Tot feia pensar que la vesprada de Felip VI no seria senzilla. Els precedents així ho pronosticaven: els Premis Princesa de Girona s’havien de fer fora d’aquesta ciutat. El lloc escollit era un racó discret i allunyat del centre de Barcelona, a un extrem de la Diagonal ubicat a tocar del poderós barri de Pedralbes.
Ara fa un any, els reis espanyols tampoc no van poder celebrar l’acte a Girona i el van fer en un hotel d’una localitat propera. Enguany, l’alcaldessa Marta Madrenas rebutjava cedir a l’entitat que organitza els premis un local per acollir la família reial. I així, amb Barcelona mobilitzada en el marc post-14 d’octubre, els vaticinis es complien.
Des dels Comitès de Defensa de la República, el Pícnic per la República, l’Acampada Universitària i altres entitats havien estat constants les crides a la mobilització. Des de Maria Cristina i l’estació de Sants partirien alguns dels grups cridats a confluir a Diagonal cap a les 4 de la vesprada. La concentració s’havia de convocar a més d’un centenar de metres d’on se celebrava un acte sobreprotegit pels Mossos d’Esquadra. Així i tot, el desplegament policial no era suficient.
Entre altres coses, perquè eren molts els assistents a l’acte els qui no hi podien accedir. Distingits pels vestits de gala i no pel seu rang de popularitat -eren empresaris o gent de l’aristocràcia de rostres semidesconeguts-, alguns eren assenyalats pels manifestants i avançaven entre la multitud sentint escridassades generalitzades. Fins i tot, algú, s’atrevia a encarar-se als manifestants. Un altre, fins i tot, mirava d’intentar accedir-hi una i altra vegada allà per on sabia que no ho podria fer. El seu gest, fatxenda, evidenciava la seua voluntat de contribuir al clima de tensió. Malgrat la contundència dels manifestants, les agressions físiques no s’hi produïen en cap moment. Els moments de tensió, però, tampoc no eren agradables.
Les cassoles mai no deixaven de sonar. Hi havia, fins i tot, algun avançat que emetia el soroll des d’un altaveu que guardava gravacions de repic. Per moments, els xiulits i els repics es fusionaven d’una manera insuportable. Només Josep Bou, líder del PP de Barcelona, era capaç de fer-se sentir més que els instruments improvisats que l’envoltaven. Ell no era, però, l’únic que s’encarava amb els manifestants. A alguns, amb ironia, els cridaven “queremos ir a misa”, recuperant el càntic inventat per una manifestant franquista que no va poder accedir a la celebració religiosa celebrada al Valle de los Caídos el dia de l’exhumació del cos del dictador FranciscoFranco.
A l’avinguda de Xile, paral·lela a l’eterna Diagonal, un cartell desgastat però de missatge ben present cobria la porta del recinte on se celebrava l’acte. “Acceso clausurado temporalmente por motivos de peligrosidad”, deia. Al davant, centenars de joves formaven una segona columna, bastant menys nombrosa que la de Diagonal, però ben visible en un espai molt més reduït.
Xile i Diagonal són connectades per un petit carrer, el del Doctor Marañón, on hi havia una enorme filera de Mossos antiavalots col·locats ordenadament i escortats per les seues furgonetes. Al davant, una pancarta sostinguda per manifestants enviava un missatge contundent: “guillotina per als sàtrapes”. De fons, el missatge més reiterat era el que justificava la manifestació: “Catalunya no té rei”.
Els partits independentistes suspenien els actes de campanya electoral -a Barcelona- per assistir a la manifestació. Els diputats José Rodríguez (ERC), Aurora Madaula (JxCat) o Mireia Vehí es deixaven veure entre els manifestants. Tres hores després de l’inici de la manifestació, a les 19.00 l’Assemblea Nacional Catalana convocava una “acció sorpresa” a través de Telegram. Mai no es va confirmar què era, però cap a aquesta hora començava una crema generalitzada d’imatges del monarca espanyol. Accions que s’havien produït de manera puntual des de pocs minuts abans. Més endavant, els CDR convocarien a tallar la carretera de Collblanc, a l’alçada de l’Hospitalet de Llobregat, per impedir que Felip VI poguera marxar. Poc després de la crida, els incendis, amb materials com ara matalassos -a falta de contenidors-, no farien sinó augmentar.
L’acte protagonitzat pel monarca passaria a segon pla en la vesprada de dilluns. Els mitjans restaven més pendents de la protesta que d’una cerimònia discreta, amb una sala sense omplir i uns discursos oficialistes que, com a tal, no deixaven grans titulars. Més representatives d’aquests moments eren imatges com ara la del matemàtic Xavier Ros-Oton. Es tracta d’un dels quatre premiats per la Fundació Princesa de Girona i rebia el guardó per part de Felip VI amb un llaç groc a la jaqueta. El rei espanyol repassaria la seua trajectòria en català i Elionor, l’hereva del tro, també llegiria en l’idioma del país en què es trobava, volent transmetre un afecte singular cap al Principat.
Alguns ho interpretaran com un gest. Altres, com un acte obligat de protocol. Però el que és evident és que una bona part de Catalunya no oblida el discurs del rei del 3 d’octubre de 2017 ni la seua presa de partit en el conflicte català. I així ho ha fet notar.