Un narrador valencià de Poble Nou de Benitatxell (Marina Alta) desconegut fins ara en l’àmbit de les lletres catalanes, Josep Colomer. Un consolidat escriptor i poeta nascut a Benicarló el 1966, Josep Igual, arrelat a les Terres de l’Ebre, fent una nova incursió assagística amb voluntat literària. Un representant de les noves i estimulants fornades de poetes en català, Joan Duran i Ferrer, nascut a Sitges el 1978. I un barceloní nascut el 1963 amb una consolidada trajectòria teatral, Carles Batlle. Aquest és el perfil territorial i experiencial divers dels quatre nous guanyadors de la 48 edició d’uns Premis Octubre que s’acosten, poca broma amb això, al mig segle d’existència.
La identitat dels nous guanyadors s’ha donat a conèixer en una roda de premsa celebrada al Centre Octubre de Cultura Contemporània, després de la deliberació dels jurats realitzada la nit anterior. Les espines del peix, d’un trasbalsat Josep Colomer, fou l’escollida per majoria en l’apartat de narrativa, d’entre 46 originals presentats, per un jurat format per Borja Bagunyà, Núria Cadenes, Joan-Lluís Lluís, Adrià Pujol Cruells i Anna Punsoda. Els motius, segons l’acta: «La seva singularitat i ambició literària. Llibre d’una textura ben original, narrativament es tracta d’un llibre-món. Farcit d’imatges poderoses, de personatges guinyol i vertebrat per una prosa de vegades excessiva, un llibre únic».
Anna Punsoda fou l’encarregada d’aprofundir en el veredicte davant dels mitjans. Va parlar d’una obra «molt diferent a la resta de les presentades, feta amb una gran ambició literària. Obries qualsevol pàgina i hi trobaves aquella ambició». Un original amb «un sentit de l’humor interesantíssim» i amb «una força narrativa de vegades torrencial». Es tracta, va concloure, d’una obra «singular i única». Un aclaparat Colomer, mestre de professió «des de fa molts anys» i autor d’alguns estudis en clau local, va explica que les espines del títol feien referència als carrers d’un del poble imaginari, Benià, històries de vegades ubicades a la dècada del 1960, a les primeres eleccions democràtiques o a l’època de construcció a les muntanyes de les primeres urbanitzacions. «Sols volia contar una sèrie d’històries i, mentre les feia, tractava de divertir-me. No li veia a l’obra totes les qualitats que ha dit el jurat», explicava amb un punt de modèstia.
Nua cendra poètica
Més trajectòria tot i la seua joventut té el guanyador de poesia, Joan Duran i Ferrer, doctor en bioquímica, poeta i agitador cultural, que havia guanyat prèviament guardons com el Miquel Martí i Pol, el Ploma d’Or i el Miquel Àngel Riera. La seua obra, Nua cendra, va ser distingida per unanimitat entre 71 propostes presentades. El jurat estava format per Ricard Mirabete, Teresa Pascual, Lucia Pietrelli, Pere Antoni Pons i Bengonya Pozo. A l’acta es destacava la «precisió formal, la intel·ligència expressiva, la intensitat sempre controlada i la capacitat per fer conviure la carnalitat de l’ésser humà amb la seua dimensió simbòlica i lingüística». Un combat, va ampliar Begonya Pozo, «entre el propi cos i els límits del llenguatge. Un llibre «ben estructurat» que «consolida una veu que venia de darrere», va dir en referència a la consolidació que significa per Duran aquest important guardó.
Abans d’explicar el seu poemari, el guardonat va agrair la tasca d’activisme que fan els Premis Octubre des de València i es va mostrar «molt d’acord amb la decisió d’anul·lar la gala per la barbaritat que ha comès la justícia». «La poesia no és res si no és paraula en tensió», va sentenciar a propòsit d’aquella dialèctica entre cos i paraula que conté el seu poemari, Nua cendra, un llibre que planteja «un trànsit» i una confrontació «entre contraris», amb el cos, la llengua (o la paraula) i el paisatge com a eixos. Duran va llegir un commovedor poema, «Mas de les àligues», en homenatge a una masia dels seus ancestres, al Macís del Garraf, amenaçada per una cimentera.
El polifacètic Josep Igual, escriptor i músic, que va irrompre en el panorama literari amb el premi Ciutat de València del 1988, aprofundeix en el terreny de l’assaig amb alè literari, amb L’eternitat enamorada, un llibre que, segons el jurat, connecta amb la tradició assagística catalana «amb Joan Fuster com a figura destacada». Un llibre «amb voluntat d’estil i una prosa poètica en el millor sentit de la paraula i escrita en la perifèria de la literatura catalana, amb un diàleg entre el món local i l’universal». Lluís Calvo, Mariona Lladonosa, Antoni Martí Monterde, Joan Safont i Anna Sallés conformaven el jurat.
Joan Safont, fent de portaveu, va explicar que a més de connectar amb una tradició assagística inaugurada amb Montaigne i que té en Fuster el gran referent en la nostra llengua, Josep Pla podria ser també un dels altres punts de connexió. Un llibre, en qualsevol cas, «que fa honor al premi Joan Fuster». El guanyador, Josep Igual, va agrair les paraules del jurat en el sentit que «han copsat la meua voluntat d’estil, de buscar l’adjectiu, que diria l’home de la boina», en referència a Pla, de qui s’emmiralla «a l’hora d’introduir elements vitals, petites epifanies quotidianes o grans disgustos». Paul Valéry o el portuguès Miguel Torga, va aclarir Igual, serien uns altres referents de la seua obra.
El volum és un dietari ubicat entre els anys 2016 i 2017, amb el procés català en el centre de les reflexions i episodis com el referèndum de l’1-O: Igual va explicar que va votar al Pavelló d’Amposta a causa de la repressió policial que s’estava donant a Sant Carles de la Ràpita. «Dies convulsos», va explicar, «amb l’esperança que ens en sortiríem, potser una mica candorosament, perquè molta informació no la teníem». Al premi Joan Fuster s'havien presentat un total de 17 originals.
Teatre sobre una història real
El gran absent va ser el guanyador del premi de teatre, Carles Batlle, qui no va poder desplaçar-se a temps a València. De l’obra guanyadora, Nòmades, el jurat va ressaltar «la seua qualitat literària, la confluència de llenguatges escèniques i l’estructura formal que conjuga elements dramàtics i narratius. Marc Artigau, Carles Cabrera, Pitus Fernàndez, Vicent Ferrer i Aina Tur formaven el jurat que va haver de triar entre 25 propostes.
Batlle, una figura de gran rellevància en el món del teatre, dramaturg de llarga trajectòria, gestor i professor de dramatúrgia i literatura dramàtica a la Universitat de Barcelona, va enviar un missatge per ser llegit en la roda de premsa. A més d’agrair l’honor de rebre el premi, «per l’especial significació que sempre ha tingut aquesta convocatòria per a la nostra cultura i la nostra llengua», el guanyador va explicar que l’obra reflectia les vivències del seu avi matern, el caporal de marina Agustí Jordà Biosca, natural de la Font de la Figuera (la Costera) al camp de concentració de Meheri-Zebbeus, al desert de Tunísia. Allà, la França colonial va recloure els mariners de la flota republicana en acabar la Guerra Civil, el 1939.
Una obra no convencional en la qual «s’hi fonen les formes tradicionals del teatre del nord d’Àfrica amb els plantejaments polifònics del teatre contemporari europeu». Marc Artigau va confessar que el jurat no havia vist aquesta connexió familiar fins llegir el missatge de Batlle, un text per tant basat en fets completament reals. «Una obra amb contingut, densa, d’una de les veus més importants de la dramatúrgia catalana», va resumir el portaveu del jurat.
De manera absolutament excepcional austera i senzilla en els Premis Octubre, després de cada parlament, els premiats reberen l’escultura d’Andreu Alfaro acreditativa del guardó de mans d’Eliseu Climent. L’editor va aprofitar la compareixença davant dels mitjans per explicar amb detall els motius de la cancel·lació de la Nit dels Octubre, una cerimònia que havia estat preparada amb molta dedicació i que, en aquesta ocasió, servia per retre homenatge a la figura de Lucrècia Borja, amb espectacles com la interpretació del «Cant de coronació» d’Alexandre VI, «una partitura que havia costat molt d’aconseguir». Climent també va explicar que estava previst recuperar les visites que feien els jurats a Sueca, el diumenge posterior al lliurament, quan encara vivia Joan Fuster, motiu de multitud d'anècdotes.
Tot i això, «després de la barbaritat que suposa la sentència, de les manifestacions previstes, de tot el que ha passat, no es podia plantejar fer una festa», va dir. «El que hem plantejat és una opció de dol, però també de resistència», va concloure.