Publicitat

Condemna 1-O

Quan el carrer persevera i la policia perd

Les manifestacions contra la sentència als impulsors de l’1 d’octubre se celebren a distints punts de l’Estat. A Barcelona es produeix el sisè dia de mobilitzacions i el cinquè amb càrregues i incidents però amb la primera gran victòria del carrer: la policia marxava d'Urquinaona sense grans provocacions després de quasi set hores de concentració. La pau s'imposava. A plaça Catalunya i la Rambla, però, hi havia aldarulls puntuals i la setmana deixa 22 empresonats, 580 ferits i quatre persones que han perdut un ull a conseqüència de la violència policial

Per Pasqual Espí

Seguda pacífica a Urquinaona amb Via Laietana davant la Policia Nacional. Europa Press
Seguda pacífica a Urquinaona amb Via Laietana davant la Policia Nacional | Europa Press

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La xifra d’assistents disminuïa a Barcelona. La tensió també. Però no la indignació per la sentència que el dilluns va publicar el Tribunal Suprem. Segons la Guàrdia Urbana, 6.000 persones col·lapsaven la plaça Urquinaona en una concentració que els partits donaven per finalitzada. Posarien de relleu la seua incapacitat de convèncer el carrer. I és  que cap a les 8 de la vesprada, la CUP acabava la manifestació -que s’iniciava a Urquinaona i finalitzava a Arc de Triomf-, però bona part dels assistents hi restarien fins altes hores. També els CDR, des del seu compte de Twitter, desconvocaven sense cap èxit.

Aquestes 6.000 persones que no es movien d’Urquinaona eren les grans protagonistes d’una jornada cridada a tindre uns altres herois. Una “crida col·lectiva urgent” improvisada pels Agents Rurals per la República, la sectorial de bombers de Comissions Obreres, Bombers per la República, Sanitaris per la República i Open Arms -amb el suport d’alguns diputats independentistes- tindria com a punt de trobada la mateixa plaça Urquinaona amb Roger de Llúria a les 17.30, mitja hora abans de la concentració. L’objectiu era “defensar el legítim dret de protesta dels nostres joves i contribuir a rebaixar la tensió”. El mètode, interposar-se entre concentrats i policies nacionals establint una cadena humana i advertir els joves que s’apropaven amb la cara tapada.

Alguns d’ells els rebutjaven. Per exemple un xic de 19 anys, que quan rebia els retrets responia que “ell no buscava cap conflicte”. Quan atén aquest setmanari explica que l’1 d’octubre va defensar l’escola Montseny de Barcelona, ubicada al barri del Coll. Es veu motivat com per mantenir la tensió molts més dies a Barcelona. “Nosaltres dormim, potser ells no poden”, diu referint-se a la Policia Nacional, que formen columna a escassos metres d’ell.

És innegable que hi ha un grapat de joves que veuen les coses de manera ben distinta a fa un parell d’anys. Abans de l’1 d’octubre, el pacifisme era la metodologia unànime de l’independentisme i avui, tot i ser majoritària, és evident que hi ha qui no hi creu. Des de dimarts els incidents s’han anat succeint nit a nit amb més o menys intensitat i ningú no és capaç de fixar cap data de caducitat a aquestes mobilitzacions.

Els promotors d’aquella “crida col·lectiva urgent” treballaven per separar policies de manifestants i per desviar la protesta cap al passeig Lluís Companys, on volien que finalitzara. En bona part ho aconseguien, però no en tota. I rebien retrets per aquell intent. Una persona de vora 50 anys però amb aspecte juvenil recorda, en una conversa en veu alta, els seus anys com a militant de l’extingit Moviment de Defensa de la Terra. Ho explica en castellà a un altre adult i rememora com fa uns anys, els policies eren més vulnerables quan eren colpejats a l’alçada del genoll. “Ara estan molt més protegits, però tenen una contrapartida: la protecció els hi pesa, i es cansen més aviat”. I és que, als joves de nova fornada que veuen en els aldarulls potser no una solució però sí una via legítima, cal sumar els històrics que sempre han participat dels grans avalots a Barcelona. Aquesta barreja, sumada a la frustració del present polític, explica molt del que està passant les darreres nits.

Nits que no tenen final. Perquè sovint no es desconvoca i perquè si es fa, són milers de persones les qui fan via pròpia i aguanten hores i hores cantant, botant, asseguts al carrer i se senten capaços de resistir tot el que calga. Durant la nit de dissabte els punts calents eren l’avinguda Meridiana i la Via Laietana amb Urquinaona. Cap a les 23.30, encara no s’havien enregistrat incidents d’elevada magnitud. Però la tensió mai no va deixar d’existir. Finalment, el punt de més tensió i on es van produir més detencions va ser la Rambla i plaça Catalunya.

“100 anys de presó i tu al sofà”, es pot llegir en diverses parets de Barcelona. Hi ha qui ha assumit aquesta consigna per no deixar de mobilitzar-se. La Policia Nacional tampoc no ajuda: abans de les 18.00, hora d’inici de la manifestació convocada pels CDR a Urquinaona contra la repressió, els agents iniciaven una càrrega inexplicable. I també inexplicablement, la calma aconseguia trobar espai després d’aquella actuació indignant.

“Avui detindran molta gent”, assegurava una de les persones presents. Estava segur que la policia, després dels greus incidents de la nit anterior, voldria tallar de soca-rel les mobilitzacions amb actuacions encara més desproporcionades. Eren les primeres hores de la manifestació i els impulsors d’aquella “crida urgent” miraven de desviar la manifestació entre retrets dels més abrandats. El diputat d’Esquerra Republicana José Rodríguez mirava d’emetre un missatge en aquest sentit des d’un megàfon mentre els més exaltats li recriminaven la seua militància política -i, per tant, el seu missatge partidista.

Potser la intenció era bona, però la crida no tindria tot l'efecte desitjat. Passaven les hores i la tensió es mantenia irremeiablement. Una cabina de telèfon incendiada la nit anterior decorava l’escenari. Servia perquè els fotògrafs tingueren millor perspectiva i per simbolitzar el moment que viu Barcelona. Alguns turistes estrangers es feien fotos amb els antiavalots, que hi accedien, entre xiulets del públic. Els pacifistes de la nit insistien en el seu missatge, però els assistents responien amb un crit que aclaridor: “autodefensa no és violència”.

Un jove s’adreçava als pacifistes recriminant-los que “protegiren la policia” dels manifestants. Assegurava que al matí, a Sants, uns agents de la Policia Nacional l’havien aturat pel carrer per lluir una estelada i li havien garantit que aquesta nit “li ho deixarien clar”, increpant-lo amb violència física. Totes les escenes comptaven amb la mirada interessada dels cambrers del Burger King que hi ha entre Via Laietana i Urquinaona, testimoni excepcional durant aquestes nits.

Cap a les 19.49, un fanal es trencava quan rebia l’impacte d’un objecte. Els diputats d’Esquerra Republicana presents eren acusats de convergents. La Policia Nacional cada cop rebia més insults. Alguns fins i tot creatius, com el castellet improvisat a escassos metres que concloïa amb la persona de dalt amb el cul en l’aire per ensenyar-li-ho als agents. Queien botelles puntuals sobre els cotxes policials i la tensió es mantenia. Cap a les 21.40, un presumpte infiltrat era descobert. Aconseguia fugir, però provocava els primers indicis de càrregues i les primeres fugides massives. Més tard, ja a les 23.30, els primers incendis es declaraven al carrer Pau Claris. Després se n’encendrien a Via Laietana. Per cinquena nit consecutiva, Barcelona patia aldarulls i la posterior repressió policial. Fins quan durarà aquesta situació és la pregunta que es fa tothom. Alguns la volen allargar. D’altres, extingir. Els polítics, desbordats, es veuen sense capacitat d’apaivagar la protesta social. L’absoluta majoria dels qui protestaven, cal dir, preferien restar asseguts a terra cantant Els Segadors abans que cremar mobiliari urbà.

Però la gran notícia de la nit estava en la concentració d'Urquinaona amb Via Laietana, d'on la policia marxava i el carrer celebrava amb eufòria la victòria. "Hem guanyat, hem guanyat", s'escoltava dir als més joves, alguns visiblement emocionats. Es demostrava que, sense provocacions policials ni actuacions desproporcionades, els aldarulls eren totalment evitables a Barcelona. També s'evidenciava que el paper dels impulsors de la "crida urgent" havia tingut el seu efecte, si més no, durant les primeres hores d'una concentració que en va durar sis i que durant més de la meitat va comptar amb persones que, de manera didàctica, intentaven evitar finals com el de la nit anterior. Aldarulls hi va haver, però va ser la nit més tranquil·la de la setmana. Una nit, la de dissabte, que es pronosticava difícil, atès que la repressió de la vaga i la ràbia pertinent restaven ben presents. Calia també tenir en compte que el dia següent, diumenge, era dia de descans i la nit es podia allargar més fàcilment. La setmana acabava amb l'esfereïdora xifra de 22 empresonats a l'espera de judici, 580 ferits i quatre persones que han perdut l'ull a conseqüència de la violència policial.

El mateix dia, Donosti reunia 42.000 persones concentrades contra la sentència. Madrid també es manifestava en aquest sentit, amb tall de la Gran Via inclòs i la repressió policial com a resposta.

 

 

 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.