Hi ha hagut un canvi de xip. Si alguna cosa definia el tarannà de les manifestacions independentistes dels darrers deu anys, era el leitmotiv hiperbòlic “ni un paper a terra”. El sobiranisme feia gala del seu civisme fins a l’extrem de difondre imatges de les papereres plenes després de les seves mobilitzacions. Mentre l’acció institucional avançava en lògica rupturista, passava com una broma més. Arribada la frustració posterior, derivada de la gestió del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre, alguns viuen aquesta manera de fer, a vegades paròdica, com una metàfora de la incapacitat del Govern català per intentar tornar a posar contra les cordes el marc legislatiu de l’Estat espanyol.
El dimecres posterior a la sentència contra els presos polítics independentistes, com si es tractés de matar els pares, els Comitès de Defensa de la República convocaven una manifestació a les voreres del Departament d’Interior amb una petició expressa, portar rotlles de paper de vàter. En uns minuts, de no haver-hi ni un paper a terra, s’omplia de centenars de metres del paper destinat a la més baixa funció.
Era una constatació simbòlica del que els dies abans s’havia imposat de forma material. Dilluns amb l’ocupació de l’aeroport, que encendria l’espurna, i dimarts amb els aldarulls a l’Eixample de Barcelona, però també en altres ciutats de la geografia principatina. Durant tota la setmana, les barricades i el foc —acompanyades de la brutalitat policial— passarien a formar part de la quotidianitat d’aquella setmana. El punt culminant arribaria divendres, quan els manifestants atrinxerats a plaça Urquinaona aconseguirien mantenir la posició durant quatre llargues hores, separats de la Policia Nacional espanyola i els Mossos d’Esquadra, però també de la manifestació central de la vaga general que reproduïa els patrons habituals de les mobilitzacions independentistes prèvies a la sentència.
Totes dues formes de protesta han conviscut les darreres setmanes i han tingut els joves com a principals protagonistes del trencament. De perfils i motivacions diverses, però amb una mitjana d’edat molt per sota de les manifestacions de l’Assemblea i Òmnium Cultural. Una part de joves que s’han apropiat els carrers i, apoderats, han buscat noves narratives per expressar-se, a través dels aldarulls, que els permetessin fer-se sentir a la vista d’una performativitat oficial que, creuen, no atén a la necessitat de visibilitzar el seu enuig.
Narratives de la disrupció
Centrant l’atenció en les protestes que impliquen més confrontació, es pot constatar que van més enllà de perseguir un objectiu. La investigadora de la Universitat Autònoma de Barcelona Carol Galais explica que fins ara l’independentisme “ha seguit patrons instrumentals, fent accions per aconseguir una fita concreta. El que passa és que s’ha fracassat en tots aquests objectius. El Govern espanyol no escolta cap demanda i el català no sembla gaire operatiu i està donant senyals incoherents”. A causa de tot plegat, la politòloga detalla que “el moviment s’està tornant expressiu. Les protestes contra la sentència expressen un sentiment de greuge brutal, una indignació molt profunda, però cap demanda concreta”.
Aquesta expressivitat canalitzada per mitjà dels disturbis, l’antropòleg Manuel Delgado l’explica en tant que “la violència és un llenguatge. No només serveix per trencar coses, també per expressar estats d’ànim i sentiments”.
En la mateixa direcció, el professor de la Universitat Pompeu Fabra, Jordi Mir, explica que el canvi de tarannà és degut a “la frustració, la ràbia per la sentència i la resposta acrítica del Govern sumat a les males pràctiques dels Mossos i l’esgotament d’altres maneres de fer que no es consideren prou eficients després d’anys de ser utilitzades”. Segons la investigadora de l’Institut Barcelona d’Estudis Internacionals Lesley Daniels, “si no hi ha possibilitat d’influir per la via política, la gent va als extrems: o deixa la política per callar o la deixa per buscar confrontació”.
Així, Delgado creu que una part del moviment independentista “ha descobert que els llenguatges que se li prestaven no servien de res, llevat que fos per anar a la presó, i ha decidit utilitzar un altre tipus de llenguatge que no es fonamenta en actes simbòlics, sinó actes eficaços”. El professor de la Universitat de Barcelona hi aprofundeix exposant que “una acció simbòlica no incideix en el món físic, és un clam representatiu, gairebé teatral”. És el que podríem equiparar a les habituals manifestacions independentistes. En canvi, diu, ens trobem davant “d’activitats que tinguin alguna mena d’incidència material, encara que sigui cremant contenidors. L’única manera de fer-se notar és que passin coses i aquesta gent ha descobert que la manera d’obtenir ressò és aquesta”.
No encaixa del tot amb ell Daniels, que considera que “alguns volen provocar una reacció violenta per part de la policia i començar una espiral de violència i cabreig. Esperen que més gent s’uneixi a la seva causa, però crec que estan equivocats, per a molts la violència és un disgust”. Detalla, però, que, en general, “és útil a curt termini per mostrar el que pot passar i donar força al moviment en el moment d’entrar en negociacions. A llarg termini, però, l’única solució és un acord entre tots dos costats”.
Per a Galais, la tipologia d’aquestes protestes comporta dos problemes. El primer, “és molt difícil determinar quan una protesta ha reeixit. Si no es poden vendre i celebrar èxits, a la llarga hi haurà desencís i desmobilització”. En segon lloc, creu que “l’única resposta és la repressió, perquè no hi ha res negociable. Ara, la batalla serà llarga, perquè l’expressió d’aquest enuig passarà a formar part de la identitat dels participants. El que és identitari és força estable en el temps”.
Cercant els motius d’aquest canvi, Galais també posa de manifest que “sempre hi ha hagut una minoria dins el moviment que ha mirat les accions directes, la disrupció de la normalitat, amb bons ulls”. Per tant, creu que “vist que la política s’ha demostrat inútil, més gent jove s’apunta a aquest tipus d’accions”. Cal tenir en compte també que participar-hi “ajuda a pair la injustícia i a sentir-se una mica més útil i part d’una cosa més gran”, detalla la politòloga. Tot i que una part de la gent que se suma a això és perquè considera que s’ha arribat al màxim greuge, Galais remarca que “enmig d’aquest caos tens els grups habituals d’activistes que aprofiten l’avinentesa per sumar-se a qualsevol acció que els permeti enfrontar-se a la policia o qüestionar l’ordre establert”. Tot plegat, però, explica, no és res estrany tret que “potser hi ha menys censura social per part del ciutadà mitjà”.
En aquesta idea de no excepcionalitat, malgrat les magnituds, Delgado explica que “si alguna cosa caracteritza el poble català, no serien els xiquets de Valls o els correfocs, sinó les barricades. Si alguna cosa ha fet bé aquest país és lluitar”. La novetat, al seu entendre, és que “hi hagi aldarulls a passeig de Gràcia”, en la mesura que “cada apropiació insolent de l’espai urbà té una lògica ecològica. Hi havia llocs habituals per on transcorria la protesta, que això es desbordi i impliqui espais verges és una altra fita”. Tot i que no en la mateixa dimensió mediàtica, el fet que hi hagi hagut barricades i foc en ciutats com Lleida, Girona o Tarragona suposa una novetat.
L’interrogant, de cara al futur, se situa a saber si el moviment mantindrà la coexistència de les dues formes de lluita que tan bé va quedar il·lustrada el dimarts posterior a la sentència. Qui rondava la Subdelegació del Govern espanyol a la capital catalana podia observar com, al costat Besòs hi havia una concentració calmada amb espelmes, mentre que al vessant Llobregat els manifestants començaven a confrontar explícitament amb la policia. Fins al moment de tancar l’edició, la segona setmana de protestes no ha tingut els disturbis com a protagonistes, tot i que sí altres actes de protesta com ara diversos talls de carreteres. Queda enlaire, també, si des de plataformes com el Tsunami Democràtic es tornaran a impulsar de nou accions de desobediència civil no violenta com l’ocupació de l’aeroport de Barcelona el mateix dilluns de la sentència, una fita inèdita per a l’activisme independentista.
Tot plegat, dubtes que s’aniran resolent si des de les institucions no es dona una resposta coherent i comprensible per un moviment d’emancipació nacional que ha passat d’escampar somriures a canalitzar la frustració.