha falsificat la mercaderia.”
Un d’aquests comerciants de l’economia submergida és Momo, de Dakar, al Senegal. És prim, amb uns ulls vius, té 28 anys i és un dels fills nous de la ciutat. Momo treballa davant d’un dels hotels més cars de Venècia, el Danieli, al passeig. Els carabinieri s’hi aproximen a poc a poc. Momo agafa ràpidament les falsificacions de Gucci, Prada, Fendi i Chanel que té sobre un llençol blanc estès, es posa el fardell a l’esquena i corre.
És un venedor de manta, un dels molts il·legals, non in regola, fora del sistema, sense assegurança, que no renuncia als turistes de Venècia, perseguit pels guardians de l’ordre de la ciutat.
Si hom corre amb ell per Venècia, fuig fent ziga-zaga per carrerons diminuts, agafa aire a les entrades de les cases poc il·luminades, descobreix un escànner radioscòpic al port amb què els militars detecten els il·legals als automòbils i als contenidors dels vaixells, s’assabenta d’una llei d’estrangeria agreujada pel govern de Berlusconi, de ràtzies i de racisme. La lluita entre el Primer Món i el Tercer Món, entre els guanyadors de la globalització i els perdedors, arribarà fins al final a Venècia, com en una ciutat en un front nou de la fortalesa d’Europa.
El germà gran de Momo va arribar per mar, com els turistes. Venia en una barca plena de cadàvers quan les patrulles els van dur a terra. Els germà li va enviar diners i Momo va arribar amb avió; al passaport hi havia un visat fals de l’ambaixada alemanya.
Al Senegal coneixen Venècia com una ciutat d’homes blancs rics. Momo es pregunta cada dia què hi fa, ací. Parla cinc idiomes i té un títol universitari, afirma que a la seua terra natal les persones intel·ligents són malaguanyades. Quan el seu germà menut pregunta quan hi podrà anar, Momo s’enfurisma.
El seu territori és el triangle turístic minúscul que hi ha entre el pont de Rialto, la plaça de Sant Marc i el pont dels Sospirs. La seua vida transcorre a la sitja desmesurada prop de Mestre. Hi viu en una cambra molt menuda amb el seu germà, hi ha un ordinador portàtil sobre un tambor africà, amb què cada dia parla amb la família per l’Skype. Compra la mercaderia als xinesos, al tercer pis, porta posterior. Les bosses de mà arriben en contenidors provinents de la Xina als ports de Nàpols i amb camió a les portes de Venècia. D’una banda, els intermediaris xinesos paguen impostos i els toleren, i, d’una altra banda, els productors reals no seran mai demandats.
Momo va ser detingut i havia d’abandonar Itàlia en un termini de cinc dies, però es va amagar. Vol tornar al seu país, “però no amb les mans buides”. Cada mes envia 2.000 euros a través de la Western Union a Dakar. Nou persones depenen d’ell.
Fa nou hores que Momo és al passeig, ha hagut de sortir corrents vuit vegades. Ara dues africanes rosses examinen els seus productes. És una trobada trista a l’estranger, un tracte injust al punt d’intersecció dels rius de gent. “D’on sou?”, pregunta Momo. “D’Àfrica.” “Jo també.” Compren una maleta amb rodes de Fendi, un trofeu de la vella Europa. Després se n’han d’anar a la terminal del creuer. La botzina del vaixell se sent fins i tot ací.
Momo es posa al muscle el seu llençol. Es va fent de nit. Llavors retruny el vaixell que duu les xiques a la seua terra. Han dit que saludarien. Momo fa el cap enrere i hi passa un gratacel de 300 metres de llargària. Des de les nou cobertes arriben fragments de música i avisos pels altaveus. L’atmosfera és tan fantasmal com a Blade Runner; els passatgers estan drets a la barana i fotografien la ciutat.
I, mentre Momo saluda i pensa en Àfrica, al costat, a casa dels Gavagnin, tremolen les finestres, els motors dels vaixells pertorben les freqüències. A l’altre extrem de la ciutat, l’hoteler Secchi telefona a l’oficina d’empadronament. Demà actualitzarà les xifres del cens, 59.514, sis venecians menys que la darrera setmana. Treu el seu vestit d’indi de la capsa i espera que arribe el carnaval.
Traducció de Blanca Juan