Entrevista

“Els tribunals estrangers són prou seriosos com per saber que aquí no hi ha terrorisme”

El jurista Iñaki Rivera Beiras (Buenos Aires, 1958) és el director de l’Observatori del Sistema Penal i Drets Humans. A més de professor universitari de dret penal, també és un dels impulsors de la Trial Internacional Watch, la plataforma que aglutinava observadors internacionals durant el judici del procés. Enguany, la seua figura ha transcendit per una denúncia del sindicat CCOO contra ell.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Explique’m breument en què ha consistit el cas de Comissions Obreres.

-Comissions Obreres va presentar una denúncia contra mi per unes declaracions que vaig fer al programa de TV3 ‘Tot es mou’. Era el novembre de 2018, i jo acompanyava la germana d’una presa que havia mort al centre de Brians en circumstàncies estranyes que encara s’estan investigant. Es parla d’un suïcidi que encara no està gens clar. Va morir en un departament de règim tancat i el cas havia passat feia pocs dies. Això coincidia amb la presentació del nostre primer informe que destacava nombrosos casos d’aquesta mena a les presons: maltractament físic, psíquic, aïllament massa prolongat, sempre superior als 15 dies que estableixen les normes de l’ONU, queixes de presos i preses per temes de salut... Sempre diem que nosaltres no som jutges, però fem d’intermediaris. Passem el relat dels presos a les autoritats perquè investiguin i comprovin.

-I què va passar amb aquell cas concret?

-N’estava parlant a TV3 i un tertulià em va preguntar si a les presons de Catalunya n’hi havia tortures. I jo li vaig dir: bé, hi ha algunes sentències que diuen que sí: informes del Síndic de Greuges, del Defensor del Pueblo, de Nacions Unides, del Comitè Europeu de Prevenció de la Tortura que en parlen. I quan em preguntaren «qui pot cometre aquest delicte de tortures», vaig intentar explicar que, per aclarir el que sovint es diu que un home tortura la seva dona, cal dir que això no és tècnicament així, perquè el delicte de tortura requereix la condició que el cometi un funcionari públic. Per tant, no tothom pot cometre aquest tipus de delicte: només els funcionaris públics encarregats de la custòdia d’una persona detinguda. Al final, com a conclusió, vaig dir que en el cas de les presons, només els funcionaris penitenciaris poden cometre aquesta mena de delictes. I aquí va venir la polèmica.

-Com?

-Quan vaig sortir del programa vaig començar a rebre tot tipus d’insults. Deien que havia acusat de manera generalitzada els funcionaris de presons catalanes de ser uns torturadors, etc. Llavors vam fer un comunicat el 10 de desembre de l’any passat des del SIRECOVI, Sistema de Registre i Comunicació per a la Protecció de Víctimes de Violència Institucional, explicant que jo no havia tingut cap intenció de menysprear ningú, sinó que havia fet una explicació didàctica en un programa adreçat no a experts, explicant en què consisteix el delicte de tortura. Mesos després un funcionari em va dir que aquelles acusacions es van fer una mica al caliu de les eleccions sindicals a l’àmbit penitenciari. Interpreto que els qui em van assenyalar van dir: «anem a per aquest noi per demostrar que som molt durs». Perquè les eleccions sindicals van precedides de discursos durs. I a mi, com que sé que me la tenen jurada des de fa molts anys, van aprofitar tot això per presentar una denúncia per un delicte de calúmnies amb l’agreujant de difusió pública. Això apuja la possible pena fins a dos anys de presó. Això ho va fer CCOO directament per la via penal. D’altra banda, un altre sindicat, el CSIF -Central Sindical Independent i de Funcionaris-, va presentar per la via civil un acte de conciliació, on em citaven a un jutjat civil, no penal, perquè em retractés de les declaracions fetes.

-I com va anar?

-Això va ser abans de l’estiu. Jo m’hi vaig presentar -i ho recalco, perquè he llegit en alguns comunicats d’ells que jo no em vaig presentar «menyspreant la justícia» i altres mentides- amb la meva advocada, la Laia Serra. Jo no em vaig retractar de res. El jutge va dictar una interlocutòria d’arxiu. Després d’això, el CSIF hauria d’haver presentat una querella criminal contra mi, cosa que no va fer. Mentrestant, al mateix temps, continuava viva la denúncia penal de CCOO, que està al jutjat d’instrucció número 3 de Barcelona. El jutge em va citar a declarar el passat 18 de setembre. M’hi vaig presentar i no ho va fer CCOO. A part de tota aquesta història d’ara, però al darrere hi ha una altra que ve de fa 15 anys.

-Quina història?

-Jo vaig ser el denunciant de casos de maltractaments a 26 presos durant l’anomenat com el motí de Quatre Camins, que es va produir l’any 2004. Un grup de presos van ferir molt greument a un funcionari i hores després d’haver-se restablert l’ordre, un grup nombrós de 26 presos va ser apallissat de manera brutal per 200 funcionaris que els van fer el passadís. Aquest cas va comportar un abans i un després en la història penitenciària de Catalunya i va suposar, també, dues sentències condemnatòries, primer a l’Audiència Provincial de Barcelona i després la ratificació del Tribunal Suprem. Van ser condemnats set o vuit funcionaris per maltractaments. El més greu va ser el cas del subdirector mèdic de la presó de Quatre Camins, que va ser condemnat per diversos delictes de maltractaments. Ell era el delegat de CCOO en aquell moment. I llavors vam fer una denúncia, al Parlament es va establir una comissió d’investigació... Va ser un escàndol. CCOO va quedar molt tocada.

-I des de llavors li la tenen jurada, diu, des del sindicat?

-Sí. Des d’aquell moment, i està documentat, va començar una campanya d’insults contra mi i els meus companys de l’Observatori que es poden llegir a les webs del mateix sindicat. També es van llançar desqualificacions des d’altres vies com ara les xarxes socials. M’acusaven de treure’n rèdit econòmic, cosa que és falsa, perquè jo només cobro de la meva feina com a professor universitari a la Universitat de Barcelona. Després em van titllar de malalt mental i, finalment, la criminalització va arribar a la justícia penal, on van acusar-me d’haver comès un delicte. Jo mai no vaig utilitzar el dret penal contra ells. Vam penjar un comunicat en la nostra pàgina web per aclarir la situació i sempre vam fer servir còpies dels seus comunicats on hi havia insults per enviar-los al Síndic de Greuges i a les organitzacions internacionals, des d’on he rebut moltíssim suport. Finalment, Comissions Obreres va comunicar a la meva advocada, Laia Serra, que desistien de la denúncia presentada i, dos dies més tard, la portaveu del sindicat, Montserrat Ros, em va enviar un e-mail on m’explicava que van presentar un escrit al jutjat per dir que CCOO se sentia satisfeta d’unes noves declaracions que vaig fer l’altre dia al programa ‘Tot es mou’. Jo vaig dir-li que ni de broma. Per mi, la cosa no acabava aquí. Que no s’havia de donar per satisfeta. Que jo no havia de rectificar res. Porto 15 anys insultat permanentment pel seu sindicat i crec que un sindicat com CCOO hauria d’estar més preocupat d’investigar les denúncies pels drets humans en lloc de perseguir els denunciants.

-Canviant de tema, vostè estava implicat en el judici de l’1 d’octubre com a coordinador d’ITW, la plataforma acollia els observadors internacionals. Què espera de la sentència?

-No som optimistes. Esperem una sentència dura, acord amb tot el que va ser la instrucció i la pràctica del judici oral, amb la corresponent manca de garanties i la denegació sistemàtica d’alliberar els presos malgrat els pronunciaments de l’ONU. Ens agradaria ser optimistes, però no podem ser-ho. No podem ser ingenus. La sentència serà dura.

-Hi haurà euroordres immediates a la sentència per mirar d’obtenir l’entrega dels exiliats?

-Si ho tornen a intentar, correran un risc de ridícul molt gran a l’escena judicial internacional.

-S’ha especulat amb la possibilitat d’imputar Carles Puigdemont per terrorisme i obtenir la seua entrega automàtica. Què en pensa?

-Aquesta imputació seria un disbarat. Es pot especular sobre això, però els tribunals estrangers són prou seriosos com per saber que aquí no hi ha cap activitat terrorista. Saben que l’independentisme és més pacífic que un colom. El disbarat seria tal que crec que no tindrà cap recorregut. Si no hi ha rebel·lió, com hi va haver terrorisme? No té cap recorregut, això.

-Si la sentència és condemnatòria, d’on vindrà la solució? A través de l’amnistia o l’indult des d’Espanya o vindrà d’Europa?

-No ho sé. D’Espanya no espero res. Molt han de canviar les coses, però aquest és un terreny d’especulació política en què no vull entrar. Pel que fa al camp jurídic, aquí sí que hi haurà recorregut internacional i pensem que hi haurà èxit. El problema és que hauran de passar uns anys.

-Per últim, la gran mobilització ciutadana que es pronostica després de la sentència, pensa que tindrà algun efecte polític?

-No crec que a Espanya tingui cap efecte, però això no vol dir que sigui absolutament necessari i imprescindible que es faci aquí.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.