Colp de volant elèctric de Jaume Pla

L’estil és important, una indumentària que identifica els músics, que atorga segell a les propostes. Però de vegades es pot convertir en una cotilla, en una limitació. A Jaume Pla el podríem ubicar en una escena concreta, però no ha sentit mai la necessitat d’autolimitar-se a un discurs musical únic. En la producció recent trobareu exemples diversos: de l’eficaç pop electrònic de Sacrifiqueu la princesa (2014), va saltar a un àlbum cantat íntegrament en anglès, 7 songs for an endless night (2016), un disc curt però d’una sorprenent agitació amb els sintetitzadors encara com a eina vehicular. 

Dues operacions amb rèdits artístics innegables. El següent pas, però, va ser un disc radicalment acústic, en el qual la veu i la guitarra, amb el suport en un parell de temes de Judit Neddermann, es convertien en l’única bastida per presentar les cançons. Parlem de Carn, ós i tot inclós (2017), una altra fita que feia brillar els temes a través del despullament. Cançons robades (2018), un recopilatori d’inèdits i versions, algunes pròpies (trobàvem el «Sol» del disc anterior en versió elèctrica) podria considerar-se un disc de transició. De no ser perquè Desig imbècil és un altre colp de volant amb derrapada inclosa.

Amb les guitarres elèctriques en primer terme i l’únic acompanyament de Miquel Sospedra al baix i Aleix bou a la bateria (més algunes passades de pintura sintètica i la intervenció puntual del violí de Lisa Bause), Jaume Pla fa una aposta per la cruesa i la immediatesa des del primer minut: l’efervescent i descreguda «Brúixola erràtica» («ara tothom a la pela /se’n pot anar tothom a prendre pel cul / jo primer, tu també») és una impecable carta de presentació amb unes guitarrades igualment efervescents. «Desig imbècil» és un tema rabiós en fons i forma, amb Mazoni desfermant veu i guitarra mentre canta «cada intent un penya-segat (...) Hi soc, no hi ets / Obre els ulls o te’ls cosiran (...) No hi soc, no hi ets».

La preciosa «El mirall» és una afortunada zona de repòs que conté el to confessional marca de la casa («No sé com començar a demanar-te perdó») i un conscienciós treball melòdic. Amb «El crim de les germanes Amanita» fem un saltiró, un tall narratiu (no es perdeu la lletra) amb ritme kraut i un fraseig que remet a uns León Benavente millorats després de passar pel filtre Mazoni. Magnífica.

Una col·lecció impecable de cançons i un bon grapat de francament collonudes

«Amb el símbol d’infinit» pugen l’aspror, la distorsió i el to irat, un d’aquells talls que et deixen bocabadat i content i et fan desitjar més dosi de rock anabolitzat a l’estil Mazoni. La seqüenciació, tanmateix, ens depara sàviament una nova vall, «Prat de vellut», coronada amb un esclat sònic i un epíleg novament calm. Un tall notable que precedeix un altre dels grans temes del disc, «M’han sortit dues ales», una altra cançó narrativa enriquida pel violí i un text suggeridor amb aparença de single. El contundent riff que obri el «Fil invisible» ens endinsa en una cançó de textures clàssiques però molt dinàmica i eficaç, d’aquelles que vols tornar a escoltar immediatament.

La tendència a despullar-se de l’artista (reviseu, si no, el llibre de Nando CruzMazoni: 31 dies de gira) adopta en «Jaume Pla» una cert to autoparòdic. O autoreivindicatiu, vés a saber: guitarres garatge i velocitat punk matxucant repetidament la frase «cau, s’aixeca / cau, s’aixeca (...)». A «Crec en tu» no li agafes de seguida el què, però quan la vas desfullant li’l trobes. Curiosa. El Desig imbècil acaba en qualsevol cas com «Vint-i-suite», una cançó de perfils semblants a l’anterior que comença amb Pla cantant parsimoniosament (i repetida) «tinc gana». Fins que, en algun moment, la banda posa la directa i fa un contundent gir garatger que és la millor manera imaginable de tancar un disc d’aquestes característiques.

Un disc aspre, rocallós, però que preserva l’essència autoral de Jaume Pla. Una col·lecció impecable de cançons i un bon grapat de francament collonudes que auguren un directe francament abellidor. Divendres 25, dia de la presentació del disc a la Sala Apolo, serà el moment de comprovar-ho.