Amb el caminar feixuc, lacòrpora rotunda, els ulls cansats que tanca sovint, com per pouar cada paraula del dedins d'uns coneixements que se li noten immensos, amb el somriure ampli de llavis molsuts que dibuixa només de tant en tant - i aleshores diríeu que tot ell refulgeix-, ben poc s'hi assembla, el Harold Bloom que ha passejat aquests dies per les nostres terres, al temut flagell d'esmolada ploma -més aviat tecla-, al crític literari més influent, polèmic i respectat d'aquests anys que corren.
Amb motiu de la concessió del Premi Internacional Catalunya, Bloom s'ha acostat a Barcelona, primer, i després, per voluntat manifestada amb intenció, a Mallorca i València: volia completar el seu acostament a la literatura catalana amb un contacte tan directe com li ho permetés l'estret calendari, la fatiga dels viatges i la pròpia aversió a les trifulgues marítimes. Un cop més, València ha posat, en aquest intens trajecte turisticoliterari del crític, la nota de singularitat amarga que ja descrivia Joan Fuster. Així, si les dues primeres destinacions de la "ruta Bloom" han trobat el suport que s'esperava dels respectius governs autonòmics, a València la resposta institucional ha estat, si més no, estrafolària. L'oferta enviada des de la Conselleria de Cultura deixava perplexos els organitzadors: l'acte que li proposaven era la presentació d'un llibre -en castellà- d'Antonio García Berrio (?). Finalment, van ser la Universitat de València i Acció Cultural del País Valencià les entitats que acolliren Bloom (i que va comptar amb una immillorable presentació a càrrec de Jaume Pérez Montaner, president de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana).
"Jo sóc un pària de la crítica", deixa anar Harold Bloom gairebé amb premeditació, conscient que l'afirmació és, des del seu prestigi, sageta enverinada per als qui es compten entre els excloents. Ho diu a la Universitat per explicar que allà, a la seva, als EUA, fa massa temps que no s'hi pot sentir còmode. Porta anys i anys de batalles i calcula que hi deu haver desenes de milers de ressentits en contra seva. I això que ja no fa crítica literària. Contra aquesta "escola del ressentiment" que ja té etiquetada i que veu en decadència carrega sense contemplacions: afirma que cal primar la qualitat literària per damunt del que és "políticament correcte" i se li'n fot si el moble l'ha fet una lesbiana xicana, un homòfob xaró o la veïna del quart tercera: si és una taula, bé caldrà que tingui les potes a lloc. Punt. Parlem de literatura. Salvem la literatura.
"Ningú no pot profetitzar - h a afirmat Bloom en les conferències impartides amb veu de lletania i idees que fan ganes de resseguir- l'arribada d'un altre escriptor de l'eminència que, amb encert, atorguem a Kafka, Proust, Joyce i Beckett. Fins que no hi hagi persones d'aquesta fecunditat i originalitat entre nosaltres, no podrem dir si noves formes literàries engendraran titans o si la inquieta intensitat d'un gran esperit crearà una nova forma, un mode de narrativa que ara potser no reconeixem com a tal. De tota manera, no hauríem de sobreestimar la influència de la tecnologia sobre el geni literari, el qual segueix les seves propis lleis, sovint desafiant els exagerats condicionaments de tot historicisme." La veu de Bloom, sobretot la seva veu escrita, s'escampa arreu en apassionades defenses del fet literari, en tocs d'alarma per no deixar-lo perdre en el mar caòtic de les lletres a tant la peça ni en l'estultícia que imposen els rànquings de vendes: "S'hi val absolutament tot, no cal que ens amoïnem pel futur de la narrativa literària, perquè no en té", sentencia. De seguida, però, li retorna l'esperança: potser sí que ell sigui alguna mena d'espècie en vies d'extinció -un "Bloom Bontosaurus Bardolator", com s'autoanomena-, però detecta esperança. Arreu del món hi creixen bolets saborosos, lectors solitaris que aprenen a ser elitistes (elitistes estètics i d'esperit, no pas socials -recalca, per si de cas les males interpretacions), que aprenen a actuar com a lectors literaris i que, amb aquest fet, ens salven de la dilució.
Potser calia que vingués un savi de la dimensió de Harold Bloom a dir-nos coses com ara que Salvador Espriu mereixia el premi Nobel, que no recorda cap llibre tan divertit com les Històries naturals de Perucho, o que Ramon Llull i Ausiàs Marc se situen en la centralitat de la creació literària, perquè ens ho acabéssim de creure. "De cop i volta -afirmava l'escriptor Baltasar Porcel, president delegat del Premi Internacional Catalunya, a la roda de premsa de la Universitat de València ens hem trobat immersos dins la controvèrsia de la literatura en un pla universal; potser és que no anem endarrere sinó notablement endavant."
Amb llargues pauses que espaien els seus raonaments - i que fan dubtar l'interlocutor entre la conveniència d'intervenir o el risc de tallar el fil del soliloqui-, sense acabar de canviar el to de veu i abaixant-la fins i tot a nivells quasi imperceptibles, Harold Bloom no s'immuta si les seves paraules poden despertar o no inquietuds: ja les té meditades abans d'haver-les pronunciades, i amb raons les sustenta. En un sopar amb escriptors periodistes, per exemple, feliçment entaulat davant d'un ànec a la taronja -"perquè som a València, taronja", mig bromeja-, afirma, entre mastegada i mastegada, que l'actual poesia castellana té anys d'endarreriment respecte de la catalana. Que em passaria el pa, si us plau?
Li agrada menjar bé, a Harold Bloom. Davant d'una taula ben parada revifa, literalment, de tots els mals. Si el cansament deixa marca, si el refredat el turmenta i li permet respirar com cal aquest aire fresc de vora mar, un cop entaulat i amb una bona copa de conyac a la mà, les coses ja es veuen de tota una altra manera. I aleshores li fa manyagues a la Jeanne, la dona amb qui es va casar ja fa molts anys, quan van venir al nostre país de viatge de noces, camí d'Israel, i el va trobar trist i gris i enfaixat. "Ha canviat molt, certament…" La frase queda bruscament tallada per la irrupció en escena d'una amanida amb moixaina i olives que tots dos troben d'allò més exòtica.
A partir d'aquí, la conversa planarà per les més prosaiques temàtiques: els coneixements bàsics necessaris -en curset accelerat- per pelar les gambes 0 la gosadia dels primers banyistes a la Malva-rosa. "Si visqués a València -sentenciarà finalment Bloom, mentre mira Jeanne, que torna de remullar-se els peus-, ja no treballaria mai més".
En tot cas, passada l'alenada marítima, Bloom es confessarà enyorat de la calma que troba a casa, a Nova York. 1 la literatura li agrairà, a aquest home voluminós que vesteix tirants i que es voldria amb els humors i les pregoneses del Falstaff Shakespearià -model personatge que admira amb franquesa-, que no es quedi a València. La ciutat l'ha acollit, sempre seductora i amatent a les veus que fan cultura, però s'endevina que també ella prefereix que continuí' l'abrandat treball a favor de la creació literària. Per al bé general i per al particular, també. "Estic ben segur que amb la seua penetració crítica -afirmava Pérez Montaner a la Universitat de València- ben aviat trobarà o podria trobar els nombrosos seguidors o efebs -per seguir amb la particular terminologia bloomiana- que, sense renunciar a la força de la seua pròpia literatura, han confirmat amb la seua obra la gran força de la poesia d'Ausiàs Marc: Salvador Espriu n'és un, com ell mateix ha dit, però també J. V. Foix, Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster, per posar uns exemples."
"Ells tenen els números, nosaltres les altures", cita Bloom a Tucídides. I potser ja és una mica això.