Sempre vinculat al luxe i la burgesia, el cronista Avel·lí Tomàs el definia com el “passeig de les arrogàncies”. Un lloc on anar a lluir i a fer-se veure. Un destí glamurós per a unes terres que havien estat de ningú i on a la primera meitat del XIX s’enterraren els barcelonins morts en diferents epidèmies. Així ho explica el periodista, historiador i guia oficial Rafa Burgos en el seu llibre Els amos del passeig de Gràcia. Una radiografia del poder (Pol·len Edicions, 2019). Es tracta d’un acurat retrat d’un dels carrers més emblemàtics de la capital catalana a través dels seus propietaris i dels negocis que s’hi han anat instal·lant amb el pas dels anys.
Una edició cuidada, amb il·lustracions a càrrec de Mercè M. Tarrés, guia el lector de forma amena a través dels diferents locals del passeig de Gràcia, de mar a muntanya. La panoràmica permet observar, en una primera instància, com va ser la burgesia catalana l’encarregada d’aixecar els espais més emblemàtics de l’avinguda. També com, a poc a poc, ha anat esdevenint un espai de referència global, com podrien ser la Cinquena Avinguda de Nova York o els Camps Elisis de París, atraient grans marques i fons d’inversió internacional. “Els cognoms Batlló, Lleó Morera, Milà, (…) han deixat pas als d’Amancio Ortega, Valls-Taberner, Tous, Isak Andic, (...) o a fons d’inversió internacionals”, recull el llibre.
No debades és el segon carrer comercial més car dels Països Catalans segons l’índex que fa la patronal del sector del tèxtil, Acotext. Per davant de carrers com el Portaferrissa i el Pelai de Barcelona, els carrers Colom i Joan d’Àustria de València o el passeig del Born de Palma i només per darrere del Portal de l’Àngel barceloní. Tanmateix, Burgos destaca, en referència a aquest darrer carrer, que les “firmes elitistes mai no obririen allà. El prestigi i el patrimoni arquitectònic que embolcalla l’avinguda tiren molt més”. Algunes marques arriben a pagar trenta mil euros per metre quadrat per tenir un local a la zona.
Grans noms
Entre arquitectes, anticd propietaris, nous adquiridors, socis i llogaters, l’onomàstica del llibre dibuixa un elenc selecte i adinerat. De tots ells, però, Burgos decideix destacar-ne uns quants. Entre ells, dos dels principals tinents de locals i edificis del passeig de Gràcia.
El primer és el gallec Amancio Ortega, amo d’Inditex (Zara, Bershka, Massimo Dutti, Oysho, Stradivarius…) i sisena persona més rica del món segons la revista Forbes. Les propietats d’aquest empresari a l’avinguda són tantes que Burgos opta per titular l’apartat que li dedica com “El passeig d’Amancio”. Al número 1 hi té l’edifici Banesto, que va comprar a la SAREB —el banc dolent— l’any 2013 per 44 milions d’euros per mitjà de la immobiliària Pontegadea, també de la seva propietat. El 2012 ja havia comprat també els locals comercials dels baixos, pels quals Apple paga 3,8 milions anuals, a la família valenciana De Andrés Puyol per 86 milions d’euros. Al número 5 hi ha la seu central del BancSantander que Ortega va adquirir el 2005 per uns 65 milions d’euros; al 93 hi ha un edifici residencial que li va costar 45.000 euros i que té llogat la firma de moda Santa Eulàlia; al 16, valorat en 55 milions l’any 2004, és on hi ha un dels Zara més grans del món i al 56 l’històric edifici de la química Cros que va adquirir el 2012 per 53,5 milions.
L’altre nom que destaca el llibre és l’andorrana Maria Reig Moles. Darrere d’aquest nom desconegut hi ha l’hereva de Tabacs Reig que gestiona les seves inversions a partir de Reig Capital Group. Entre altres coses, és una de les màximes accionistes del banc Crèdit Andorrà i propietària de l’Hotel Mandarin Oriental, ubicat al número 38-40. També va posseir l’antiga seu del Banc Sabadell al número 36 i que ara és propietat de l’amo de Mango Isak Andic, malgrat que Reig té llogades les plantes superiors i gestiona, via Mandarin Oriental, la torre d’apartaments de luxe del número 109 anomenada The Residences que és propietat dels fons d’inversió KKH Property Investors —amb seu a Luxemburg— i la gestora nord-americana Perella Weinberg Real Estate Fund II LP. Aquests van adquirir la finca pagant 90 milions a Global d’Inversions Patrimonials, també participada per la família Reig.
Grans edificis
Però si alguna cosa té tothom gravada a la retina després de passejar pel passeig de Gràcia són els edificis més emblemàtics. El llibre, doncs, ens permet saber que la Casa Milà dissenyada per Antoni Gaudí, també coneguda com La Pedrera, és propietat de la Fundació Catalunya La Pedrera que gestionen Germán Ramón-Cortés i Marta Lacambra. Ella n’és la directora i havia estat a Caixa Manresa i al Consell Assessor d’Endesa i havia ocupat el càrrec de directora de l’Agència Catalana de l’Aigua.
La Casa Fuster, de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner —artífex del Palau de la Música—, n’és un dels altres edificis significatius. El seu propietari actual és l’hoteler granadí Nicolás Osuna García, exconseller d’Iberdrola i del Banc Popular, i un dels grans terratinents andalusos. En el cas de la gaudiniana Casa Batlló, la propietat recau en la família Bernat, coneguda per impulsar l’empresa Chupa Chups. Just al seu costat hi ha també la Casa Amatller, propietat de la Fundació Institut Amatller d’Art hispànic.
També la Generalitat hi té en propietat dos edificis simbòlics. És el cas de la Borsa de Barcelona i del Palau Robert. Aquí hi té el seu despatx el president Artur Mas. No és l’únic expresident que ha tingut seu al passeig de Gràcia. Abans de veure’s involucrat en els escàndols de corrupció familiars, Jordi Pujol va tenir oficina a la Casa Delfina Bonet, al número 39.
Són només alguns exemples d’un llibre que constitueix una revisió profunda del capital que habita al passeig de Gràcia barceloní. L’única rèmora és que la voluntat de síntesi de l’autor fa que moltes vegades sigui complicat seguir el fil d’algunes de les explicacions poc entenedores, enrevessades o que deixen coses en l’aire. Malgrat tot, un document d’aquells que té sentit mantenir a la llibreria per futures consultes sobre el poder barceloní.