Ciutadans

Herbes díscoles al jardí d’Albert Rivera

Aquest estiu, dirigents significatius del partit taronja han abandonat la formació. Amb ells, altres afiliats de base i càrrecs institucionals. Parlem amb algunes de les persones que els han retirat el seu suport els darrers mesos.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els problemes van a més a Ciutadans. Després d’uns anys de miratge, en què semblava que la dissensió interna, les tensions, els corrents i les disputes eren inexistents al partit taronja, la formació comença a tenir complicacions per tapar les fuites. Els diputats valencians que van abandonar les files de Rivera van obrir la llauna, però darrere seu, a mesura que les enquestes i els resultats electorals han anat clivellant la marca, Herbes díscoles al jardí d’Albert Rivera les desercions han augmentat.

Entre juny i setembre d’aquest estiu han arribat les més significatives. Han saltat del vaixell el portaveu d’Economia Toni Roldán —que recentment ha fitxat per Esade i dirigirà un think tank—; els fundadors del partit Francesc de Carreras i Xavier Pericay —aquest darrer ha abandonat la direcció estatal i la militància activa, però segueix afiliat—; el cap de files al Parlament asturià Juan Vázquez i l’eurodiputat català i membre de l’executiva Javier Nart. També hi ha el cas de Jesús San José i Pablo Pombo, els dos i tres de Ciutadans al Senat per Valladolid, que han renunciat a repetir a les llistes electorals. Darrere d’ells, però, hi ha un nombre significatiu de càrrecs institucionals diversos i afiliats que han anat abandonant les files de Ciutadans. Des d’aquests sectors es parla que, des de 2015, prop de cinc-cents càrrecs haurien deixat la formació arreu dels territoris de l’Estat espanyol.

Què ha fet, però, que creixin aquestes males herbes al fins ara plàcid i extracontrolat jardí d’Albert Rivera? Com sol passar en aquestes ocasions, les causes concretes són tan diverses com les realitats personals de cadascuna de les persones que abandonen el partit. No obstant això, hi ha dos punts on la majoria conflueixen. Es tracta de la mà fèrria amb què la cúpula dirigeix el partit i el gir ideològic a la dreta, visibilitzat recentment en les línies vermelles imposades a Pedro Sánchez i el PSOE.

Jerarquia

“Control ferri i dictatorial sobre les bases del partit”. Aquestes són les paraules que fa servir José Antonio Navarro quan se li pregunta per la manera de fer de la direcció taronja. Qui fou portaveu del partit a Canovelles (Vallès Oriental) és, des del dia 11 de setembre, líder d’una nova formació, Constitucionalistes, nascuda de la mà d’afiliats de base de C’s al Vallès Oriental que han acabat optant per abandonar la formació els darrers mesos. Ara, treballen per forjar un nou partit que volen que tingui escala estatal i que, diuen ells, compta amb el suport d’algun rostre conegut que encara no s’ha fet públic.

Navarro explica que, quan el partit neix, els militants “són molt importants” perquè calen les seves mans i les seves aportacions econòmiques. No obstant això, quan “el partit creix, obté representació i rep subvencions públiques, les aportacions dels afiliats són el que menys interessa. Deixen de tenir la importància que han de tenir”.

A Catalunya, altres baixes recents i significatives han estat les dels consellers de districte de Sarrià Sant Gervasi i l’Eixample, respectivament, Iván Bello i Paloma Jiménez de Parga. En declaracions a EL TEMPS, Bello explica que després de ser apartat del seu càrrec va decidir presentar-se a les primàries per liderar el partit —que guanyaria Lorena Roldán—, tot i que acabaria retirant la seva candidatura. “Després de presentar-me, rebo trucades, algunes de bon rotllo i altres no tant, que em deien que no em presentés, que estava tot manipulat i era gairebé impossible”, relata. Creu, però, que no es dona el mateix tracte a tots els candidats no oficialistes i que “els agrada que es presentin freaks, cosa que dona legitimitat a les primàries”. En canvi, quan es presenten “els perillosos” s’encenen “totes les alarmes i comencen a trencar les seves pròpies normes”.

Bello exposa que va optar per no presentar-se per no “legitimar” el procés i denuncia que Ciutadans “és un partit on no existeix la democràcia interna no existeix” i que “a la mínima crítica que fas vas al carrer”.

Un dels darrers afectats és Xavier Pericay, fundador del partit a les illes Balears i membre de l’executiva estatal fins aquest més de juliol. “Vaig decidir deixar l’executiva perquè, després de les últimes reunions, vaig tenir la sensació que hi havia un ambient que a mi no m’agradava. Les decisions que es prenien no s’arribaven a discutir de manera suficient”, relata el polític. Creu que no es va gestionar bé la marxa d’altres membres del partit i que “hi va haver una falta de cintura política amb la discrepància. Semblava que els discrepants hi sobràvem”. Amb ell va marxar el català Javier Nart, que prefereix no fer declaracions sobre la qüestió. És el segon eurodiputat del partit que marxa enfadat amb la direcció. Durant l’anterior mandat, una altra díscola, la valenciana Carolina Punset, va ser expulsada del partit quan era eurodiputada després de visitar Carles Puigdemont a Waterloo. Ara, la continuïtat de Luis Garicano, històric guru econòmic de la formació i també eurodiputat, molt crític amb Rivera, podria penjar també d’un fil.

Més directes són l’exportaveu del partit a la Diputació de València, José Enrique Aguar, i l’exdiputat a les Corts Valencianes, Alexis Marí. La distància dels mesos els és alliberadora. Marí destaca la gran xifra de persones que han abandonat la formació en poc temps i exposa que “això no ha passat mai a cap altre partit en la història de la democràcia. Em sembla que és el recorregut final per a una estafa política com és Ciutadans”. A parer seu, la formació s’ha convertit “en un eix piramidal. És el partit més leninista que hi ha. El líder absolut dona instruccions a José Manuel Villegas i ell les distribueix. Qui no hi està d’acord, eliminat de la foto”.

El seu argument l’exemplifica amb una pregunta: “Has vist mai cap militant de Ciutadans fer cap crítica constructiva? Tot és lineal, ningú no es queixa”. Navarro afegeix que si Inés Arrimadas “entra a competir amb Albert Rivera per liderar el partit, quan a la direcció no li interessi, s’encarregaran de fer-la desaparèixer”.

En un sentit similar, Aguar exposa que “no hi ha estructura, és una xicoteta dictadura on qui no interessa és convidat a marxar”, i assenyala que la formació de Rivera “no és un projecte polític, sinó un projecte d’amics i econòmic”. Ell creu que molta gent ha estat fent aquestes crítiques i que es podia esperar que emergissin en el “moment que tot no estigués cobert pels diners i pels espais que hi ha darrere d’Albert Rivera. El PP s’està reconstruint i ells estan començant a patir”.

Marí, però, critica que hi ha hagut cert oportunisme polític entre els qui han abandonat el partit recentment. Diu que no creu “que gent que ha estat molt temps al politburó, ara caiguin del cavall. Coneixien perfectament el partit”. Remarca que sabien els moviments del partit i que quan Carolina Punset va ser apartada del partit “van deixar que la insultessin i expliquessin mentides”.

Així que surten noms, però, també n’entren. És el cas de l’expresident de les illes Balears del Partit Popular, José Ramón Bauzà, ara eurodiputat del partit taronja. “Aquest fitxatge va ser una de les coses contra les quals vaig protestar i em va fer sentir incòmode. Vaig advertir sobre el que podria suposar a Balears i al partit. No se’m va fer cas i ara ja veurem què passarà. Actituds com aquesta no cauen bé dins d’un partit”, reconeix Pericay.

Gir neoliberal

“El primer problema de Ciutadans és no tenir una ideologia clara i anar fent cops de timó. El votant va descol·locat al final. Per a la direcció del partit, tot es pot vendre, però a la militància l’estan cremant”, critica Aguar. El gir ideològic de la formació els darrers anys, escorant-se cada vegada més a la dreta i enarborant la bandera de l’espanyolisme més abrandat, és l’altre motiu que genera incomoditat entre els afiliats.

Molts coincideixen a situar l’inici d’aquest tomb a l’assemblea que el partit va celebrar el febrer de 2017. En aquella ocasió, Ciutadans va decidir treure de la seva ideologia la paraula socialdemocràcia i va passar a abraçar el “liberalisme progressista”. La proposta, com no podia ser d’altra manera, sortia del cercle d’Albert Rivera. “Jo he votat noranta coses en contra de Ciutadans la darrera legislatura perquè estaven en contra del que havíem escrit al programa electoral. Però hi ha un incompliment més gran: anar a dormir socialdemòcrata i aixecar-te ultraliberal. L’antiga portaveu deia que era un canvi semàntic, però no es pot ser negre i del Ku Klux Klan”, rebla Marí.

Navarro racionalitza aquest canvi de rumb a partir del fet que “en el seu moment, les enquestes li van dir a Rivera que calia fer un gir a la dreta per passar el PP. Això ha estat un error perquè has hagut de fer polítiques de dretes”. Comparteix la seva visió Iván Bello, que considera que un dels motius pels quals el van fer fora del seu càrrec era el fet de ser socialdemòcrata. Explica que “a Catalunya la dreta espanyola no ha triomfat mai. Ciutadans a les darreres eleccions va treure 36 escons. És possible, perquè s’ha fet un missatge per arrossegar els vots del cinturó vermell de Barcelona. No tornarà a passar. Molta gent va donar suport a C’s perquè era de centreesquerra, però ara la gent s’adona que és un PP bis”.

En aquest sentit, la manca de voluntat per intentar arribar a un acord d’investidura amb Pedro Sánchez que ha demostrat la direcció del partit ha estat la gota que ha fet vessar el got per a molts. “Quan es tracen línies roges contra partits amb els quals, amb algunes discrepàncies, es podria governar, creiem que és degut als egos i els personalismes dels qui dirigeixen el partit”, argumenta Navarro.

Per a Pericay, “una postura tan radical com no pactar res, no només amb Pedro Sánchez, sinó també amb el partit que té al darrere, ha fet perdre molts vots i afiliats”. Al seu entendre, “això ha tingut un impacte. Encara que el programa i l’ideari no hagi variat, el partit s’ubica més cap al centredreta del que ja ho feia de manera natural”.

Més enllà del tradicional eix esquerra-dreta, Alexís Marí creu que la radicalització també s’ha dut a terme en la qüestió nacional. L’exdiputat exposa que ell no hauria pensat mai “que, en el conflicte català, en comptes de ser un catalitzador, un pont de comprensió, seria un dinamitador”. Posa com a exemple l’acte de Ciutadans l’1 d’octubre d’enguany al Parlament, quan van desplegar una gran bandera espanyola a l’hemicicle: “Arrimadas estava en èxtasi perquè havien posat una bandera al Parlament català. Hi ha coses que no soc capaç ni vull entendre”.

Porta oberta

Els ingredients perquè el degoteig de baixes continuï hi són. A més, amb un nou cicle electoral per davant les discussions pel programa, els llocs de les llistes i els pactes postelectorals solen tensionar qualsevol organització política. Més encara si, com assenyalen les enquestes, el Partit Popular recupera bona part del terreny perdut davant de Ciutadans el 28 d’abril.

Gairebé amb to profètic, Marí vaticina: “Recorda el que et dic, hi haurà més baixes significatives. Després de les eleccions, independentment del resultat, hi haurà més baixes. Es crea frustració i creen frustració”. Rivera no ho tindrà fàcil per mantenir el jardí endreçat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.