Abans de la romanització, els habitants de les illes Balears ja havien entrat en contacte amb altres cultures a causa de la seva participació en les campanyes bèl·liques dels exèrcits púnics. Els famosos foners balears, coneguts per la destresa i l’afinada punteria amb què llançaven pedres contra els enemics, van servir durant un parell de segles —entre el 406 aC i el segle II aC— els interessos de l’exèrcit cartaginès. Això els va portar a córrer tota la Mediterrània occidental i central i, també, a conèixer de primera mà la cultura dels ibers, dels lígurs i dels libis, entre més. Naturalment, tot allò que coneixien i aprenien ho incorporaven a la vida i la cultura de la seva terra.
No va ser fins a la conquesta romana duta a terme l’any 123 aC per les tropes liderades pel cònsol Quint Cecili Metel que, segons les paraules de l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, les Balears no perderen “la seva independència per integrar-se plenament dins l’engranatge d’una gran potència”. Aquella pèrdua d’independència comportaria un procés gradual, però en última instància total, d’aculturació de la població indígena, un procés que, amb el temps, conduiria cap “a la seva extinció definitiva com a cultura diferenciada”. Cal aclarir que, d’aquella conquesta romana inicial, les Pitiüses en van quedar excloses, i que només va afectar les illes de Mallorca i Menorca.
El pretext oficial esgrimit per Roma per tal de conquerir les Balears va ser que era un niu perillós de pirates, des d’on es posava en perill l’estabilitat i la fluència del comerç romà per les aigües mediterrànies. Quan va ser l’hora de conquerir les Balears, la grapa de la Roma republicana ja era omnipresent en molts llocs de la Mediterrània occidental: ja s’havia escampat arreu de la península Ibèrica i controlava en gran mesura el litoral mediterrani.
Segons l’historiador Antoni Arribas —cito del llibre Història de les Illes Balears, del ja esmentat Miquel Àngel Casasnovas (Editorial Moll, 2007)—, és “plausible extrapolar a les illes Balears la mateixa lògica bèl·lica que els generals romans aplicaren a Hispània durant el segle II aC. Aquesta lògica comportava: la conquesta d’una àrea base; l’establiment d’una zona que actuaria com a matalàs amortidor; i, finalment, la conquesta final de l’àrea davant de l’anterior”.
DUES CIUTATS: PALMA I POLLENTIA
La conquesta de Mallorca per part dels romans va comportar tot un seguit de fenòmens que, en poc temps, transformaren la realitat cultural, comercial, política i demogràfica de l’illa. L’estratègia postconquesta que els romans aplicaven arreu seguia sempre uns mateixos patrons. Després de pacificar el territori conquerit —una tasca que a Mallorca els va costar un parell d’anys—, els conqueridors establien aliances amb les elits locals. Això els permetia treure un profit de les estructures socials i les dinàmiques de poder ja existents. A més, aquestes elits locals col·laboradores servien per controlar els possibles conats de rebel·lia dels indígenes i, alhora, eren una de les vies a través de les quals la romanització s’infiltrava i es propagava pel territori tot just conquerit.
En aquest sentit, i per tal d’assolir aquest propòsit, també eren fonamentals dos aspectes més: l’arribada de nous i molt significatius contingents de població vinguts de fora en qualitat de colons —agents de transformació i d’assimilació de la població i de la realitat indígenes— i la importació del fenomen urbà, mitjançant la creació de noves ciutats que ja serien estrictament romanes. Relacionat amb això, Miquel Àngel Casasnovas recorda que “Estrabó ens diu que, després de la conquesta, Metel establí tres mil colons d’entre els romans d’Ibèria i fundà les ciutats de Palma i Pollentia”. Aquests tres mil colons, a més, anaven acompanyats en molts casos de les seves respectives esposes i fills.
La posteritat de les dues úniques ciutats romanes de Mallorca no podria haver estat més diferent, i determina d’una manera absoluta el que avui se’n pot veure, de les restes que se’n conserven, i conèixer. Mentre que de la Palma romana, que s’ubicava a la zona de l’actual barri de l’Almudaina, a penes no en queda cap rastre perquè, un cop acabada l’època romana, noves poblacions s’instal·laren al mateix indret i en varen anar tapant i esborrant la l’empremta, de l’antiga i venerable Pollentia, situada a l’actual municipi d’Alcúdia, en queden nombroses i molt importants restes arqueològiques, perquè “va ser abandonada en època tardana —de nou, l’historiador Casasnovas— i el seu solar no va tenir continuïtat en l’ocupació”.
Com ja s’ha dit, els vestigis romans que es conserven i es poden veure a l’actual Palma són mínims, gairebé inexistents. Si s’ha pogut establir la ubicació de la Palma romana, al barri de l’Almudaina i a uns quatre metres de profunditat per sota del nivell de l’urbs actual, és gràcies a diversos testimonis epigràfics i arquitectònics, alguns dels quals es troben al subsol del Museu de la Seu, la catedral de Mallorca. Segons resumeix Miquel Àngel Casasnovas, “inicialment s’atribuí a la Palma romana una extensió de sis hectàrees, però actualment hom pensa que devia ser superior. El fòrum de la ciutat —continua— estaria situat al creuer dels carrers Estudi General i Sant Roc. La Palma romana es trobaria, doncs, a la part oriental del Born en una posició elevada”.
Tot i que no hi ha gaire cosa romana per veure a Palma, sí que és ineludible visitar un dels principals museus de la ciutat, el Museu de Mallorca, que acull i conserva algunes peces molt valuoses del període romà. Una de les més destacades és el Thoracator, una escultura masculina tallada en marbre que data del segle I dC, la qual es va localitzar entre les runes de Pollentia. Representa una figura thoracata, és a dir, amb vestimenta militar i cuirassa. L’escultura és incompleta —li falten el cap i les extremitats—, però així i tot conserva el posat contundent i l’actitud arrogant propis tant de l’alt rang militar del model com de la naturalesa essencial del conjunt de la civilització romana. Altres peces de valor que es poden veure al museu són diversos tipus d’àmfores i de collarets, entre més.