Els Premis Octubre, el prestigiós certamen literari que aviat farà mig segle d’existència, són indestriables de la cerimònia de lliurament dels guardons. La Nit dels Octubre és un baròmetre dels temps, de l’estat de la cultura i la societat del moment. I fins i tot, les poques vegades que aquesta festa cultural i reivindicativa ha faltat a la seua cita per diverses causes, la cerimònia també ha palesat el batec del seu temps.
Com sempre, els Premis Octubre que organitza l’editorial Tres i Quatre en col·laboració amb la Fundació Francesc Eiximenis, portava mesos treballant en una 48ena edició que havia de celebrar-se per segona vegada a l’imponent Palau de l’Exposició de València. La sentència del Suprem condemnant per sedició els polítics i líders cívics catalans i les posteriors protestes no eren precisament un context de celebració. Els organitzadors decidiren cancel·lar la cerimònia com a mesura de protesta i en solidaritat amb presos i exiliats.
L’editor Eliseu Climent va revelar en la roda de premsa en què es van fer públics els noms dels guanyadors que la Nit dels Octubre anava a dedicar-se a un personatge cabdal de la nostra història, Lucrècia Borja, amb espectacles com ara la interpretació del Cant de coronació d’Alexandre VI, “una partitura que havia costat molt d’aconseguir”. Climent també va explicar que estava previst recuperar les visites que feien els jurats a Sueca, el diumenge posterior al lliurament, quan encara vivia Joan Fuster. Trobades generadores d’un ingent i suculent anecdotari. Amb tot, “després de la barbaritat que suposa la sentència, de les manifestacions previstes, de tot el que ha passat, no es podia plantejar fer una festa. El que hem plantejat és una opció de dol, però també de resistència”, va concloure.
La festa es va suspendre, però els Premis Octubre mai no s’han deixat d’atorgar. Divendres de vesprada, els jurats es van reunir al Centre Octubre de Cultura Contemporània per deliberar sobre les obres presentades: 17 en la categoria d’assaig, 71 en poesia, 46 en narrativa i 25 en el recuperat premi de teatre.
En la mesura que s’anaven coneixent els veredictes, Eliseu Climent anava comunicant-los als guanyadors a través d’algunes de les telefonades més esperades de la literatura en català. “Tinc una bona notícia i una de dolenta”, bromejava l’editor amb els premiats, en referència al fet que, amb molt poc marge, els guanyadors havien de preveure l’assistència a la roda de premsa del matí.
Enguany, la compareixença davant dels mitjans tenia un component especial per la no celebració de la Nit. De manera extraordinària, el lliurament de l’estatueta acreditativa, obra d’Andreu Alfaro, es va lliurar davant els informadors, els jurats i els acompanyants dels guanyadors. Una cerimònia austera tancada amb un vi d’honor en la recepció del Centre Octubre. Acte senzill al qual no va poder acudir el premiat amb el Pere Capellà de teatre, Carles Batlle. Després, un buit estrany: un darrer dissabte d’octubre sense sopar dels premis. Sense actuacions musicals ni teatrals. Sense discursos ni homenatjats. Sense guanyadors pujant a l’escenari amb les emocions en carn viva. La suspensió d’una cerimònia tan significativa revela l’estat de coses preocupant d’aquests darrers mesos.
Un debutant de 62 anys
La Nit dels Octubre és una fita important que proporciona material per a l’àlbum de records. Però la inscripció amb majúscules en la posteritat la fan els guanyadors que afegeixen el seu llinatge a l’històric palmarès del premi, reflex de molts dels autors i títols més importants del darrer mig segle. Així, l’Andròmina ha estat un premi que sovint ha servit de consolidació o presentació en el món de les lletres de nous valors. Però Josep Colomer no és un debutant qualsevol: nascut el 1957 al Poble Nou de Benitatxell (Marina Alta), es tracta d’un professor de secundària sense més obra prèvia que alguns estudis de caire local.
El jurat, format per Borja Bagunyà, Núria Cadenes, Adrià Pujol Cruells, Anna Punsoda i Joan-Lluís Lluís, va escollir “per majoria” Les espines del peix “per la seua singularitat i ambició literària”. El jurat destacava la textura de l’original, la capacitat de crear un “llibre-món” farcit d’imatges “poderoses” i “personatges guinyol”. Punsoda fou l’encarregada d’aprofundir en el veredicte davant dels mitjans. Va parlar d’una obra “molt diferent a la resta de les presentades, feta amb una gran ambició literària. Obries qualsevol pàgina i hi trobaves aquella ambició”. Un text llarg, copiós, amb “un sentit de l’humor interesantíssim” i “una força narrativa de vegades torrencial”.
La història d’aquest original és curiosa. Alguns dels fragments de Les espines del peix, que fan referència als carrers d’un poble imaginari, Benià, tenen trenta anys. Uns altres són més recents. El projecte que englobava aquells textos ha canviat quatre o cinc vegades. “Allò que uneix les històries ho he trobat més tard, amb el projecte avançat”. Es tractava, assegura Colomer, d’una “escriptura terapèutica”, sense pretensió de publicació.
En l’últim moment, va decidir enviar l’original. Però en el rostre d’estupefacció que mostrava durant la roda de premsa es feia palès que no esperava guanyar. “He estat el primer sorprès, el jurat ha vist valors en l’obra que no era conscient que tenia. Em va telefonar Eliseu Climent i va ser com una ventada que m’arrossegava i no sabia on anava”, diu Colomer amb modèstia. La mateixa actitud quan li preguntem, uns dies després de la notícia, més asserenat, sobre els elogis a la voluntat d’estil del seu treball. “No sé què dir-te. He tingut molt de temps per treballar el text, per canviar coses”. Modificacions i canvis al llarg del text en un llibre que “no sabria dir si és novel·la. El nexe és que tot passa a les espines del peix, té el sentit dels carrers del poble que pugen i baixen. Però són històries que podrien passar a França o a qualsevol lloc”.
Entre els referents, Colomer reconeix la influència de Josep Pla i Pere Calders. Sobretot del contista. “M’hauria agradat que el final de tots els relats tinguera un efecte sorpresa, com una escopinada a la cara, però en molts relats no ho ne aconseguit”, admet. Un llibre amb una “base costumista, però els fets i personatges els he portat a l’extrem”.
I ara? “Recuperar la tranquil·litat i fer el mateix que feia”, aclareix Colomer. “Mai arribes tard”, rebla, en referència als seus 62 anys. Una gran veritat.
Dietarisme en dies d’agitació
Un perfil ben diferent és el del guanyador del Joan Fuster d’assaig, Josep Igual (Benicarló, 1966), un tot terreny de la cultura, que ha conreat la poesia, la narrativa, l’assagisme, el periodisme o la música. Arrelat des de la dècada del 1990 a les Terres de l’Ebre, Igual va irrompre amb el premi Roís de Corella Ciutat de València, el 1988. I des d’aleshores acumula una extensa obra en diferents camps. La proposta guanyadora era el dietari L’eternitat enamorada, un text que abasta els anys 2016 i 2017, mesos de gran efervescència política. “Els dietaris els faig des de fa molt, però vaig veure que eren dos anys molt compactes, de molt sotrac. En alguns moments, mentre escrivia, escoltava els helicòpters sobrevolar Amposta”, explica.
Lluís Calvo, Mariona Lladonosa, Antoni Martí Monterde, Joan Safont i Anna Sallés conformaven un jurat que va destacar la imbricació de l’obra en “la tradició assagística catalana, amb Joan Fuster com a figura destacada”. Un llibre amb “voluntat d’estil” construït amb “una prosa poètica en el millor dels sentits de la paraula”.
“Sempre intento buscar l’adjectiu, la imatgeria més poètica, però sense arribar al barroquisme absolut. La meva és una visió planiana”, explicava. “El que faig està més acostat a Josep Pla, però hi ha bastant de diàleg amb l’obra de Fuster”, aclareix Igual, en referència a recursos com el de la ironia. En la seua obra, amb tot, hi trobareu petjades com les de Paul Valéry o el portuguès Miguel Torga, referències que ja va esmentar en la roda de premsa i a les quals afegeix Giacomo Leopardi, “un poeta que feia assaig, la qual cosa m’interessa molt”.
Els conreadors del dietari com a gènere assagístic saludaren la tornada d’aquesta modalitat al premi Joan Fuster. En el cas d’Igual, el seu llibre inclou notes de lectura, anècdotes i reflexions, “el repertori habitual d’un dietari bastant variat”. “En la meua trajectòria he estat bastant poc acadèmic, he après coses que la gent més academicista no aprèn. He estat autodidacte i tastaolletes, fins i tot en la música. El ben cert és que m’interessa tot, la pintura, la literatura... Això m’ha anat bé”, resumeix.
Igual està molt agraït als editors que han apostat fins ara per ell, com ara Afers, que li va publicar el 2016 un dietari amb concomitàncies amb el llibre premiat, L’incert alberg. Així i tot, espera d’aquest premi arribar a “més lectors”. “Ha estat una sorpresa per a mi. És una gran alegria i un gran estímul. I una responsabilitat alhora”, rebla l’autor.
‘Nua cendra’ unànime
Una mica més jove però també amb una important trajectòria és Joan Duran i Ferrer (Sitges, 1978) doctor en bioquímica, poeta i agitador cultural, que havia guanyat prèviament guardons com el Miquel Martí i Pol, el Ploma d’Or i el Miquel Àngel Riera. La seua obra, Nua cendra, va ser distingida per unanimitat per un jurat format per Ricard Mirabete, Teresa Pascual, Lucia Pietrelli, Pere Antoni Pons i Bengonya Pozo. L’acta destacava la “precisió formal, la intel·ligència expressiva, la intensitat sempre controlada i la capacitat per fer conviure la carnalitat de l’ésser humà amb la seua dimensió simbòlica i lingüística”. Un combat, va ampliar Begonya Pozo, “entre el propi cos i els límits del llenguatge”. Un llibre “ben estructurat” que “consolida una veu que venia de darrere”.
De fet, Nua cendra “forma part d’una evolució. Quan vaig començar a escriure els poemes, els vaig entroncar amb els de l’últim llibre, Animal impur, potser amb un to més reflexiu, de repensar més les composicions i les idees que transmeto. D’una manera menys instintiva, menys abrupta”, argumentava el guanyador. Un treball si no de maduresa, terme que no sol plaure als lletraferits, sí amb una arquitectura “més madurada, més sedimentada”.
Referents com Vinyoli, Blai Bonet o Maria-Mercè Marçal, entre més, són identificables en Nua cendra, un títol amb una imatge molt relacionada amb el llibre: el miracle de després de la devastació, la cendra que, en acabar l’incendi, serveix per fertilitzar la terra. En qualsevol cas, Duran admet també haver espriuejat en no conformar-se amb la dimensió paisatgística. “El llibre incideix diferents vegades en com es confonen les imatges de la terra amb tot el que fa referència al cos, la llengua, la saliva... Intento que es confonguin, que no se sàpiga si estic parlant de la llengua com a idioma o com a òrgan vital”, exemplifica.
Un poemari amb un treball formal molt pensat també, molt deliberat, de frases curtes i encavalcaments, “deixant espais en blanc perquè el lector faci una pausa”. Un llibre igualment meditat pel que fa a l’estructura en tres parts i que d’ací a un temps s’exposarà a la mirada pública. Mentrestant, Duran confessa sentir-se impressionat per “la difusió i el ressò que té el premi”. “Per a mi el premi de Tres i Quatre és una fita important per la significació històrica que té aquest segell”, conclou.
Teatre de la memòria
Carles Batlle (Barcelona, 1963), una figura de gran rellevància en el món del teatre, dramaturg de llarga trajectòria, novel·lista, gestor i professor de dramatúrgia i literatura dramàtica a la Universitat de Barcelona, entre més, fou l’autor guanyador del premi Pere Capellà amb Nòmades. De l’obra, el jurat va ressaltar “la seua qualitat literària, la confluència de llenguatges escènics i l’estructura formal que conjuga elements dramàtics i narratius”. Marc Artigau, Carles Cabrera, Pitus Fernàndez, Vicent Ferrer i Aina Tur eren els membres del tribunal.
L’obra està basada en les vivències de l’avi de Batlle, Agustí Jordà Biosca, fill d’una nissaga amb arrels a la Font de la Figuera (la Costera) i caporal de la marina republicana que, el 1939, en acabar la guerra, la França colonial va recloure en camps de concentració. La història central se situa en el camp de Meheri-Zebbeus, al desert de Tunísia.
Tot i que l’autor ha conreat la novel·la, a partir del gènere fantàstic, va optar pel teatre per plasmar les històries que li havia contat l’avi, una persona que, a diferència d’unes altres famílies, “mai no va ser hermètica”. Una estructura formal que combina les diverses maneres de representació del teatre contemporani, emprant llenguatges diversos, de la dansa a la música, passant per la poesia, amb el teatre tradicional del Magrib i la figura dels “rondallaires que tenen l’objectiu de contar una història amb tots els recursos al seu abast: fan narració, agafen la veu dels personatges, canten una cançó o empren ombres i titelles”.
Un plantejament que fa sospitar en un text molt indicat, molt acotat pel que fa a com s’ha de representar. No és el cas. “S’indica la filosofia al començament i cada director que faci el que cregui”, assegura Batlle, qui es va inspirar per al títol en una cançó de Franco Battiato. El nomadisme, en tot cas, també fa referència a “l’afany de llibertat dels personatges”, entre els quals hi ha també el reflex del “viatge personal” del mateix autor”.
Batlle confessa haver perdut les seues arrels valencians. Els seus besavis arribaren a Barcelona a principis de segle i, durant algunes generacions, es va mantenir la connexió. Ja no és el cas. Els Premis Octubre, tanmateix, tenen una significació especial per al dramaturg. “Per a mi, no sabria com dir-ho, els Octubre tenen un component sentimental. De jovenet m’interessava per la cultura, per la literatura. El meu avi em va subscriure a Serra d’Or. I des d’aquella època, els Premis eren, dins d’aquell món, un referent important. En l’àmbit teatral no són els premis més ben dotats, però és important que el teatre torni a formar part dels Octubre, tenen una càrrega afegida molt important. És un premi que em fa molta il·lusió”, argumentava. I expressava el desig de veure Nòmades representada.
Un ventall d’obres suggeridores que, en uns mesos, trobareu a les prestatgeries.