Les obres dels bons escriptors tenen la virtut d’ajudar-nos a comprendre millor el passat i el present immediats. Aviat farà dos anys que vam celebrar un dels actes d’empoderament popular, democràtic i pacífic, més impressionants que s’han vist a Europa aquests darrers temps: el referèndum per la independència de Catalunya. L’audàcia ha estat castigada pel Regne d’Espanya amb una repressió duríssima. Com si votar o dissentir políticament fos un delicte en una democràcia.
Assaig sobre la lucidesa
Autor: José Saramago
Adaptació: Jumon Erra
Direcció: Roger Julià
Teatre Akadèmia, 19 de setembre
Assaig sobre la lucidesa, una adaptació de la novel·la homònima de José Saramago, és una al·legoria sobre la tirania que es pot amagar darrere d’un sistema aparentment democràtic. Sense avís previ, sense que sigui impulsat per cap partit de dreta, esquerra o centre, tampoc per les noves formacions de tot l’espectre polític, el 83 % dels electors de la capital d’un país innominat decideix exercir el dret a votar en blanc. Sense fer-ne escarafalls, adopta aquesta posició per qüestionar l’statu quo i denunciar els abusos de poder.
Esfereït per aquesta iniciativa cívica, el Govern provisional se sent deslegitimat i, en nom de la democràcia, adopta mesures d’urgència molt severes per aturar la voluntat ciutadana: estat de setge, manipulació i censura, repressió, terrorisme d’Estat. La dona que, quatre anys enrere, va veure tot el que passava quan una plaga de ceguesa va afectar la ciutat serà tinguda per una “sediciosa”... Amb la seva novel·la, continuació d’Assaig sobre la ceguesa, Saramago arremet contra la corrupció del sistema democràtic i els mecanismes que té el poder per neutralitzar la dissidència política.
L’adaptació de Jumon Erra selecciona els moments més rellevants de la novel·la i els seus personatges més destacats. El to sinistre del ministre de l’Interior contrasta amb el més sibil·lí del primer ministre i el més dialèctic del detentor de la cartera de Cultura. L’alcalde de la ciutat, l’únic personatge que discrepa i canvia de posició en un acte de lucidesa, deixa la porta oberta a la bona praxi política. A l’altra barricada, hi ha milers i milers de ciutadans anònims, i la dona que ho va veure tot, víctima propiciatòria dels poderosos.
L’escenificació és senzilla, fina i eficaç. Amb públic a tres bandes, l’espai central dibuixa a terra un quadrat en què els actors escriuen gargots, símbols o lletres al·lusives a cada escena. Molt ben dirigits per Roger Julià, els cinc intèrprets —Xavier Casan, Elena Fortuny, Marc Pujol, Júlia Santacana i Xavier Torra— assumeixen papers diversos i corals, combinen la narració i la dramatització, i fan un treball de conjunt harmònic i efectiu. Una esplèndida il·luminació —de Sylvia Kuchinow— delimita espais i atmosferes. El desenllaç, tan trist, es resol amb una imatge magnífica i encoratjadora.
Denúncia de les perversions del sistema democràtic, l’al·legoria de Saramago s’escau com l’anell al dit amb la situació política del Regne d’Espanya, que està immers en una gravíssima crisi estructural. Tant el poder polític com la judicatura s’escuden en la llei i l’ordre —com en les dictadures— per vulnerar impunement els drets fonamentals, manipular i censurar mitjans i exercir la violència d’Estat. Si la societat civil defensa la democràcia, els oligarques ho consideren un desafiament al poder establert i ho castiguen amb la repressió. La lucidesa de Saramago ens esperona a continuar la lluita.