Això d'aquest Joker és una cosa molt seriosa, per molt que se'ns escapi el riure. Aconsegueix retratar les condicions –socials, vitals, mentals– d'un pertorbat, Arthur Fleck, un home a qui la societat ignora i que no ho ha tingut gens fàcil: sense pare, a càrrec d'una mare erràtica, sense talent per l'actuació i la comèdia, amb patologies mentals hilarants, amb una idea complexa i múltiple de la realitat, tant la que és viscuda com la recordada. Un inadaptat que ho és perquè el món –com deia la cançó– l'ha fet així. Aquest Joker, pel·lícula que gravita al voltant del personatge de DC Comics, ens mostra, pas a pas, rebuig a rebuig, cop a cop, com es va moldejant el monstre, com aflora el passat en tot allò que configura el present.
Hi haurà qui veurà una certa justificació de l'assassí en el trauma, en l'abús de medicaments, en tot aquest engranatge que condueix Fleck a ser un psicòpata macabre, patètic, perillós i incendiari. Però posar la vista en això seria negar tota l'enormitat d'un film que sap que es mou en un terreny per on només hi passegen obres històriques. Joker és una pel·lícula gran, un clàssic d'angoixa i petjada instantània –flamant Lleó d'Or a la Mostra de Venècia–, que regirarà estómacs i ment, que generarà reaccions irades i apassionades, que farà que en parlem anys a venir, que sobrepassa l'etiqueta efímera "d'una de les sensacions de l'any". Joker és molt més, i ho és gràcies, sobretot, a la feina dels talents de Todd Phillips –que deixa el terreny de la comèdia que tan bé va saber reescriure amb Resacón en Las Vegas– i Joaquin Phoenix. Els dos, convençuts de treballar amb la voracitat de fer història.
El primer que sorprendrà l'espectador és que no és una pel·lícula de superherois. Se centra en un sol personatge –l'origen de l'antagonista clàssic de Batman–, sense aparicions d'herois en capa i defugint l'espectacle d'efectes digitals. Tot és pell, tot és os. I Todd Phillips aconsegueix fer-nos passar dues hores de tensió incòmoda, d'alguna cosa desagradable a punt d'esclatar, de malestar constant, en un joc que ens condueix al precipici, tan irreversible, com hipnòtic. Les textures, els colors, la irrupció salvatge del crim, l'esquitx de la sang que es confon amb la pintura facial d'un pallasso dement i pertorbador. La violència extrema i realista, que se sustenta en aquesta broma infinita al voltant de la bogeria i en un Joaquin Phoenix que fa una actuació memorable, una de les més bèsties que un servidor ha vist en un cinema. El cos fibrat, la postura malgirbada, el somriure impertinent amb l'aura de geni incomprès, el viatge a la Taxi Driver (1976) i l'assetjament d'El rey de la comedia (1982), ambdues dirigides per Martin Scorsese (no és casual) i els tocs de paranoia made in El club de la lluita (David Fincher, 1999).
El que fa Phoenix va més enllà de la fórmula de ferum oscaritzable que bascula entre l'excentricitat i la bogeria. És fer esclatar el que té de previsible l'argumentari del film i fer-ho per mitjà d'una exhibició, sense recórrer mai a la compassió de l'home que pateix rere la màscara. Aquest Joker és real, massa. Perquè, a més, ens interpel·la i ens posa en alerta de l'agitació del fanatisme, de com tot pot esclatar, un bon dia, sense que hi puguem posar fre. I de com idolatrem monstres, com a reacció contundent a l'extravagància i els perills de l'"era Trump".
Un Joker que gela l'ànima i que és tan poderós com ho és la nostra por i tot el dolor que arrosseguem. No us la perdéssiu, per molt que us faci mal.
Títol original: Joker
Estats Units, 2019
Durada: 118 minuts
Direcció: Todd Phillips
Guió: Todd Phillips i Scott Silver
Música: Hildur Guðnadóttir
Fotografia: Lawrence Sher
Repartiment: Joaquin Phoenix, Robert De Niro, Frances Conroy, Zazie Beetz, Brett Cullen.
Drama. Thriller