Organització silenciosa i espontaneïtat: claus de la resposta popular a la sentència

La sentència ha caigut com una llosa. Del tot esperada, ha despertat la indignació previsible entre l'independentisme que, des de dilluns a primera hora del matí, s'ha abocat als carrers. Sense els somriures que acompanyaven el mot revolució. Amb la ràbia incrustada als ulls i la voluntat d'anar més enllà.

L'organització bastida des del Tsunami Democràtic, subterrània, anònima, invisible -com les persones que silenciosament anaven ocupant els seus llocs a l'aeroport, inadvertits entre turistes- ha esdevingut l'eix central de la protesta. Una protesta que accedeix a una nova dimensió en termes de confrontació i continuïtat en el temps. Com a mínim aquesta és la voluntat que expressen els organitzadors.

I una protesta que es caracteritza, també, per anar complementada per tota mena d'accions autònomes. D'ençà que es va fer pública la sentència, cap a quarts de deu del matí de dilluns, en qualsevol lloc, a qualsevol racó del Principat, pot aparèixer un tall de carretera o una barricada tallant la via del tren. El CDR generen convocatòries per un altre costat i desenes de canals de Telegram difonen accions d'arreu del territori que costa definir qui les ha arrencat. També Òmnium i l'ANC fan les seves convocatòries als pobles.

El 2010 a França va fer fortuna el terme greve reconductible. Es tractava d'una vaga que anava renaixent en diferents sectors del teixit productiu que s'anaven tornant en les aturades per sostenir, així, fins a sis setmanes de mobilització, evitant esgotar les forces a la primera de canvi. Sense arribar a aquelles dimensions, les mobilitzacions d'aquests dies tenen aquesta faceta similar. Tall rere tall, fins que arriba una crida centralitzada. En aquest cas, la primera va ser la del Tsunami que animava als universitaris a sumar-se a les columnes que sortien de les seves universitats i anaven cap a Plaça Catalunya. La resta, tothom a lloc entre les dotze i la una del migdia.

A Girona, però, s'alçaven barricades a les vies de l'AVE. A la seu d'Òmnium i de l'ANC també s'hi aplegaven desenes de persones. I a Tarragona, i a Vic, i a Lleida, i a Mataró. Així fins a dibuixar tota la geografia. En diferents moments del dia, sempre hi havia una carretera tallada, una veu alçada, una munió asseguda, una confrontació.

Mentrestant, la Terminal 1 de l'aeroport de Barcelona - El Prat començava a ser un formiguer. Grupets de persones, començaven a amuntegar-se en una de les entrades o dins. Amb discreció, esperant que a la una del migdia es donés l'ordre en obert pel canal de Telegram, on a hores d'ara s'hi apleguen més de dues-centes cinquanta mil persones. A partir de llavors, curses per arribar a l'aeroport amb tren, amb metro, amb cotxe i, davant el col·lapse dels transports, caminant més de deu quilòmetres. Unes imatges icòniques que insuflaven esperit als que mantenien els primers bloquejos a l'aeroport. L'arribada de les primeres columnes de manifestants es van viure amb esclat. El desconcert policial era important i especialment palpable en les converses entre agents. A partir de llavors, tota una tarda-nit de resistència per endavant. On la ràbia guanyava espai als somriures i els manifestants s'enfrontaven a les dures càrregues policials i alguns alçaven petites barricades o es valien de l'aigua de les mànegues antiincendis o el fum dels extintors per protegir-se. Més d'un centenar de vols aturats, caiguda d'AENA a Borsa, una setantena de ferits, entre ells onze periodistes acreditats, i un jove de vint-i-un anys que perdia un ull a causa de les pilotes de goma llançades per la Policia espanyola. Els comunicats enviats en moments clau per part de l'organització del Tsunami, missatge de Pep Guardiola per mitjans internacionals inclòs, o l'enviament de bitllets falsos per entrar a l'aeroport, eren símptoma de com de pensada havia estat una acció gestada curosament en secret.

D'altre costat, a Via Laietana, vora de sis mil manifestants es van anar acumulant entre les vuit i les dotze de la nit. Era una altra convocatòria, aquest cop promoguda des de diferents entitats i partits. Altra vegada acabaria amb sirenes i porres, tònica habitual de l'inici de la setmana de la sentència als presos polítics independentistes.

N'hi havia que anaven a dormir tard i d'altres que es llevaven d'hora per a primera hora del dimarts, tallar diferents punts del territori. Gent diferent. Llocs diferents. La mateixa mobilització: denunciar el procés judicial contra l'independentisme. Espontaneïtat, organització a petita escala i també accions grans, com les cinc-centes persones que tallaven l'AP-7 a l'altura de Girona o. Les estudiants de diferents instituts que interrompien les classes i tallaven vies properes i al sud del Principat, tall de les vies de tren a Tarragona. També la capital catalana vivia nous talls de vies a l'altura del Paral·lel cap al migdia.

Tot plegat, esperant a la convocatòria per a quarts de set del vespre, en la qual Òmnium Cultural demanava seure amb espelmes davant de la delegació del Govern -que els manifestants acabarien convertint en una nit de fogueres a les principals cruilles de l'Eixample-, i a què el Tsunami notifiques noves accions, aquest cop, a través d'una aplicació de telèfon mòbil amb accés restringit a persones a les quals els sigui compartit un codi QR.

Era qüestió de fer bullir l'olla esperant el relleu que dimecres i dijous agafaran les Marxes per la Llibertat amb l'objectiu irrompre el mateix divendres a la Vaga General convocada per la Intersindical CSC i la IAC. A més, clar, de les possibles accions més localitzades que segurament aniran esdevenint.

L'independentisme ha triat per aquesta resposta a la sentència la combinació entre l'autonomia i l'organització popular discreta però amb vocació de masses. Caldrà veure de quina manera aquests contingents de ràbia i cabreig es vehiculen en l'àmbit de la proposta estratègica i política.