-Quan va acceptar formar part del Govern d’Artur Mas el 2011, de segur, no s’esperava que els esdeveniments evolucionarien d’aquesta manera.
-No, certament. Creia que Catalunya caminaria cap a la independència, però era difícil pronosticar el com i el tempo. Vaig acceptar formar part d’aquell Govern perquè creia que Catalunya estava fent un canvi substancial. S’encaminava clarament cap a la independència. Creia que l’Estat espanyol, així ho afirmava en articles i llibres, no funcionava. L’Estat era ineficient i molt contrari als interessos dels catalans. «Hem entrat en fase deucentista i necessitem un Estat eficient, propi, que respongui a les necessitats de la ciutadania», escrivia en un article. La majoria dels partits encara no se n’havien adonat. Dominava pertot una mena d’independentisme ideològic sense sentit d’Estat. El 2010, per tant, es va produir una petita revolució conceptual. L’independentisme abstracte es fa estatista i molts federalistes també. Llavors tenia --i tinc encara-- la convicció que, perquè aquest Estat propi dels catalans arribi, és imprescindible que les tradicions convergents i socialistes favorables a un Estat propi s’uneixin el màxim possible. No perquè hagin d’aparcar les diferències ideològiques, que hi són, i és bo que hi siguin, sinó perquè lluitar contra l’Estat espanyol ho requereix. I construir un Estat nou, també. Des d’aquesta convicció vaig entrar en aquell Govern. L’any 2011 Convergència va optar per la independència. Jo ho havia fet uns anys abans: per això havia deixat el PSC. Des del 2010 Catalunya està protagonitzant una revolta contra l’Estat. N’hem dit el procés. Des d’aleshores, em mantinc com a militant independent. Sense carnet de partit. Ens convé més que mai la unitat.
-Però vostè és fundador de la Crida...
-Sí... va néixer per impulsar la unitat entre persones que treballin per la República.
-No és un partit, la Crida Nacional?
-No. Avui per avui és un moviment de persones. I si això canvia serà per decisió democràtica dels adherits. Ja veuré aleshores quina decisió prenc.
-Després d’una llarga trajectòria política ara ha anat a parar a la Diputació. Què té de distint aquesta entitat?
-La Diputació és un instrument més tècnic que polític de suport als ajuntaments. Un suport que agraeixen i necessiten. Un ajuntament petit o mitjà no pot tenir un sistema tècnic, urbanístic o fiscal –cobrament d’impostos-- exclusiu o complert. Necessita més inversió que els recursos que genera. Necessita participar de xarxes, per exemple les biblioteques. En el futur les diputacions no existiran però caldran organismes que compleixin gran part de la seva missió actual.
-El cert és que la Diputació és molt criticada perquè es considerada, entre altres coses, un niu de col·locació de polítics amb sous importants. Hi està d’acord?
-Tot això és un prejudici. A les diputacions es cobra més o menys el mateix que en les altres institucions públiques. Col·locar gent dels partits no és la feina que fan les diputacions: és col·laborar amb els ajuntaments.
-Pel que fa a vostè mateix, qui ha canviat més, Ferran Mascarell o el PSC?
-El PSC ha canviat més que jo.
-Per què?
-El PSC defensava coses que ja no defensa. Jo defensava i continuo defensant el mateix: el dret a l’autodeterminació, que Catalunya és una nació, un posicionament socialdemòcrata... i un referèndum per resoldre el plet entre Catalunya i Espanya. És escandalós que el PSOE, i encara més el PSC, hagi exclòs del seu programa referencies a la millora de l’autogovern i a la construcció d’un Estat federal i que incorpori un no rotund a un referèndum. Certament, la direcció del PSC ha canviat molt, infinitament. Jo continuo pensant el mateix. Només hi he afegit una idea: la ciutadania de Catalunya necessita i té dret a un Estat propi.
-I vostè que va ser conseller de Cultura amb Pasqual Maragall i amb Artur Mas, tal com han anat les coses, pensa que Mas hauria d’haver tornat a convocar eleccions després que la CUP es negara a investir-lo?
-Jo vaig demanar al president Mas que les convoqués immediatament després d’aquelles eleccions del 27 de setembre de 2015.
-Per què?
-Em va semblar que en aquell moment --han passat tantes coses que això ja és prehistòria-- era difícil encaixar el projecte CUP en el de Convergència, Esquerra Republicana i els socialistes de fora del PSC. Amb la CUP pensava que el procés polític resultaria molt complex i irregular. Així ha succeït.
-I estava, per tant, d’acord amb les decisions que es van anar prenent durant la legislatura anterior? Parle de convocar el referèndum de l’1 d’octubre, de la DUI del 27 d’octubre...
-Les decisions que es van prendre eren les que corresponien en una situació enormement complicada amb un Estat que havia optat per la via dura i amb grau d’unitat interna massa petit. A l’hora de la revisió històrica ja en parlarem. La reflexió que fem l’endemà acostuma a ser distinta de la que fem a mitjà o llarg termini. Però sí, aquelles decisions eren les que es podien prendre en aquell moment, per molt que cadascú de nosaltres –jo inclòs-- tingui una idea més o menys crítica de com es van fer les coses.
-En aquella etapa, la més calenta del procés, vostè era delegat del Govern a Madrid. Com va viure allò?
-Vaig poder percebre que l’Estat anava refent la seva pròpia teoria sobre Catalunya. Vaig veure com els partits unionistes reconstituïen un reforçat sentit d’Estat. Mitigaven les diferències ideològiques. El seu propòsit era la unitat de l’Estat, que volia dir «dejémoslo todo como está». Els interessos del nucli dur de Madrid dominen la política espanyola. Veia també la feblesa del nostre sentit o consciència d’Estat. Mai no l’hem administrat prou bé. Si volem guanyar la República, ens cal construir-la. A Madrid existeix una mena de supragovern invisible però que administra la idea d’Espanya. El formen gent de tots els partits polítics. Gent que no està en primera línia de la política, del món empresarial, del judicial, de la monarquia, editors de mitjans... És una estructura que s’imposa per sobre dels governs. A hores d’ara preparen l’operació PSOE-PP, la més previsible després de les eleccions del 10 de novembre. Això fa temps que s’està forjant. Els és una mica igual la diferència de matís entre partits. Els interessa el projecte Espanya, que és bàsicament el projecte Madrid.
-Seria capaç de recordar alguna mena d’anècdota que exemplifique tot això que ens està explicant?
-Tot això ho veus quan visites el Consell d’Estat. Me’l va mostrar per dins un polític conegut. I quan li vaig dir que suposava que el Consejo té la missió, també, d’observar el problema català i explorar com resoldre’l, em digué: «No te engañes. La misión principal del Consejo de Estado es que nada cambie». I aquest tipus de lògica l’observes a tot arreu. Perquè a ells els funciona.
-Quines possibilitats va tindre vostè de ser escollit president de la Generalitat de Catalunya després del 21D i després que els jutges impediren investir Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull?
-Això, caldria preguntar-li-ho al president Puigdemont...
-Vostè entrava a les travesses.
-Se’n va parlar i a mi em va arribar, però poc més li’n puc dir.
-Li hauria agradat?
-Agradat no ho sé. Hauria acceptat? Sí.
-Tornant a la Diputació, el sobta que no l’hagen vinculat més amb el sector de la cultura, al qual s’ha dedicat sempre?
-Això té una explicació molt personal. Crec saber què s’ha de fer amb la cultura d’aquest país. També sé que ara no és possible fer-ho. No vull seguir dient a la gent que s’hauria de fer això però que només podem fer això altre. Em costa. Ajudo amb el que sigui necessari el diputat de Cultura [Joan Carles Garcia Cañizares]. Em va semblar que era millor que, a la cultura, s’hi dediqués una altra persona. La cultura d’aquest país necessita una renovació conceptual radical, una injecció econòmica molt important. És un dels grans reptes que tenim per davant. Hem de duplicar la inversió per ciutadà, hem de reforçar totes les institucions, hem de revaloritzar l’immens patrimoni que tenim... Hem de tenir clar que competim contra un Estat que juga a favor de Madrid... No en tenim consciència, però hem perdut sistemàticament àmbits per la voluntat explícita de Madrid que els perdem. ARCO va nàixer a Barcelona i està a Madrid. La col·lecció Thyssen havia de venir a Barcelona i està a Madrid. El sector del cinema tenia a Barcelona una de les seves potes de producció i pràcticament s’ha desplaçat a Madrid... Tot això no passa per acció o omissió dels catalans, sinó per una competència absolutament deslleial de l’Estat.
-Des dels despatxos de la Generalitat de Catalunya i des de les diputacions s’està fent el que s’ha de fer per canviar aquesta realitat de què vostè parla?
-Fan el que poden. Tenim recursos escassos i poc marge de decisió política. Mala peça al teler. Podem, això sí, aprofundir el projecte propi de país culte que volem. És clau saber què volem i tenir un projecte que ara està absolutament desdibuixat. Però és imprescindible, a més, tenir un bon Estat culturalista al darrere. Sense Estat, la cultura pateix. És el mateix que tracto d’impulsar com a regidor a l’Ajuntament de Barcelona: la ciutat necessita un projecte cultural clar i decidit i un bon estat al darrere.
-Per això li preguntava si aquesta realitat és conseqüència d’una política fallida feta des de Catalunya.
-Una mica també, però son vasos comunicants. Vaig fer de conseller de Cultura l’any 2006 i després el 2011. El meu projecte estava clarament dibuixat. L’any 2007 hi havia plantejat el pressupost de Cultura més alt que s’ha dissenyat mai. Des d’aleshores fins ara només han fet que disminuir-lo. A partir del 2011 es van reduir tots els pressupostos, però el de Cultura d’una manera molt significativa. I a més, se’n va desplomar el consum. Vam calcular-ho des del Departament: a finals de 2010 hi havia un consum cultural de 95 milions d’euros a l’any a Catalunya i a finals de 2015 s’havia reduït a 67 milions. I en aquell moment l’Estat va prendre una decisió al·lucinant, que és apujar l’IVA. Era el pitjor que es podia fer i l’Estat ho va fer. Llavors vaig anar a Madrid a veure el ministre, que era José Ignacio Wert, i em va fer una resposta molt pròpia de l’Estat espanyol: «Ferran, no te preocupes, nosotros sabemos distinguir entre los panes y los bollos. Los panes no sufrirán con nuestro IVA. Y los bollos, si tienen que subir, que suban». Els panes eren els llibres. El president de Planeta havia avisat Mariano Rajoy que si apujava l’IVA posaria tots els seus instruments mediàtics a la seva contra. L’Estat és així! Per això, la República ha de ser sinònim d’un Estat eficient i és el que hem de construir. Sense un Estat com cal la cultura seguirà patint i perdent oportunitats. El debat és aquí.
-Malgrat tot això, a la Diputació de Barcelona hi ha un pacte entre JxCat i els socialistes, que han contribuït a tot això que vostè critica. Es comentava que potser la sentència faria revertir-ho. Sembla que no serà així.
-No participo de cap organisme de partit i no sé què estan discutint els partits. El que penso és que hem de saber centrar-nos en el que és essencial i de fons: quin país volem, quines mobilitzacions hem de fer per guanyar-lo i com sumar. Alhora, els instruments que tenim –tipus diputacions- han d’estar operatius al servei de la gent. Hem de tenir totes les eines que puguem i no renunciar a cap. El sobiranisme no pot renunciar a res. Ha de jugar activament. Ha de ser propositiu. I això vol dir governar totes les institucions possibles.
-Com funciona el Govern de la Diputació de Barcelona?
-De manera respectuosa, en funció del pacte que van fer els partits. Cadascú treballa en allò que li correspon i conscients de les diferencies ideològiques sobre el moment de Catalunya. Les diferències s’expressen. La Diputació és un organisme molt tècnic, aquí no està el problema.
-Ara que exigeixen «sit and talk» a Pedro Sánchez, la Diputació de Barcelona pot servir com a exemple en aquest sentit? Aquesta entesa entre independentisme i unionisme pot servir com a desllorigador?
-No, el desllorigador és el respecte a la diferència i a la democràcia. L’entesa entre tots els actors implica recuperar els principis democràtics per resoldre els problemes: referèndums i eleccions. No hi ha altra opció que respectar la democràcia. L’Estat espanyol no ho ha fet i ha cavat la seva fossa. No va respectar l’Estatut de 2006. Va judicialitzar la demanda política que venia des de Catalunya. Després va reprimir de mala manera l’1 d’octubre. I sabem com ha reaccionat davant les protestes per la sentència. L’Estat no admet la democràcia. Deia Manuel Azaña que «el problema de España era que los que están acampados dentro del Estado sólo piensan en si mismos». Això segueix vigent. La gent a Catalunya no ho accepta. A Madrid se sorprenen amb les respostes massives que hi ha a Catalunya. Al gener de 2016 ja em van dir que anaven a judicialitzar la política catalana. Pensaven que això radicalitzaria el nucli dirigent català i per tant disminuiria el «perímetre» independentista. Això m’ho van dir persones del PP i del PSOE. Han judicialitzat i han empresonat, però el «perímetre» no ha disminuït. I ara què? Més gent a la presó? Què faran? Només hi ha una solució: la solució democràtica. Quan un Estat s’entesta a dir que no li serveix el mètode democràtic, tard o d’hora entra en situació de fallida. Quina és, per tant, la sortida?
-Què s’ha de fer des de la política per trobar una sortida? Perquè fins ara, l’Estat espanyol no ha canviat de posicionament i res no fa pensar que el canviarà.
-La política només té un sentit, que és desfer nusos. Si t’encaparres a mantenir-los, fracassaràs. El fracàs de l’Estat espanyol és aquest. Quina és la solució? Que això que ara ens sembla impossible, la solució democràtica, en un moment o altre, s’imposarà. Què hem vist aquests últims dies? Una cosa que a Madrid era inconcebible: una nova generació s’ha incorporat, amb més potència, a allò que anomenem procés català. Ara està culminant un procés de 10 anys de durada. Les revolucions d’avui no són com les del segle XX, de gent treballadora que no té res a perdre. Les revolucions d’ara són revoltes que duren anys. I a Catalunya s’ha produït una revolta, massiva, extraordinària, de classes mitjanes i treballadores que encara durarà. Una de les fites és la irrupció d’una nova generació. Hi ha hagut errors, és clar, però el procés està en marxa. El país demana un Estat que funcioni, que és la demanda més progressista del món. És una obligació exigir un Estat que funcioni.
-A grans trets, la solució vindrà de fora? Vindrà de la confrontació democràtica? Del diàleg? D’alguna altra via? D’una combinació de totes aquestes estratègies?
-Serà una conjunció de totes aquestes vies. L’objectiu ha de ser, necessàriament, posar contra les cordes l’Estat. Alhora, caldrà construir un imaginari d’Estat propi i, també, mantenir viva la unitat i una mobilització el més eficaç possible i que no ens perjudiqui a nosaltres mateixos. L’Estat té un seriós problema amb Catalunya: Espanya té un problema intern. Vaig estar quatre anys a Madrid i pràcticament no vaig sentir discutir de res que no fos Catalunya. Al Congrés no he escoltat mai un bon debat sobre atur o política territorial. Espanya s’està buidant en benefici de Madrid i ningú en parla. Només es parla de Catalunya. L’Estat aguanta gràcies als proveïdors fiscals -Catalunya, País Valencià i Illes Balears. Molts catalans ja no volem ser-hi en aquest Estat. S’ho han de fer mirar. Espanya podria traure profit de la independència de Catalunya. Una península ibèrica ben muntada, amb tres estats -també el de Portugal- que funcionin, amb un Estat espanyol renovat, tindria un potencial enorme. La revolta catalana afectarà positivament Espanya, perquè haurà de refundar el seu Estat.