És un home amb dues cares. Amb el micròfon apagat i sense fotògrafs a prop, a Sebastian Kurz li cau la màscara: deixa de bellugar les mans en sincronia i mesura menys les seves paraules. Surten esquerdes a la cuidada façana d’home d’Estat.
En privat, l’amable senyor Kurz pot arribar a ser d’allò més càustic. Diu pestes d’adversaris que temps enrere, quan treballaven de periodistes, havien estat lamentables “escriptors per encàrrec”; de figures d’esquerres que feien la gara-gara al proletariat mentre portaven els seus fills a l’escola privada més cara de Viena; i de crítics que han intentat situar-lo en l’extrema dreta, “tot i que jo no soc feixista”.
A Sebastian Kurz, de 33 anys, l’excanceller més jove de la història d’Àustria, amb prou feines se’l pot frenar quan està en mode campanya electoral. Avui, ben entrat el vespre, malgrat tretze hores anant amunt i avall, encara se’l veu despert al restaurant de l’hotel tradicional Steinerwert a Zell am See. Cap enfora manté una actitud formal. “Li faria res portar-me una aigua sense gas i una camamilla, sisplau?”, demana a la cambrera gairebé en to de súplica. I, si algun fan s’hi vol fer una foto, després és ell qui li dona les gràcies.
Immaculat per fora i obsessionat pel poder per dintre, així el veuen els crítics. Kurz està “completament alliberat d’ideologies”, és políticament “únic, però sense ànima”, d’una freda “embriaguesa pel poder” i “tan sense escrúpols com ignorant”, això diuen líders polítics austríacs, receptors del guardó Staatspreis d’Àustria i periodistes. Kurz llegeix les sentències demolidores sobre ell a la premsa matutina. Després, durant el dia, envoltat de votants a l’extrem sud del Tirol o a Oberpullendorf, prop de la frontera hongaresa, n’apareix una altra imatge: allà amb prou feines pot salvar-se enmig de l’afluència de seguidors.
Durant disset mesos —amb uns valors sempre bons a les enquestes— Kurz va ser el cap de Govern més jove de la història d’Àustria. Aleshores, al maig Der Spiegeli Die Süddeutsche Zeitungvan publicar el vídeo d’Eivissa, que va desemmascarar el seu soci de coalició, el vicecanceller Heinz-Christian Strache, del Partit per la Llibertat d’Àustria (FPÖ, en alemany). A continuació, el Govern va caure i es va viure una de les crisis polítiques més greus des de la postguerra a Àustria. En les eleccions del 29 de setembre Kurz vol recuperar el poder. Les opcions per al líder dels conservadors del Partit Popular d’Àustria (ÖVP, en alemany) són bones: segons les enquestes, el partit ocupa clarament la primera posició. Al 42% dels enquestats —un nombre més alt que fa dos anys— els agradaria tenir-lo de canceller.
La crítica de les elits vieneses, socioliberals, a l’excap de Govern no fan ni fred ni calor als seus seguidors. A ell tampoc? Qui coneix Kurz, qui ha estat testimoni de com aquell noi de 24 anys, secretari d’Estat d’Immigració, es convertia en un joveníssim ministre d’Exteriors i finalment en canceller a 31 anys, ho pot percebre: s’ha tornat més desconfiat i sensible. Kurz, que sempre ho volia tenir tot sota control, va haver de veure com finalment algunes coses se li escapaven de les mans.
I no va ser només el vídeo d’Eivissa, en què els líders de l’FPÖ Heinz-Christian Strache i Johann Gudenus feien que Àustria semblés una república bananera. També hi va haver l’afer entorn del treballador de Kurz que amb un nom fals va fer destruir discos durs d’impressores de la cancelleria. A més, van sortir a la llum donatius ocults a l’ÖVP i va aparèixer una “biografia oficial” massa elogiosa de l’excap del Govern.
Finalment, el setmanari vienès Falter va publicar documents interns de l’ÖVP que perjudicaven la imatge de l’intel·ligent salvador del partit: no hi podíem llegir només la seva estratègia electoral del 2017 de vèncer l’FPÖ amb les seves pròpies armes, sinó que els documents també presentaven un partit en una greu emergència financera, depenent de donants adinerats. El cost de la campanya electoral del 2017 va superar en diversos milions d’euros el límit permès per la llei.
Si bé a Kurz li agrada penjar fotos seves viatjant en classe turista, suposadament es va permetre un vol en jet privat a Roma per 7.700 euros. I cal sumar-hi també honoraris públics mensuals per a fidels companys seus en concepte d’assessorament i abundants despeses de la caixa del partit —subvencionada pels contribuents— per a maquillatge i “tractaments capil·lars” del líder de l’ÖVP.
Precisament Kurz, l’obsés pel control, ara es troba enmig del foc dels mitjans. Ell, que ha protagonitzat una de les carreres polítiques més vertiginoses dels últims anys. Kurz polaritza, això el fa destacar enmig de la massa dels polítics austríacs. Les burles que el pinten com un “sant Sebastià”, que rep fletxes des de totes bandes, tenen a veure amb la seva política, però també amb la peculiaritat austríaca de tenir una actitud especialment crítica amb els talents superiors a la mitjana.
Kurz sap vestir els problemes difícils amb frases senzilles i no té res en contra que li diguin “príncep cor de ferro” a causa de la seva oposició a l’arribada de refugiats i migrants. De l’escàndol d’Eivissa i les seves conseqüències, Kurz en té part de culpa en la mesura en què va ser ell qui va fer entrar al Govern l’FPÖ, un partit populista de dreta; això sí, després d’impedir, amb una clara victòria electoral, el triomf del líder de l’FPÖ, Heinz-Christian Strache, que durant mesos havia encapçalat les enquestes.
Gairebé ningú no nega que Kurz és el més gran talent polític d’Àustria des de Bruno Kreisky i Jörg Haider. El líder de l’ÖVP té l’instint adequat per a temes que donen vots. Com a orador és controlat i precís. El que no és tan clar és quins continguts defensa Kurz: a part del fet que reivindica que s’ha de recompensar l’esforç. Kurz és un tècnic del poder que té poc en consideració l’antic estil dels programes de partit. Calcula els passos que fa amb fredor i pragmatisme. Entén la política com un ofici, no com una missió.
Va quedar “sorprès i evidentment decebut” per les revelacions sobre el dirigent de l’FPÖ, diu l’excanceller a Zell am See: “No tenia motius per suposar que podia passar una cosa com aquella”. Per tornar a la cancelleria, però, no exclou cap opció: tampoc una nova coalició amb un FPÖ sense els seus exlíders Strache i Gudenus. Malgrat l’escàndol d’Eivissa. És comprensible una cosa així? Kurz, diu, entén que en la tasca de formar govern s’ha de negociar amb tots els partits.
Acaba de parlar, s’aixeca i desapareix: un BMW 740 amb xofer l’espera a la porta. De nit continua el viatge cap a Linz i l’endemà al matí travessa l’Alta Àustria. Per seguir el ritme de Kurz en campanya, entre actes i entrevistes, cal estar en forma. Es menja quan el temps ho permet. És a dir: poc i no gaire sovint. Avui s’haurà d’apanyar amb un parada al McDonald’s.
L’estricta coreografia de les aparicions de Kurz sol anar de tal manera que el cap de cartell dels conservadors, tradicionalment associats al negre però ara —com a partit “renovat”— tenyits de turquesa, està disponible la meitat del temps perquè la gent s’hi faci fotos. Hores després, les imatges es poden veure a Instagram i Facebook i són compartides centenars de cops: la propaganda electoral a escala estatal més barata en l’era digital. A Àustria Kurz ho va entendre abans que altres polítics.
El dijous al Schrannenmarkt de Salzburg, ple de gom a gom, no es nega a fer-se cap foto que li demanin, amb un somriure constant i sense ni una sola gota de suor al front. La distància entre el poble i el representant popular es redueix a centímetres en l’era de la selfie. “Bon-dia-com-estem?”, pregunta Kurz, i de seguida passa a la foto següent. “Finalment ens visita una estrella del pop, però ara no em ve el nom”, diu en to burleta un xarcuter a Salzburg.
Al Tirol, a l’aromàtica granja de bestiar del pagès Steixner, que regenta una explotació familiar antiquíssima no gaire lluny de la frontera italiana, Kurz hi troba un públic diferent: sobretot agricultors. Aquí parla sobre els dies d’infantesa que va passar a casa de la seva àvia en una granja, elogia els esforços de la gent a les zones rurals i embolcalla la seva vida de canceller fora de la feina amb anècdotes lleugeres: “Ara sempre seràs per casa, doncs?”, li va preguntar estupefacta la seva parella després de ser revocat veient el caos a la cuina.
Riallades. Aplaudiments. Al final, una ovació.
“Els aplaudiments són una droga potencial per a l’ànima”, diu Matthias Strolz. Al Café Museum de Viena, on van passar hores Klimt i Kokoschka, Strolz ha demanat Apfelstrudel. Al seu nou llibre Sei Pilot Deines Lebens (‘Sigues el pilot de la teva vida’), Strolz descriu com se sent un cop abandonada la primera línia de l’escena política. L’any passat el cofundador del partit liberal NEOS, de tant d’èxit, va plegar veles i va renunciar a totes les responsabilitats polítiques: estava cremat.
Strolz és una de les persones més ben situades per criticar Sebastian Kurz. El 2004 i el 2005 va fer classes de retòrica i comunicació política al jove polític. Lliçons de les quals Kurz encara es recorda: “Em va dir que, quan estigués dret, havia d’obrir més les cames, com un vaquer. És veritat, diu Strolz, “se’l veia massa bon noi, com algú que et feia pensar: ‘Vols dir que ha viscut la joventut?’”.
El punt fort de Kurz és que ho xucla tot, “és una esponja”, diu Strolz. Durant molt temps va estar lligat a l’ÖVP, fins que el 2016 va fracassar el seu projecte compartit: reproduir el moviment En Marxa d’Emmanuel Macron. Dels motius pels quals posteriorment la relació amb Kurz es va deteriorar, Strolz no en vol parlar públicament. En un dels seus últims discursos al parlament va condemnar, mirant Kurz als ulls, la seva política migratòria: és trist, va dir, que un jove polític amb un gran talent es comporti com “l’amo d’un petit jardinet polític que a més cala foc a la seva tanca d’arbustos”.
De què veu capaç Strolz el qui va ser el seu deixeble? Amb la mateixa “brutalitat” amb què el 2017 Kurz va ascendir amb una mena de cop d’Estat al partit i va imposar-se als membres antics de la formació, així acabarà ell un dia: “Amb un cop d’Estat”, profetitza Strolz, ja fora de la política. Però fins que no arribi el dia, afirma, pot passar força temps, ja que Kurz és un garant de l’èxit i és innegablement “brillant en aquest ofici”.
No gaire lluny de la “mansió Springer”, l’acadèmia política de l’ÖVP, on Kurz va rebre les primeres lliçons de retòrica, hi ha la casa de lloguer on va viure de petit. Els seus pares encara hi viuen. El mateix Kurz viu uns quants metres més enllà, també al districte vienès de Meidling, un barri popular al sud del castell de Schönbrunn, on el 46% dels habitants són d’origen estranger.
Veient com a primera hora del matí davant l’institut Erlgasse s’apinyen nens i adolescents —molts d’ells amb arrels egípcies, txetxenes o afganeses— un ja s’imagina que Sebastian Kurz va entrar en contacte amb la qüestió de la immigració molt abans de ser secretari d’Estat d’Immigració o ministre d’Exteriors. Kurz va anar a escola en aquesta institució, l’institut Erlgasse, igual que la candidata dels socialdemòcrates, Pamela Rendi-Wagner.
“Vaig ser professor de tots dos fins al final de la secundària”, diu el professor de química Johannes Fuchs, “i tots dos van treure un excel·lent, però Kurz un excel·lent baix”. En els 35 anys que ha fet de professor en aquesta escola —explica Fuchs— ha vist de primera mà els canvis que s’han produït a tot Àustria: un país en què una quarta part de la població té orígens a l’estranger i on, segons el partit NEOS, un de cada quatre alumnes de quinze anys no és capaç d’“entendre els textos que llegeix”.
A aquesta estadística la prohibició de portar vel per a les professores i alumnes de menys de catorze anys —mesura anunciada per Kurz en campanya— evidentment no hi dona resposta. Kurz ho sap, però qui vulgui governar també ha de pescar entre els votants d’altres partits. Reivindicant la prohibició del vel, l’excanceller llança l’ham als seguidors decebuts de l’FPÖ.
Tanmateix, Kurz s’estima més fer d’home d’Estat com si no hagués passat res. Des de la seva revocació, ha visitat la cancellera Angela Merkel a Berlín i Ursula von der Leyen a Brussel·les, el primer ministre Benjamin Netanyahu a Jerusalem i els directors d’Apple, Netflix i Uber a Silicon Valley. Kurz aconsegueix reunions que altra gent també voldria.
Fer l’espagat entre l’escenari internacional i la vida de barri de la qual prové, aquest bon noi de Meidling ho domina a la perfecció. “Vinc d’una família normal”, diu Kurz en l’entrevista, “mai no he volgut marxar d’aquell entorn”; però això només és mitja veritat. Les posicions polítiques de l’ambiciós dirigent de l’ÖVP són “segons com es miri, contradictòries o universalistes”, escriu el diari Die Presse: es presenta com una persona de la terra i oberta al món, econòmicament liberal i alhora proteccionista, favorable als empresaris i també als treballadors. Té alguna cosa per a cada votant.
L’excanceller és més fàcil de desxifrar en qüestions com el poder i l’aprovació pública: les desitja amb cobdícia. En assabentar-se de la publicació d’un nou llibre de 300 pàgines dedicat a la seva retòrica, el primer que pregunta és: “En parla positivament o negativament?”. Kurz no s’està de preguntar a antics cancellers o a periodistes destacats com el valoren. Busca la proximitat amb caps de redacció d’Àustria i Alemanya. Si als mitjans se’n riuen tractant-lo d’“orellut” o el calumnien dient-li “petit nazi”, anys després es recorda dels culpables.
L’editor del diari Kurier durant anys, Helmut Brandstätter —ara candidat de NEOS—, certifica que Kurz és “una barreja: una façana amable que amaga brutalitat”. Quan era canceller, el líder de l’ÖVP intentava mostrar-se dòcil davant els mitjans mentre el ministre de l’Interior de l’FPÖ, Herbert Kickl, anava obrint pas cap a una república autoritària. Segons Brandstätter, algú que —com fa Kurz— permet que s’atribueixin tranquil·lament a sectors dels extrems del partit sortides de to recurrents, fins i tot antisemites, de polítics de l’FPÖ se’n fa còmplice.
Kurz és un tafur. Les decisions per tancar la ruta dels refugiats pels Balcans van posar de manifest que no té por d’apostar fort. Ho va aconseguir amb èxit sense el suport de Berlín o París. Amb uns pocs assessors propers —molts dels quals l’acompanyen des del 2011— Kurz calcula opcions polítiques i els riscos associats. Debat els eslògans, la comunicació política, l’estratègia de venda. Mentalment sempre ha anat per davant dels adversaris d’altres partits.
Kurz ho vol demostrar a tothom. No s’ha oblidat de les burles dels primers anys, només les ha paït. El 2011 uns humoristes van introduir el seu programa vespertí sobre aquell secretari d’Estat de 24 anys amb les paraules: “Hem hagut d’enregistrar l’entrevista abans del programa perquè al senyor Kurz no el deixaven anar a dormir tan tard”.
Ara Kurz té més de 800.000 seguidors a Facebook i una multitud d’adeptes que, pel que sembla, no es deixa impressionar per cap escàndol: retòricament capaç, Kurz dona als votants la sensació que els entén. Els patrons recurrents de la seva tècnica d’oratòria són la manera aparent de llegir els pensaments (“Sé que avui molts de vosaltres...”) i el fet de respondre preguntes que ningú no li havia formulat (“Que si em veig capaç de fer avançar una mica aquest país? Sí”).
Els votants pràcticament no el fan responsable de l’escàndol d’Eivissa. I l’FPÖ, segons les enquestes més recents, només ha perdut un 5% dels votants. Però amb qui vol governar Kurz si el 29 de setembre surt victoriós de les urnes amb un resultat de suposadament força més del 30% dels vots a favor de l’ÖVP? L’FPÖ de Norbert Hofer —més aviat dòcil des de l’escàndol d’Eivissa— ja s’ha ofert com a soci en un vídeo difícil de superar de vergonyós com és: s’hi veu el líder de l’FPÖ acompanyat d’un doble de Kurz a la consulta d’una terapeuta de parella, que els aconsella tornar a començar una relació junts.
El mateix Kurz diu que preferiria altres opcions, per exemple governar amb els Verds i, si cal, també amb els NEOS. Però quin preu polític tindria aquesta aliança? Es corre el perill considerable —diu un dirigent de l’ÖVP— que ens acabin fent xantatge “alguns bojos dels Verds” com l’exdiputada Sigrid Maurer.
Probablement seria més fàcil integrar al Govern els socialdemòcrates, que van perdent suports i se senten humiliats. Ells podrien donar a Kurz la majoria necessària sense causar-li problemes semblants a l’FPÖ amb els seus poemes antisemites comparant persones amb rates. De moment Kurz està obert a totes les opcions. Ja dona per fet que per això el criticaran. Personalment, ni tan sols es planteja tenir un paper secundari, per exemple de cap del grup parlamentari de l’ÖVP i cap de l’oposició al parlament: “no soc prou agressiu”, diu Kurz, per ser un gos que borda a jornada completa al parlament.
En qualsevol cas, si pot ser, a Kurz li agradaria continuar ascendint. Companys seus declaren que Kurz ha esmentat com a alternativa a la cancelleria el càrrec de president de la Comissió Europea a Brussel·les o la secretaria general de les Nacions Unides a Nova York. El mateix Kurz nega que tingui aquestes intencions: “Això són disbarats absoluts”.
Ara d’objectiu només en té un: tornar a la plaça Ballhaus de Viena, a la cancelleria austríaca.
Traducció d’Arnau Figueras