“Algú va dir l’hora exacta en què havia sentit cruixir la presa: la foscor era gairebé absoluta, l’aigua havia començat a sobreeixir i, a les 19:30 hores, els murs de Tous van cedir. Era el dia 20 d’octubre de 1982, la fatídica data que ha quedat gravada en la memòria col·lectiva de tota una comarca. Perquè la Ribera havia de trigar molt a recuperar-se del desastre”. Núria Cadenes obria així el reportatge que EL TEMPS, revista que encara no havia nascut durant la infausta pantanada de Tous, li va dedicar al vintè aniversari d’aquell desastre terrible.
A la Ribera, la convivència amb els desbordaments del riu Xúquer havia estat una constant històrica. Mai d’aquella manera. Els pobles i les ciutats de la comarca quedaren negats, fins a uns nivells insòlits. Hi hagué destrosses incalculables en edificis i béns immobles, agreujats per la manca d’avís i coordinació. L’Administració va calcular pèrdues per valor de 55.000 milions de pessetes. El més dolorós, amb tot, és que també hi hagué víctimes mortals. “Alguns dels seus habitants, que vivien en plantes baixes, es van salvar in extremis fent forats al sostre. D’altres no se’n van sortir”, relatava Cadenes. Moriren unes quaranta persones.
Les ferides no es van tancar de seguida, ben al contrari. Xavier Sierra, president fins a 1999 de la principal organització d’afectats per la pantanada, relatava a Miquel Calvet les conseqüències a mitjà i llarg termini. “A molta gent li ha canviat la vida. Molts van haver de posar-se a treballar abans d’hora perquè no pogueren acabar els seus estudis. Altres, molts també, es van arruïnar. Els qui més ho han pagat han estat els més grans, els que estaven jubilats o acabant la seua vida laboral. Després del 1982, la taxa de suïcidis de la Ribera era la més alta de tot Espanya (...) Només has de veure com han proliferat els gabinets psicològics i els psiquiatres”. A banda d’un llarg i dolorós procés judicial que va afectar 35.000 veïns de la comarca i que va donar lloc a indemnitzacions molt divergents.
Des del primer moment, en tot cas, es veia venir que el que havia passat a la Ribera era un dels drames més durs de la recent història del País Valencià. El desastre es va produir a escassos dies del que havia de ser la desena edició dels Premis Octubre, un certamen que ja tenia una ben guanyada projecció i que havia construït el seu prestigi amb guardons tan significatius com l’Andròmina de narrativa per a Joan Francesc Mira, Carmelina Sánchez-Cutillas, Josep Piera o Josep Lozano (a banda del que va significar encetar els guardons premiant una obra tan trencadora com la d’Amadeu Fabregat), i el Vicent Andrés Estellés a Joan Navarro, Miquel Bauçà, Marc Granell o Joan Margarit, entre més. Per no esmentar que Francesc Vallverdú, Josep Vicent Marquès o Ernest Lluch havien estat guardonats amb el Joan Fuster d’assaig.
A poc a poc, la cerimònia de lliurament dels premis, coneguda com la Nit dels Octubre, sempre el darrer cap de setmana del mes, s’havia convertit en una cita imprescindible i significativa de la cultura. Cancel·lar-la no era qualsevol cosa, implicava deixar en suspens una festa cívica, cultural i política en un context ja democràtic però amb tot el camí del món encara per recórrer. La setmana de la pantanada, però, no es prestava a la celebració.
“Potser no tothom hi estava d’acord, però la majoria pensàrem que la suspensió del sopar era una mesura lògica”, explica el professor i poeta Jaume Pérez Montaner, jurat aleshores del premi Andròmina, qui recorda que el lliurament dels premis es va celebrar “amb un acte molt reduït en el qual Joan Fuster va fer una intervenció molt breu però brillant”. No és difícil imaginar l’assagista de Sueca, veí de la Ribera Baixa, commogut pels esdeveniments. “Ara bé”, afegia Montaner, “en el cas d’enguany també em sembla bé la no celebració. Els Premis Octubre tenen un historial molt important, molt vinculat a tot el domini lingüístic català. I quan una part del domini se sent amenaçada, em sembla molt bé mostrar la nostra solidaritat i prendre decisions com la que s’ha pres. En tot cas, és la meua opinió”.
El 1982 no hi hagué sopar, però sí premiats, amb obres tan significatives com el Fuster portàtil de l’enyorat Josep Iborra. Divan, de Jaume Pont, una altra figura que ha fet un llarg i productiu camí, va guanyar el guardó de poesia, mentre que Joan M. Monjo, també desaparegut, aconseguí l’Andròmina per Ducat d’ombres.
Un altre fet significatiu del 1982 és que es va atorgar, excepcionalment, el premi Vicent Peset a investigacions històriques. Víctor Navarro i Angelina Garcia el guanyaren ex aequo. En aquell jurat hi havia, entre més, Joan Fuster, el pare Miquel Batllori o Eulàlia Duran. D’una altra banda, no hi hagué sopar, però sí activitats complementàries i descentralitzades a Castelló, València i Alacant, cas d’una conferència de Montserrat Roig sobre “L’ofici d’escriure: plaer o càstig” o una altra del professor de la Universitat de Nàpols sobre “L’obscenitat en la poesia catalana”.
La cancel·lació de la Nit dels Octubre de 1982 fou una resposta cívica, una expressió de dol, de sensibilitat i solidaritat envers la desgràcia d’un bon grapat de pobles i ciutats del País Valencià. La següent cancel·lació, tanmateix, tindria unes altres característiques. Ben diferents, a més.
Retorn a les trinxeres
L’any 1995, abans de les eleccions autonòmiques que farien president de la Generalitat Valenciana Eduardo Zaplana, Acció Cultural del País Valencià va impulsar la plataforma cívica Bloc de Progrés Jaume I amb l’objectiu d’impedir l’accés de la dreta al poder. Un dels lemes era “No voteu Zaplana”. Molts pensaran que amb això s’estava posant alcohol abans de la ferida, però el temps va demostrar que les prevencions de l’aleshores president d’Acció Cultural, Eliseu Climent, estaven justificades.
Una mica després, l’any 1997, la vint-i-sisena edició de la Nit dels Octubre anava a celebrar-se en la Fira de Mostres de València, un marc potent i que, a més, havia de servir perquè l’acte fora retransmès en directe per TV3. Dos dies abans, l’administració valenciana va denegar el permís per emprar el recinte de la Fira al·legant que Zaplana havia de realitzar un acte que mai no va fer. Una decisió arbitrària que deixava l’organització dels Premis en una situació molt complicada perquè, a més, també es van barrar unes altres alternatives. Es podria dir que va ser la manera que va tenir Zaplana de passar-li la factura a Climent. Amb tot, la persecució i la invisibilització de la dissidència cultural va ser una constant dels governs tant de Zaplana com de Francisco Camps.
L’activitat nuclear del certamen, el sopar de lliurament, va haver-se de cancel·lar tal com estava concebut, però hi hagué activitat pública al voltant dels Premis Octubre. El dia 25, el rebedor de la Facultat de Filologia de la Universitat de València va acollir un senzill còctel, amb premiats, jurats i diversos convidats del món de la política i la cultura. I poc després, un saló d’actes de la facultat, ple de gom a gom —tot i que es tractava d’un acte auster, sense actuacions— acollia el lliurament dels premis, amb el mític locutor i divulgador Toni Mestre com a mestre —la redundància ací està justificada— de cerimònies. El periodista va llegir el nom de 163 intel·lectuals que havien mostrat la seua solidaritat amb l’organització i dels 503 alcaldes que havien signat un manifest rebutjant la censura i persecució del Consell valencià en mans del PP.
Hi hagué parlaments molt combatius de Carles Solà, rector de la Universitat de Barcelona, o de l’escriptora Isabel-Clara Simó, en aquell moment directora de la Institució de les Lletres Catalanes. L’alcoiana li va recordar a Zaplana el jurament que havia fet per tal de defensar els interessos de la societat valenciana en el seu conjunt. Per la seua banda, Eliseu Climent va fer un parlament en el qual va incloure una frase premonitòria: “L’anticatalanisme és la taula de salvació dels nàufrags del franquisme”. Paraules encara vigents.
David Castillo estava en el jurat que li va concedir l’Andròmina a Martí Domínguez —la plataforma de llançament d’una carrera brillant— per la magnífica Les confidències del comte Buffon. “Els Premis Octubre sempre han estat un pols de la societat i una plataforma contra les arbitrarietats dels polítics. I aquella decisió del PP va ser una mostra més de la bel·ligerància del Govern valencià no sols contra la cultura catalana, sinó contra la cultura en general”, rememora.
Castillo recorda també l’ambient que hi havia en aquells premis i que recordava “l’esperit combatiu, juvenil i llibertari que havia tingut el certamen. L’ambient era festiu, estàvem contents de poder anar a la contra malgrat totes les dificultats”. “Amb el PSOE hi havia hagut una calma tensa, però amb el PP preníem consciència que ens havíem de defensar de nou. I és una consciència que mai no hem perdut, ni aquí ni allà”, rebla.
Novament, una decisió conscient
Han hagut de passar més de dues dècades perquè, novament, la cancel·lació de la Nit dels Octubre es convertira en notícia. Malgrat haver bandejat un artificial delicte de rebel·lió que haguera fet incomprensible absolutament la sentència en l’àmbit internacional, la decisió del Tribunal Suprem de condemnar severament una dotzena de polítics i líders civils catalans a altes penes de presó, amb la perxa igualment controvertida de la sedició, era una d’aquelles circumstàncies històriques que havia de tenir també resposta per part del món de la cultura.
Finalment, l’editorial Tres i Quatre, el segell que organitza els guardons en col·laboració amb la Fundació Francesc Eiximenis, va anunciar que la cerimònia de lliurament quedava cancel·lada “en protesta per la sentència que ha condemnat a altíssimes penes de presó els líders polítics i cívics catalans i en solidaritat amb els presos”.
Eliseu Climent, editor també d’EL TEMPS, justificava la decisió: “Vivim un moment d’una gravetat extrema, d’una deriva autoritària que ha conduït a tractar de resoldre jurídicament un conflicte que és polític i que s’hauria de gestionar per la via política. No és el moment de celebracions, sinó de mostrar la repulsa per aquesta decisió des del teixit cívic i cultural”.
Una posició motivada també per una mirada de llarg recorregut, pel que suposava haver de conviure amb una “democràcia minvada”.
No era una decisió fàcil: la Nit dels Octubre és un esdeveniment de gran envergadura que comporta mesos de preparació i la implicació de molta gent. I s’havia escollit un marc de referència a València com és el Palau de l’Exposició, que ja va acollir l’any passat una edició molt simbòlica dels premis, la de la concessió del guardó d’Actuació Cívica als 16 presos i exiliats catalans. Persones que no van poder assistir a l’acte, per motius obvis. Familiars i amics recolliren en el seu nom un reconeixement en presència de nombroses autoritats polítiques de Catalunya, País Valencia i illes Balears. Un acte reivindicatiu, presidit pel lema “Per la llibertat”.
Aquella cerimònia no tindrà continuïtat enguany, en la quaranta-vuitena edició dels Premis, amb el tradicional sopar que és també un altaveu reivindicatiu. La suspensió i el comunicat van ser criticats durament pels mitjans de la dreta valenciana. A les xarxes socials, però, la decisió va ser valorada molt positivament, amb una paraula, “gràcies”, com a denominador quasi comú de les valoracions.
Una Nit dels Octubre que, fins i tot en els seus silencis, continua sent un termòmetre dels esdeveniments històrics de cada moment.