Agustí Alcoberro, professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona.
“L’11 de setembre commemorem una derrota. També es commemora el que vam ser, un Estat, i reivindiquem que volem tornar-ho a ser. La majoria d’Estats independents tenen com a dia nacional el dia de la seva independència. I molts Estats independents no poden fer coincidir la data de la declaració d’independència amb la data de la independència efectiva. Sovint tenen una distància en el temps. Aquest podria ser el nostre cas.
D’altra banda, el que vam fer l’octubre de 2017 és importantíssim: és el primer acte de sobirania portat fins a les últimes conseqüències en 300 anys. I la prova indiscutible n’és la repressió com a resposta. Des de la lògica de l’Estat, el que s’ha produït és un repte sobiranista molt potent. Si la nostra generació acabés fracassant, que espero que no, l’1-O quedarà com un precedent històric importantíssim. Hem de ser conscients nosaltres, perquè ho són, plenament, totes les institucions de l’Estat. I d’aquí tot l’aparell repressiu que ens assetja a milers de persones. Amb independència o sense, l’1 d’octubre serà una data importantíssima en el futur.”
Josep Pich, professor d’Història Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra
“Parlant com a observador i no com a historiador, puc dir que l’1 d’octubre serà una fita, sens dubte. La de 1714 és la celebració d’una derrota, però la celebrem perquè recordem la pèrdua de llibertats i que volem recuperar-les, volem ressorgir. Però no deixa de ser una derrota. L’1 d’octubre pot acabar sent com el 1714. Tot es pot girar i dir que no és una derrota, sinó la demostració que lluitem per un Estat propi. Per sort, ara les derrotes no són a canonades.
Però passi el que passi, per a mi l’1 d’octubre serà una data molt rellevant. Em sembla que ja ho és, també a l’imaginari col·lectiu. I penso que tindrà un paper molt important a l’imaginari català. Per a alguns perquè va poder néixer la república, per a altres perquè va ser la data en què no va néixer. Serà més rellevant que el 1714? No ho sé. Potser si la república neix a curt termini, sí. Però no ho sé. Quanta gent sap que Rafael Casanova realment no volia resistir? Quants saben que no va morir en combat? Quants saben que va ser indultat i que va morir a Sant Boi de Llobregat amb les seves propietats? Quants saben que no era una guerra independentista, sinó una batalla per tenir un rol més important dins de l’Estat espanyol?
Des de l’austriacisme, passant pel federalisme, pel republicanisme i acabant pel catalanisme, cap d’aquests ismes és bàsicament independentista. Els catalanistes independentistes, al llarg de la història, han estat molt minoritaris. L’independentisme no és majoritari fins a 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia. Això ho canvia tot. I des de la perspectiva històrica, del 2010 al 2019, nou anys no són res. L’objectiu històric era trobar l’encaix de Catalunya dins d’Espanya, que Barcelona fos la capital, el gran centre de decisió d’Espanya. Això canvia el 2010. I l’1 d’octubre tindrà una rellevància molt important a l’hora de recordar aquest canvi històric. Més enllà d’això, ni jo ni ningú pot saber què passarà en el futur.”
Arnau Gonzàlez Vilalta, professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona.
“La visió que ens arriba avui del 1714 és extremadament simplificada. És evident que Catalunya va perdre. També és evident que hi havia catalans favorables als Borbons, però el que no s’acaba de situar és que aquella derrota catalana, també valenciana, balear i aragonesa, era en una guerra civil espanyola inserida en un conflicte molt més ampli, on la influència dels actors internacionals marcaria molt el futur del nostre país.
Pel que fa al futur record de l’1 d’octubre, d’aquí a 40 o 50 anys estarà condicionat pel que passi entremig. Això és evident. L’evolució posterior determinarà què passarà i, per tant, condicionarà el record de la data del referèndum. Però d’aquí a 20 o 25 anys, el que pot passar és que es recordi com l’últim intent de l’independentisme català de canviar el rumb històric de Catalunya davant la més que possible desaparició de la identitat de la llengua catalana. I també com una mostra més de la incapacitat del poder polític espanyol d’acceptar la diversitat.
L’1 d’octubre podria convertir-se en un nou 11 de setembre si Catalunya s’independitzés els propers anys. L’1 d’octubre podria ser recordat com l’inici de tot plegat. Si no, crec que amb la successió de xocs entre l’Estat espanyol i la societat catalana, serà recordat com un episodi que la gent creurà impropi del 2017, d’inicis del segle XXI. Però que si mira enrere veurà que, de fet, és molt menys violent que els fets anteriors. Per tant, potser hi haurà una mirada ambivalent depenent de la visió panoràmica i dels coneixements de cadascú.”