El 20 de desembre de 2015, el 26 de juny de 2016, el 28 d’abril de 2019 i, ara, el 10 de novembre de 2019. Quatre eleccions en menys de tres anys i onze mesos. Un rècord a les democràcies europees. Espanya sembla Itàlia. La crisi institucional sorgida de la crisi econòmica i el moviment 15M —amb l’ingredient afegit del procés sobiranista català— ha esmicolat el mapa de partits tradicional i ha dificultat la governabilitat com mai no havia passat. Ara hi ha un blocatge rere un altre.
Mariano Rajoy va aconseguir resultar investit després de repetir els comicis i d’aconseguir una inversemblant abstenció del PSOE. Amb tot, va ser incapaç d’encadenar dos anys de mandat i va ser víctima d’una moció de censura que va dur al poder —també de manera inversemblant— el socialista Pedro Sánchez. Un cop investit, davant la seua incapacitat a l’hora de reunir els suports suficients per tirar endavant els Pressupostos, va convocar unes eleccions que va guanyar de manera clara però que no han estat definitives: Sánchez no volia dependre de l’independentisme català i implorava l’abstenció de PP i Ciutadans per deixar de ser president en funcions i passar a ser, de nou, president amb majúscula. Les tibantors amb Unides Podem van fer la resta i, després d’una sessió d’investidura fallida al mes de juliol, el termini fixat per la Constitució va esgotar-se sense que es produïra un altre intent. El 10 de novembre amaga molts enigmes, alguns dels quals tractem de resoldre ara de la mà de 10 experts.
1) ES FARÀ REALITAT EL SOMNI DE SÁNCHEZ D'ACONSEGUIR 140 DIPUTATS?
El somni de Pedro Sánchez, quan va concloure que aquesta segona volta de les eleccions era inevitable, dibuixava un PSOE sòlid, amb 140 diputats, i dos actors pels volts dels 40 escons —Ciutadans i Unides Podem— amb els quals poguera arredonir la majoria absoluta necessària per governar amb comoditat i sense el suport de les forces independentistes.
Un mes i mig després de la dissolució del Congrés i el Senat, aquelles xifres formen part, efectivament, d’un paisatge oníric. Tots els estudis demoscòpics avancen una baixada dels socialistes i Unides Podem, una caiguda abrupta de Ciutadans i una millora ostensible de les opcions de PP i Vox, les formacions que tot just s’ubiquen més lluny dels plans de Sánchez a l’hora de formar Govern.
Encara és a temps, però, d’assolir els 140 o 145 diputats que li garantirien una posició més sòlida a l’hora d’acarar una hipotètica negociació, o les circumstàncies l’han dut a haver de conformar-se amb una tímida primera posició, pels volts dels 110 o 120 escons?
Lluís Orriols, doctor per la Universitat d’Oxford i professor i vicedegà dels estudis de Ciència Política de la Universitat Carlos III de Madrid, diu que “de marge per a la sorpresa, n’hi ha”. I gira la vista enrere, a la repetició electoral de 2016, “quan feia l’efecte que pràcticament tot continuaria igual”. Per contra, Unides Podem va perdre un milió de vots en comparació de la cita anterior, quan Podem i IU s’havien presentat per separat. I el PP, que no apareixia reforçat a les enquestes, va passar de 123 diputats —exactament els que ara té el PSOE— a 137.
“En aquell moment, les taxes de fidelitat dels votants es mantenien força estables, a diferència d’ara, quan encara es percep molta transferència de vot... De les eleccions del 28A a les de diumenge han transcorregut sis mesos i mig, però sembla que hagen passat quatre anys, una legislatura sencera!”, troba Orriols.
La situació catalana, és clar, condiciona les expectatives de Sánchez i el seu nucli de confiança. “I fins i tot podia haver sigut pitjor, ha tingut la sort que la candidatura Més País, liderada per Íñigo Errejón, no l’ha afectat tant com es podia esperar”, afegeix Orriols.De fet, els canvis poden ser notables. Orriols qualifica la repetició com un “acte de ludopatia” per part del PSOE, perquè “els riscos, enmig d’un escenari tan convuls com el que travessa la política espanyola, són evidents”. “En la política espanyola, pensar a tres o quatre mesos de distància és pensar a llarg termini”, ironitza, “els càlculs de la primavera perden el seu valor a la tardor”.
“Errejón ha comès l’errada tàctica d’apostar-ho tot al desblocatge polític, un voluntarisme que hauria tingut més èxit si no hagués coincidit amb totes les altres coses que han passat en aquest temps”, prossegueix Orriols, “diria que ha hipotecat el seu projecte com a partit i que ara és percebut, per damunt de tot, com una escissió de Podem”.
Orriols: “Avui, pensar a tres o quatre mesos de distància és pensar a llarg termini”
Comptat i debatut, Catalunya ha coartat les opcions del conjunt de l’esquerra: “Si en els seus millors pronòstics, a l’estiu, els socialistes esperaven obtenir 140 o 145 diputats, ara, quan bufen vents adversos, aquestes expectatives difícilment es veuran complertes”. Ni tan sols l’exhumació de Franco sembla prou per iniciar la remuntada. “La qüestió nacional sempre li fa molt de mal a l’esquerra: és molt més eclèctica que no la dreta i mai no pots satisfer tothom”, exposa Orriols. “Si, a més, aquest debat provoca aldarulls, passa a ser una qüestió d’ordre públic, un terreny en què la dreta se sent comodíssima”, conclou.
2) PP, CIUTADANS, VOX I NAVARRA SUMEN PODEN ARRIBAR A LA MAJORIA ABSOLUTA?
A la campanya del 28 d’abril, Pedro Sánchez va clamar per barrar-li el pas a la dreta, que havia agafat el poder a Andalusia tres mesos abans gràcies a l’acord tripartit entre PP, Ciutadans i Vox. El partit d’extrema dreta anava llançat a tots els sondejos d’opinió i la translació d’aquell acord al Congrés semblava factible. “Que venen les tres dretes”, alertava el PSOE.
En la campanya actual, aquesta por no impregna els discursos del líder socialista, per bé que les enquestes prediuen un ascens de Vox que pot col·locar-los en tercera posició.
Ningú no alerta del perill d’un Govern de PP, Cs i Vox, però aquest perill és real? Kiko Llaneras, alacantí, doctor en enginyeria que escriu a El País sobre l’evolució de les enquestes i que forma part del grup Politikon, acota aquest risc al 10%. Però introdueix un matís important: “Si les enquestes publicades la darrera setmana situen el bloc de la dreta un o dos punts per davant del de l’esquerra, la possibilitat d’una majoria absoluta de la dreta creix fins al 25%”. Tot plegat ho resumeix amb una frase: “És possible, però molt poc probable”.
“Els darrers mesos, la distància entre els dos blocs era de tres o quatre punts a favor de l’esquerra i la convocatòria electoral va anar reduint-la fins a l’empat actual”, explica Llaneras, “no és un fenomen estrany, quan es convoquen unes eleccions els blocs sempre tendeixen a igualar-se, perquè aquells que estaven menys entusiasmats amb la situació política —en aquest cas, la dreta— veuen una oportunitat de capgirar les coses”.
Llaneras: “L’exhumació de Franco no té el poder de moure vots que sí que té la qüestió territorial”
En aquest sentit, Llaneras apunta que els esdeveniments viscuts a Catalunya han ajudat a “remobilitzar la dreta”, tal com va passar a les acaballes de 2017 i l’inici de 2018, quan Ciutadans va arribar a liderar les enquestes al conjunt de l’Estat. “En aquest tema, l’esquerra es mou molt pitjor, es troba molt més a gust en el debat ideològic esquerra-dreta que va caracteritzar les eleccions anteriors i que ara ha desaparegut”, rebla. L’exhumació de Franco ha estat l’única notícia que pot haver encoratjat l’electorat progressista les últimes setmanes, “però aquest tema no té el poder de moure vots que sí que té la qüestió territorial”.
“La mà dura que està exhibint Sánchez amb relació a Catalunya no és debades, ell és plenament conscient de l’existència d’un electorat d’esquerres netament unionista que de cap manera no votaria la dreta però que pot veure’s impel·lit a quedar-se a casa i optar per l’abstenció si entén que el PSOE s’hi mostra tebi”, assenyala Llaneras. “La gent tot sovint vota o no en funció del darrer tema que té al cap, i si en aquesta ocasió el tema és Catalunya, una desmobilització a l’esquerra és molt més plausible que no a la dreta”, remata.
El PP, amb la moderació del seu discurs, ha solidificat el pobre 17% del 28A i ara es veu capaç de superar el 20% o el 21% sense grans problemes. “Si transmets la sensació de què milloraràs els resultats i ets capaç de modular el discurs, de fer-lo més asserenat, les possibilitats de guanyar vot entre la resta de partits i entre els abstencionistes creix exponencialment”, diu Llaneras, que no descarta, ni de bon tros, un creixement menys acusat de Vox en favor del PP que no acaben de detectar les enquestes, “de la mateixa manera que les enquestes de 2016 no van ser capaces de predir la pèrdua d’un milió de vots d’Unides Podem.”
“El debat i la campanya exprés seran més transcendentals que mai”, opina Llaneras, “si els successos que s’han viscut a Catalunya tornen a agafar volada i marquen les darreres jornades preelectorals o el dia de reflexió, la por és una emoció potentíssima que pot fer saltar pels aires totes les enquestes”.
3) EL PP ENCARA POT QUEDAR PER DAVANT DEL PSOE?
Tot fa indicar que la distància en vots (7,5 milions a 4,3 milions) i escons (123 a 66) que va separar el PSOE del PP el proppassat 28 d’abril s’escurçarà aquest diumenge. La magnitud de la reducció d’aquest diferencial és un dels grans dubtes del 10-N, però Pablo Casado, el president dels populars, ja parla sense embuts de quedar el primer classificat. La inèrcia de les enquestes publicades en les darreres setmanes li fa albergar aquesta esperança.
Pont: “Canvis molt petits poden tenir una importància gran en la lectura final dels resultats”
GESOP és l’empresa que elabora les enquestes d’intenció de vot a El Periódico de Catalunya. La seua directora general és Àngels Pont, qui troba que aquesta possibilitat no és tan senzilla: “Ara mateix crec que és poc probable que el PP pugui quedar per davant del PSOE. Perquè això passés caldria que es produís una desmobilització important de l’esquerra i una cohesió més gran del vot útil de la dreta cap al PP, és a dir, que no sols recuperés vots de Ciutadans, sinó que també aconseguís atraure’n dels que ara se’n van cap a Vox”. És a dir, una quadratura del cercle ben complicada.
“Tot i que les tendències mostren un acostament al PSOE —amb l’única excepció del CIS—, sembla difícil que el PP pugui créixer fins a culminar el sorpasso, però sí que podem tenir uns resultats ajustats entre blocs, tal com ja va passar l’última vegada”, subratlla Pont. O, dit d’una altra manera, “canvis molt petits poden tenir una importància gran en la lectura final dels resultats”.
Segons Pont, tant la victòria del PP com una dreta amb majoria absoluta no són escenaris probables, “però els esdeveniments que hi pugui haver fins al 10-N encara poden ser determinants”.
4) L’ENFONSAMENT DE CIUTADANS ESTÀ ASSEGURAT?
“I tant que sí, Ciutadans caurà abruptament, han demostrat una desorientació increïble que pagaran molt cara”, confirma el politòleg Francesc Miralles, director de la consultora Atzuvieta i coautor, amb Josep Campabadal, del llibre De Ciutadans a Ciudadanos: la otra cara del neoliberalismo (Akal, 2015). “No han tingut paraula, van dir que de cap manera no investirien Pedro Sánchez, però van intentar-ho a última hora i ara no neguen la seua intenció de fer-ho”, explica, “si pretenien fer aquest gir final, els hauria convingut entrar al Govern, fer-se càrrec d’alguns ministeris i esgotar els quatre anys de legislatura”.
El blocatge passat i el desblocatge futur no són els dos únics elements que han contribuït a empipar el seu electorat potencial. “A l’abril, Ciutadans navegava al damunt de l’ona de Vox, va fer servir els ítems de l’extrema dreta al llarg de la campanya i dels debats, aspirava a semblar una mena d’extrema dreta útil, diferenciada del radicalisme irredempt de Vox”, opina Miralles, “però ara l’extrema dreta ja està del tot normalitzada i el votant que s’hi sent proper ja no conserva les objeccions d’un semestre enrere, encara més si Albert Rivera propugna un acord postelectoral amb el PSOE”.
Miralles: “Quin sentit té dir que ara sí que investiràs Sánchez, quan segurament no tindràs prou escons per fer-ho?”
El precipici que li espera a Ciutadans no és cap sorpresa, per tant. “Qui vota Rivera ara mateix no sap ben bé què està votant”, afirma Miralles, “desconec qui els ha pogut assessorar, però si es tractava d’arribar a aquest punt, els hauria interessat més engolir-se l’orgull i haver investit Sánchez, com van demanar Toni Roldán, Javier Nart i companyia”. No hauria estat un fenomen estrany. L’any 2016, els de Rivera ja van decidir-se a investir Mariano Rajoy, malgrat que a la campanya havien insistit que no ho farien de cap de les maneres. “Quin sentit té dir que ara sí que investiràs Sánchez, quan segurament no tindràs prou escons per fer-ho, i no haver-ho fet abans, quan sí que en tenies a l’abast molts?”, es pregunta. “La gent, quan exerceix el seu vot, sobretot busca una cosa: previsibilitat”.
El ben cert és que Ciutadans es va quedar a tocar del PP, a només nou escons, i el desig d’esdevenir el partit referencial del centredreta, soterrant els populars per sempre més, era molt llaminer. “Si aquest era l’objectiu a seguir”, apunta Miralles, “haurien d’haver-hi insistit fins a les darreres conseqüències en lloc d’aixecar el vet a Sánchez”. “Com vols convertir-te en el nou PP i proposar un acord que incloga el PSOE en plena onada d’extrema dreta a Espanya?”, es torna a preguntar.
“Amb un avanç mínim, el PP està en condicions de guanyar molts escons en detriment de Ciutadans a tot de províncies menudes i mitjanes”, exposa Miralles, “però el gran contingent d’exvotants de Cs aniran a parar a Vox”. “Ho ha afirmat Pablo Iglesias: ‘Vox és la consciència secreta de la dreta espanyola’. De Vox, ja saps que te’n pots esperar, la resta són martingales”. Miralles també pensa que el PSOE arreplegarà exvotants taronges, però, això no obstant, es mostra bastant més caut: “A Sánchez li passarà factura l’efecte Berlusconi, els seus canvis de posició tan sobtants i tan bruscos, que desmoralitzen, fins i tot, els mateixos dirigents del partit”.
5) LA SENTÈNCIA DEL SUPREM I L'EXHUMACIÓ DE FRANCO PROPORCIONEN VOTS A VOX?
Fa pocs mesos, alguns gurus havien previst una desunflada de Vox que les enquestes publicades darrerament contradiuen de cap a cap. “Diria que Vox i el PP poden ser els grans beneficiats de la repetició electoral provocada pel fracàs de la investidura de Pedro Sánchez”, afirma el politòleg Mario Ríos, membre del consell rector del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya. “El partit d’Abascal podria assolir la tercera posició en nombre d’escons gràcies a les províncies mitjanes del centre peninsular”, sosté, “les tendències mostren com, des de mitjans de setembre, aquesta formació d’extrema dreta ha augmentat exponencialment el seu suport en totes les enquestes fins a situar-se en una estimació de vot superior al 12%”.
“En a penes quinze dies, algunes enquestes han començat a atorgar a Vox 40 escons i al voltant de dos punts més en percentatge de vot que el 28 d’abril, cosa que li reportaria entre 10 i 15 diputats més, una evolució ascendent que contrasta, i de quina manera, amb el descens tan brusc que va patir aquesta formació als estudis demoscòpics publicats en passar l’anterior cita electoral, quan se situava al voltant del 7%”, recorda Ríos. Què explica, doncs, aquesta pujada exponencial de les darreres setmanes? “Pot tenir a veure amb dues variables polítiques que han impactat amb força a l’agenda mediàtica i política al llarg del darrer mes: d’una banda, la sentència del Tribunal Suprem sobre el procés sobiranista i les mobilitzacions posteriors i, de l’altra, la polèmica al voltant de l’exhumació de Franco”.
Ríos: “Vox ha sabut aprofitar la necessària exhumació del dictador per iniciar una guerra cultural que compacti la seva base”
En aquest sentit, continua Ríos, “Vox està capitalitzant una part del vot conservador que considera que la sentència en qüestió ha estat massa tova per als acusats —el 21,9%, segons l’enquesta d’eldiario.es—, així com un vot a la defensiva que reclama una sortida autoritària per a Catalunya basada en l’aplicació de l’estat d’excepció i la supressió de l’autonomia”. La postura enèrgica de Vox, per tant, “estaria aglutinant tot el vot reactiu que han pogut generar les escenes de violència retransmeses de manera continuada a través de les xarxes socials i de la televisió”. Però, si això no fos suficient, “Vox ha sabut aprofitar la necessària exhumació del dictador per iniciar una guerra cultural que compacti la seva base, clarament dretanitzada, al voltant del discurs clàssic de la dreta més ultramuntana sobre la Guerra Civil”. Amb aquests dos ítems només, Abascal somia amb la tercera posició i ja dona per fet el sorpasso a Ciutadans.
Però no sols hi ha factors exògens. “Vox manté una fidelitat superior al 64% del vot del 28 d’abril, la més alta de les grans formacions polítiques, a més de rebre nous electors de PP i Cs, mentre que tan sols el 34% dels votants d’Albert Rivera aquell dia tornarà a fer-li confiança ara”. Ríos subratlla que “la trajectòria d’aquestes dues formacions als darrers mesos és clarament inversa: mentre l’extrema dreta millora les seves dades enquesta rere enquesta, els de Rivera s’han anat enfonsant fruit dels seus girs i canvis de guió, de manera que han perdut els votants moderats cap al PP d’un reforçat i més pragmàtic Casado, i els més durs en el tema territorial, cap a Vox”.
6) UNIDES PODEM RESISTIRÀ MILLOR QUE NO S'ESPERAVA?
La repetició electoral era ben vista en alguns sectors del PSOE per la sensació que Unides Podem s’enfonsaria a les urnes després d’haver-se abstingut per partida doble a la investidura d’un candidat socialista. La decisió d’Íñigo Errejón de competir a la cursa amb la seua pròpia plataforma política, Més País, encara proporcionava més raons als partidaris de veure patir Iglesias en una nova cita amb les urnes. Alguns van arribar a pronosticar que, fruit dels mals resultats que aconseguiria, el 10 de novembre seria l’última ocasió en què seria aspirant a La Moncloa.
Tanmateix, els sondejos no són tan fatalistes per a Unides Podem. Per bé que la majoria d’ells li auguren una davallada en nombre d’escons, el PSOE també en podria perdre, cosa que contribuiria a no eixamplar o fins i tot a mantenir el diferencial de diputats —123 a 42— que els separava a la legislatura anterior.
L’anomenada “pugna pel relat” entre socialistes i podemites a fi de no aparèixer com el gran culpable de la repetició electoral, però, no influirà tant com semblava que influiria al juliol o al setembre.
Paola Cannata, una politòloga valenciana que exerceix com a consultora de comunicació i afers públics, assegura que UP “resistirà bé, però no perquè haja guanyat aquell relat”. De fet, apunta que “el famós relat ha servit per afermar les posicions internes de cada força”. És a dir, les acusacions de blocatge reiterat que els socialistes retreuen a UP i, de part d’UP, els atacs al PSOE per haver menystingut el seu pes electoral i el desig d’assumir més responsabilitats que no les que van oferir-los in extremis. “Aquelles negociacions tan sui generis més aviat van ser de consum intern, com si volgueren persuadir els qui ja estaven convençuts”, assevera Cannata.
Cannata: “El sòl d’Unides Podem és molt més sòlid i elevat que no el d’IU al seu dia”
“Podem ja va caure prou als anteriors comicis, de 67 diputats a 42, però, si fa no fa, aquest és el seu sòl”, explica, “un sòl molt més sòlid i elevat que no el d’IU al seu dia”. Cannata considera que, a Podem, l’acord amb IU “li ha restat transversalitat, però alhora ha eixit molt beneficiat del sotrac que ha experimentat el mapa polític espanyol”. Per això, perquè “la fi del bipartidisme és un fet”, UP aguanta més bé que no esperaven alguns. “També hi ajuda el lideratge d’Iglesias... El gran enigma que sobrevola Podem és què passarà quan ell no hi siga”.
La irrupció de Més País tampoc l’afectarà tant com es pensava, doncs: “La manera de fer d’Errejón és molt diferent a la d’Iglesias, ha tractat de recuperar la política útil i la transversalitat que oferia el Podem primigeni, però l’agenda no li convé gens ni mica: ell no es troba còmode quan toca parlar de Catalunya ni en aquesta polarització extrema que caracteritza ara la política estatal”.
Rumiant què succeirà l’endemà del 10N, Paola Cannata té clar que el candidat socialista “no vol dependre de cap partit independentista”, però afegeix que “l’actitud d’ERC serà clau”. “Si Esquerra s’avé a investir-lo”, conclou, “Sánchez potser explorarà una entesa programàtica amb diverses forces de l’arc parlamentari que possibilite d’engegar a rodar la legislatura”. És una via que, segons ella, no s’ha de descartar, perquè de camins alternatius, no se’n percep cap. “Veig tan difícil que el PP facilite la investidura de Sánchez...”, sospira.
7) CANVIARÀ MOLT EL REPARTIMENT D'ESCONS A CATALUNYA?
Un dels grans enigmes del 10-N és el resultat a Catalunya. Els esdeveniments que han seguit a la publicació de la sentència del Tribunal Suprem marcaran, sens dubte, la jornada electoral. Els canvis ja van ser considerables l’abril passat, quan ERC va erigir-se en la força més votada i amb més escons, evolucionant dels 9 de 2016 a 15. El PSC, que a l’anterior contesa havia quedat en una discreta quarta posició, amb 7 escons, va progressar fins a 12, mentre En Comú Podem emprenia el camí invers en caure de 12 a 7, i Junts per Catalunya en perdia un amb relació a la cita de 2016 passant de 8 a 7. Al camp de la dreta espanyolista, Ciutadans va reeixir a retindre els 5 escons de què disposava, però el PP va obtenir una única acta, molt per sota de les 6 que s’havia endut el 2016. Vox, de la seua banda, s’estrenava amb un escó, una presència igualment testimonial.
Hi podria haver canvis tan bruscos en aquesta ocasió? “Ara com ara és difícil de fer previsions perquè tenim poques enquestes que tinguen una mostra prou gran a nivell de Catalunya”, observa Jordi Muñoz, doctor en Ciències Polítiques i Socials que exerceix com a professor a la Universitat de Barcelona (UB), “amb aquesta escassedat de dades, totes les tendències que observem les hem de prendre amb moltíssima prudència”.
Muñoz: “Totes les tendències que observem les hem de prendre amb moltíssima prudència”
“En tot cas, és evident que hi haurà canvis, principalment en dues direccions: en primer lloc, per la irrupció electoral de la CUP, que, pels indicis que tenim, farà un bon resultat i pot moure el repartiment d’escons de manera substancial, i, en segon lloc, per l’afebliment de Ciutadans a nivell estatal, per culpa del qual també se’n ressentirà a Catalunya, cosa que previsiblement tindrà repercussions positives en el vot als partits que tenen frontera electoral amb Ciutadans, és a dir, Vox, el PP i el PSC”.
“El que resulta més difícil d’anticipar és el nivell de mobilització de l’electorat”, afirma Muñoz. “Les repeticions electorals típicament registren una participació més baixa que no les primeres eleccions, per un efecte de cansament o insatisfacció amb la incapacitat dels partits de posar-se d’acord; tanmateix, el context polític d’alta intensitat, marcat per la sentència del Suprem i la resposta ciutadana, és un potent element mobilitzador i, per tant, a priori, sembla raonable esperar una participació molt elevada”.
Fet i fet, no és descartable, en absolut, que una baixada de la participació al conjunt de l’Estat no es corresponga amb un descens encara més acusat en el cas català, com ha succeït sovint. Fins i tot podria passar que la participació mitjana caiguera de manera sensible i que no ho fera a les quatre demarcacions catalanes. Es tractaria, en aquest cas, d’una circumstància inèdita.
8) COMPROMÍS MILLORARÀ EL SEU RESULTAT GRÀCIES A L'ALIANÇA AMB MÉS PAÍS?
Després de quedar en sisena posició als comicis estatals del 28 d’abril, amb Joan Baldoví com a únic representant electe, la líder de la coalició, Mónica Oltra, va mostrar la seua preferència per acudir al 10-N dins d’una gran plataforma a l’esquerra del PSOE. Un cop va evidenciar-se que Unides Podem i Més País eren com l’oli i l’aigua i que no farien pinya, Oltra va confessar que era partidària de concórrer de bracet de Pablo Iglesias, però una majoria amplíssima de Compromís s’estimava més l’alternativa d’Íñigo Errejón, que va ser l’opció finalment escollida. No debades, Compromís s’ha erigit en el principal aliat territorial de Més País. Aquest reposicionament al tauler polític estatal servirà perquè el valencianisme polític recupere terreny al Congrés? Recordem que, fa no gaire, va arribar a tenir-hi quatre diputats.
La consultora Aida Vizcaíno, professora de Ciència Política a la Universitat de València, recorda que “el paper de Compromís a les eleccions generals ha estat tradicionalment discret”, amb l’“anomalia” dels comicis de 2015 i 2016, quan va presentar-se en companyia de Podem. Aquella experiència positiva, matisa, “va ser producte de la sacsejada del sistema de partits, no d’un gran creixement de la seua base electoral”. En aquesta ocasió, amb Més País com a nou soci, la majoria de sondejos indiquen que s’anotarà un o dos escons.
Vizcaíno: “L’èxit o el fracàs de Compromís en aquesta cita electoral no sols té a veure amb la xifra d’escons, sinó, sobretot, amb la percepció externa i la divisió interna”
“L’èxit o el fracàs de Compromís en aquesta cita electoral no sols té a veure amb la xifra d’escons, sinó, sobretot, amb la percepció externa i la divisió interna: un fracàs seria no obtindre cap escó i un èxit seria obtindre’n tres o més”, subratlla Vizcaíno. “Tot plegat, és clar, pressuposant que Més País faça una campanya llampec d’última hora, amb més presència mediàtica, que mobilitze els possibles votants”, diu. “Els més optimistes somien amb tres escons, encara que amb prou feines arribaran a dos”, preveu ella. Pel que fa a la percepció externa, Vizcaíno coincideix a dir que “Compromís necessita un aliat espanyol per a la seua visibilitat estatal, ni que siga dins d’una estratègia exclusivament valenciana, a fi de consolidar la seua preeminència com a principal partit de l’esquerra mentre Podem manté la seua dinàmica de desintegració orgànica i electoral”.
La jugada és una aposta arriscada, però. Pot eixir bé, molt bé o fatal: “El salt qualitatiu de Compromís seria impressionant si, enmig d’aquest escenari polític tan inestable i enrarit, Més País esdevinguera clau a l’hora de conformar una majoria parlamentària o fins i tot governamental, cosa que sembla bastant més improbable”, apunta Vizcaíno, “per contra, si Sánchez i Iglesias recuperen la sintonia personal després del 10-N i són capaços de bastir un Govern de coalició, la sensació d’oportunitat perduda al si de Compromís serà enorme”. “Mónica Oltra enfortiria la seua figura i el seu lideratge intern, afegint, no obstant, noves desavinences internes a la coalició”, avisa Vizcaíno.
“La gestió catalana ja ha demostrat les tensions estructurals que hi ha al darrere en Compromís, a causa de les quals el vessant esquerrà europeu i el vessant nacionalista col·lideixen cada cop més assíduament”, emfasitza per acabar. I és que el valencianisme més essencialista sempre ha deixat clares les seues reticències a unir esforços amb qualsevol força d’abast estatal. “Encara que ara obtinguen un bon resultat, aquesta cicatriu profunda tindrà efectes amb vista al cicle electoral autonòmic i municipal de 2023, a nivell de les bases i entre l’electorat”, adverteix Vizcaíno, “aquesta pot ser que siga la conseqüència més important del 10-N de cara al futur de Compromís i del conjunt del valencianisme polític”.
Una millora en nombre de diputats en comparació del 28A contribuiria a calmar les aigües a can Compromís, però no incrementar la representació a Madrid faria qüestionar l’aliança de pactes a l’àmbit estatal, que incomoda internament i molesta externament: al Podem valencià van rebre com una gerra d’aigua freda la decisió dels valencianistes d’unir-se a Errejón per comptes de recuperar l’aliança d’És el Moment (2015) i A la Valenciana (2016). Un disgust que la formació morada espera atenuar la nit electoral avantatjant clarament Més Compromís, però que deixa ferides obertes. La sintonia que antigament existia a escala valenciana entre Compromís i Podem ara no és tal, fins al punt que no poques veus de la coalició insinuen que ara és el PSPV qui té feeling amb Podem.
9) L’ESQUERRA RECULARÀ POSICIONS A LES BALEARS?
“A les illes Balears s’ha obert enguany un cicle electoral ben diferent del que era tradicional: a les eleccions de primer ordre —generals— i de segon ordre —autonòmiques i municipals— la dreta ja no és majoritària”, comenta el politòleg i tècnic de comunicació Eli Gallardo. “Després de les oscil·lacions a nivell autonòmic entre governs de la dreta i pactes de progrés des del 1995, l’any 2019 ha esdevingut la primera legislatura en què les esquerres n’enllacen dues de consecutives i en què dos dels tres partits del pacte són d’àmbit estatal”.
No és una dada qualsevol. L’esquerra, com a màxim, havia obtingut quatre dels vuit escons al Congrés que hi ha en disputa a les Illes. El 28A, en canvi, van endur-se’n cinc dels vuit, gràcies a la recuperació dels socialistes —van passar de dos a tres— i de la resistència —molt més bona que no pensaven alguns— d’Unides Podem, que va assolir la segona posició i va retenir el segon diputat per un marge estretíssim sobre Ciutadans i PP, que van situar-se en tercera i quarta posició. La previsible transferència de vot de Ciutadans cap als populars posa molt complicat aquest segon escó per a UP, però pot haver-hi moviments que sí que els beneficien. Gallardo en detalla alguns.
Gallardo: “El caràcter moderat i de vot racional de l’electoral balear pot ser un punt favorable de cara a la intenció de vot per a les esquerres”
“Tot i que les Balears no són de les comunitats amb més alta participació en les eleccions generals, han estat capdavanteres en abstenció diferencial, és a dir, on hi ha més diferència entre la participació a les generals i les autonòmiques, que sempre ha acostumat a quedar bastant per sota”, destaca, “però el model de govern a la valenciana o a la balear pot esdevenir un punt favorable per a les expectatives de cara al 10-N, tal com ho va ser el 28 d’abril”. En aquest sentit, Gallardo considera que “el caràcter moderat i de vot racional de l’electoral balear pot ser un punt favorable de cara a la intenció de vot per a les esquerres —tal com mostra el darrer estudi elaborat pel CIS— i la participació podria no baixar de forma tan accentuada com es podria esperar en unes altres comunitats amb més inestabilitat interna”. En el cas d’Unides Podem, Gallardo té clar que “es veurà afectat per la irrupció de Més País, tot i que l’efecte pot donar-se a través de dues vies: desmobilització i transvasament de vots que no es tradueixi en escons”.
D’aquesta manera, continua Gallardo, “dins el cicle creixent per a les esquerres a nivell col·lectiu, i amb molta rellevància en el cas del PSIB-PSOE —en bona part potenciat pel lideratge de la presidenta, Francina Armengol—, el més probable seria un manteniment de la representació al Congrés i al Senat, amb possibilitat d’augment a nivell percentual dels vots, però possiblement no suposi una alteració del nombre de diputats”. La transferència de vots entre les dretes, no obstant, “sí que pot suposar un canvi significatiu en favor del PP, de qui algunes veus —com Miquel Payeras, col·laborador d’EL TEMPS— ja apunten al reforçament del seu líder regional, Biel Company”. Amb tot, Gallardo assegura que la situació catalana no ha tingut un “efecte contagi electoral” a Balears, cosa que perjudica les aspiracions de Ciutadans, que a les Illes viu encara més que el PP de tot aquest conflicte. “Pel que fa a Vox, els problemes interns i l’efecte catarsi del 28 d’abril, a més de la moderació electoral de les Balears, els podria fer rebaixar les expectatives i que, en cas d’un augment significatiu del PSOE o del PP, no els sigui possible obtenir un diputat”.
Més difícil encara ho tindrà Més, inserida en una coalició amb ERC que no els posa fàcil l’accés a un escó, encara més tenint en compte que, com diu Gallardo, Més País significa afegir un nou competidor al camp progressista.
10) QUANT CAURÀ LA PARTICIPACIÓ AMB RELACIÓ AL 28A?
Fins on caurà el 71,8% —cens electoral dels residents absents (CERA) inclòs— de participació que va haver-hi el 28 d’abril? És una de les grans claus —si no la principal— d’aquests comicis. EL TEMPS va dedicar-li un dossier de portada i ara Anselm Bodoque, professor de Ciència Política de la UV, fa la seua aposta personal: “Es mourà entre el 65% i el 68%”, pronostica, “no serà tan baixa com es comentava fa un parell de mesos ni tan elevada com va ser-ho el 28A”.
I qui en serà el gran damnificat? Aquesta és una altra pregunta important. Bodoque considera que “a l’esquerra, ben pocs accepten que Sánchez haja forçat la repetició electoral per interès propi, fins i tot els electors més acèrrims del PSOE qüestionen la seua decisió”. En aquest sentit, opina que “la recerca del votant de centre i de centredreta que ha emprès és excessivament arriscada”, ja que, al seu parer, “a Ciutadans hi ha gent moderada, és clar que sí, però la majoria dels que no pensen votar-los optaran per Vox i, en una altra mesura, pel PP”. O siga que la jugada pot comportar pocs rèdits i un perill evident: que l’elector més esquerranós no ho acabe de pair i preferisca refugiar-se en l’abstenció o decantar-se per unes altres formacions.
Bodoque: “Fins i tot els electors més acèrrims del PSOE no entenen que Sánchez haja forçat la repetició electoral per interès propi”
“Diria que al PSOE no han calculat prou bé el calendari que tenien per davant”, continua Bodoque, “octubre acostuma a ser un mes complicat, amb unes dades de desocupats que mai no són bones, perquè reflecteixen la fi de l’estiu”, una circumstància que s’agreuja en una conjuntura com la present, en què “els missatges de la desacceleració econòmica comencen a ser assumits per àmplies capes de la població”. Tot plegat, sumat a la situació catalana, compromet les expectatives de Sánchez de retenir els set milions i mig de votants de l’abril i captar-ne de nous. “I, en aquesta tessitura, perdre un punt en percentatge de vot equival a perdre 10 diputats”, recorda Bodoque, que veu “molt més compactat” l’electorat d’Unides Podem.
A més, determinades accions del PSOE han transmès la sensació de neguit. La Junta Electoral Central ha obert un expedient contra el mateix Sánchez per fer servir La Moncloa com a plató electoral. En la mateixa línia, Bodoque critica la “utilització vergonyosa del CIS” amb la missió de “mobilitzar l’electorat socialista” esvaint la imatge d’erosió que projecten els socialistes a les enquestes amb un baròmetre segons el qual l’esquerra avantatja de 13 punts la dreta, tot i que el 28A els dos blocs van quedar literalment empatats.
En un escenari tan encès, Bodoque no s’estranyaria que l’independentisme català “aconseguira, per primera vegada, superar el 50% dels vots”. En el cas valencià, adverteix que no és tan senzill de predir el resultat de Compromís, que té “un 6% d’electors absolutament fidels al País Valencià”, una xifra que “es pot multiplicar per tres en el millor dels casos o quedar-se estancada ací, com es va comprovar a les urnes estatal i autonòmica del 28 d’abril”. Si l’electorat fidel no falla, doncs, les opcions de créixer es dispararan així que l’abstenció siga més aguda.
Per últim, Bodoque para atenció en l’elector procliu al PSOE que només els vota en circumstàncies excepcionals. S’hi sent proper però no n’és devot. Farà l’esforç de visitar el col·legi electoral aquest diumenge? “Aquesta és la gran qüestió, i potser aquest tipus d’elector està emprenyat. Ho sabrem ben aviat”. •