Els condemnats han comès sedició?
No. És una lectura que no comparteixo i em sembla que el problema no és només l’encaix en un delicte concret, sinó que el debat jurídic real és com l’Estat mira de limitar els drets de participació i de protesta de la ciutadania. Pel fet de condemnar per uns senzills desordres públics s’exigeix un element de violència i, en canvi, en aquest cas, per condemnar per sedició, un delicte molt més greu, es nega per part del tribunal que hi hagi cap mena de violència i s’interpreta, per la porta del darrere, que els polítics que no eren ni tan sols presents el 20 de setembre, com que van col·laborar a organitzar el referèndum ja es donaria aquesta vinculació delictiva, quan organitzar un referèndum no és il·legal. És inaudit. El debat de fons és sobre drets fonamentals, no sobre un delicte concret.
Què és el que més l’ha sorprès de la sentència?
L’aspecte fonamental, el moll de l’ós, és que el Tribunal Suprem considera que fora de l’Estat de dret no hi ha democràcia. Aquest marc mental, aquesta ideologia és la que fonamenta el poder executiu perquè actuï d’aquesta manera i és una manera de justificar l’actuació de l’Estat davant un conflicte polític, quan el prisma ha de ser al revés: sense democràcia no hi ha Estat de dret. La jerarquia d’una cosa sobre l’altra fa lícites o il·lícites unes coses o altres. La sentència és molt perillosa, perquè marca un model d’Estat i això afectarà els afectats pels desnonaments, la marea de pensionistes, etc. L’Estat marca un sostre a la llibertat de participació ciutadana.