A Sidi Bouzid un monument de pedra situat davant l’edifici de la governació recorda Mohamed Bouazizi, el jove venedor ambulant que es va immolar el desembre del 2010. L’estàtua representa el carretó en què Bouazizi portava la fruita i la verdura per vendre. Però sobre el carro no hi ha peres, sinó la bandera de Tunísia, i al seu voltant dos trons tirats per terra: un record del terratrèmol polític que l’autoimmolació de Bouazizi va desencadenar. Damunt el carretó algú hi ha pintat amb esprai, en àrab: “Ma nix masameh” (‘No us perdonaré’).
Les protestes en aquesta ciutat de províncies, fins aleshores desconeguda, situada quatre hores al sud-oest de Tunis, va commocionar tot el país. Primer va caure l’autòcrata tunisià Zine el-Abidine Ben Ali. Després hi va haver protestes massives a Egipte, Líbia, el Iemen i Síria. Des d’aleshores, alguns d’aquests països han estat sumits en la violència o encara són governats autocràticament. El 15 de setembre Tunísia escollia president per segona vegada en unes eleccions democràtiques lliures i el 6 d’octubre s’elegirà el parlament.
Per succeir el difunt president Beji Caid Essebsi es postulaven 26 candidats, entre ells l’actual primer ministre, Youssef Chahed, i un empresari dels mitjans de comunicació que està en presó preventiva acusat de corrupció. A grans trets, s’enfronten islamistes moderats contra forces seculars, algunes de les quals tenen connexions amb l’antic sistema de Ben Ali. Però és una campanya electoral efervescent i lliure.
Si les transformacions dràstiques del món àrab tenen un epicentre, aquest es troba a Sidi Bouzid, una població de 50.000 habitants. Ha estat un èxit, l’experiment de Sidi Bouzid? Com està la democràcia tunisiana?
L’ampla artèria principal de Sidi Bouzid, on va passar tot, ara es diu bulevard Bouazizi. Si més no en alguns punts, en altres encara hi ha el nom antic: carrer Bourguiba, el nom de l’autoritari fundador del país. Els dos rètols descriuen molt bé en quin punt es troba Tunísia: entre la revolució i la continuïtat.
Els venedors ambulants com Bouazizi, que empenyien els seus carretons per l’avinguda, han desaparegut. Ara s’estan en un carrer lateral. Allà s’ha edificat un nou basar amb arcs de pedra. Els carrerons estan coberts amb una mena de bambú, que la pluja en part ja ha destrossat. La majoria de carrers estan buits; a la resta, homes joves i de mitjana edat ofereixen les seves mercaderies. I encara estan indignats.
“Llavors jo cridava: ‘Fora Ben Ali!’. Ara seria una benedicció que tornés”, diu Saleh Said, de 42 anys, que ven llaunes de tonyina i suavitzant. “Vam aconseguir llibertat política però res més”. Com molts dels venedors, Said considera que la revolució va ser l’inici de la misèria: “Abans teníem una família Trabelsi; ara tenim centenars de petites famílies Trabelsi”, diu Said. Els Trabelsi eren la família política de Ben Ali, tristament famosa per la corrupció. És difícil mesurar si des del 2011 Tunísia s’ha tornat encara més corrupta. De tota manera, molts observadors parlen d’una “democratització de la corrupció”: en comptes d’haver-hi un sol beneficiari de la corrupció, ara n’hi ha molts de petits.
Abans de la revolució, explica Said, venia productes amb un carretó anant amunt i avall de l’avinguda, i amb allò podia viure. Però pel nou mercat amb prou feines hi passen clients. De la caixa en treu un paper, un document de liquidació d’impostos de l’administració local de 1.411,20 dinars, uns 435 euros. “No ho pagaré. No puc. L’alcalde ha de trobar una solució per al mercat juntament amb nosaltres, els venedors”, diu Said. I conclou que Tunísia està caient en la misèria.
La moneda del país ha perdut prop d’un 60% del seu valor respecte al dòlar des de l’abril del 2011. Gairebé tot s’ha encarit, i els ingressos del turisme s’han reduït a la meitat. A més, les mesures d’estalvi del govern estan afectant la població. Econòmicament, Tunísia està pitjor que abans de la revolució.
Pel que fa a la participació política, la situació és una altra: fa deu anys hauria estat impensable que uns venedors parlessin lliurement amb periodistes i que s’organitzessin. Simplement el fet que hi hagi alcaldes escollits a les urnes ja és un fenomen nou. Fins llavors manaven els governadors, escollits per Tunis. Bouazizi es va immolar davant l’edifici de la governació, no pas davant l’ajuntament.
Des del 2018 a Tunísia els alcaldes són escollits democràticament. En molts indrets els tunisians ara reclamen mesures concretes als seus governs municipals organitzant protestes o penjants vídeos irònics que s’escampen com la pólvora per les xarxes socials. Amb això sovint tenen èxit.
Però el principal problema de Tunísia no s’ha solucionat: la falta de perspectives. El més greu és l’atur entre els titulats universitaris: ha continuat augmentant, d’un 23,3% el 2010 a un 28,2% darrerament. En conjunt, la taxa de desocupació és d’un 15,3%.
Said Jalleli, de 34 anys, és un dels molts titulats que estan a l’atur, un home amb esquena de pagès. Va ser el primer de la seva família que va anar a la universitat; va continuar estudiant i estudiant perquè no trobava feina fins que va obtenir dos màsters en informàtica, tot i que li costa fer sumes fàcils. Des que va deixar la universitat, el 2008, Jalleli només ha treballat nou mesos contractat per una empresa: feia inventaris en una empresa d’energia a la ciutat costanera de Sfax. “Després de la revolució es van tancar totes les portes”, constata Jalleli. Però tampoc no vol prescindir de les noves llibertats.
Ara Jalleli treballa als camps dels seus pares, on cull patates i síndries. “Evidentment, m’hauria anat més bé haver fet això des del començament”, diu el jove. De cara al futur espera que es produeixi un miracle: trobar una feina al sector públic o que li donin un crèdit bancari de més de 20.000 euros per poder tenir vaques lleteres. “Tinc dret a tenir una feina”, diu el jove referint-se a la plaça a l’administració pública.
La revolució no va trastocar el model econòmic de Tunísia, que fa dècades que està en crisi. Al principi, el govern autoritari encara podia comprar la tranquil·litat donant feines, fins que els diners es van acabar. Pressionat pel Fons Monetari Internacional, Ben Ali va privatitzar parcialment l’economia estatal. D’allò en va resultar una estranya economia mixta corrupta. Sobretot se’n va beneficiar la regió costanera. Els pagesos de l’interior van quedar despenjats.
Els joves aturats van ser els que l’hivern del 2010-2011 aquí, a Sidi Bouzid, van començar la revolució. Però la situació econòmica no va millorar. Per aquest motiu –entre altres– prop de 2.900 tunisians van viatjar a Síria i l’Iraq per unir-se a Estat Islàmic. Aquest any de moment la majoria de migrants que han arribat a Itàlia travessant el Mediterrani provenien de Tunísia.
Si recorrem el bulevard Bouazizi cap a l’altra banda, en direcció oest, passem per davant d’un complex d’edificis que havia acollit l’RCD, el partit de Ben Ali, que ho dominava tot, i ara alberga la sucursal local de la comissió electoral. Després s’arriba a un barri nou i elegant. Aquí s’hi acaba d’inaugurar la primera piscina de Sidi Bouzid.
Davant la gran piscina, de 20 per 25 metres, hi ha Zeiden Badri, de 36 anys. Des de fa quatre setmanes té un contracte d’un any amb l’administració pública com a monitor de natació i socorrista, juntament amb sis titulats universitaris més, fins ara a l’atur. “Aquesta és la millor piscina de Tunísia”, diu Badri amb orgull. Un adolescent travessa la gran piscina nedant estil papallona; a la vora de la piscina nens de sis anys s’agafen a planxes de natació i practiquen el moviment de cames del crol. Una piscina més petita, no destinada a la natació, ja no està operativa per una averia. “És fantàstic el que hem ensenyat als nens en tan sols un mes!”, diu Badri. Fins ara a Sidi Bouzid pràcticament ningú no sabia nedar.
Badri, el socorrista, es podria dir que pertany als que s’han beneficiat de la revolució. Però ell ho veu d’una altra manera. “Amb la revolució no va canviar res, a part que tenim llibertat d’opinió”, afirma. I la piscina? “Hi teníem dret”. Diu que abans de la revolució ja estava previst construir-la, però que no s’havia arribat a edificar. No hi havia voluntat per fer-ho. “Per a la costa encara som aquella regió d’on ve l’oli d’oliva, res més que això”. Les diferències entre l’interior del país i la costa encara són enormes.
“Després de la revolució, les expectatives eren altíssimes. Només podien frustrar-se”, diu Lamine Bouazizi, de 49 anys, un intel·lectual musculós de Sidi Bouzid. És parent llunyà del difunt Bouazizi i va contribuir a organitzar les manifestacions. “Vam aconseguir la nostra llibertat política. Ara el principal perill és que també n’hàgim donat als mafiosos”. El 2017 el parlament va aprovar una llei d’amnistia: ja no es persegueix la corrupció dels temps del règim de Ben Ali. Hi va haver manifestacions contra la llei, però van ser en va.
S’ha estès la desil·lusió: si bé el 2013, en una enquesta de l’Afrobaròmetre, el 70% encara indicava que la democràcia era la millor forma de govern, el 2018 tan sols ho creia un 46%. Aproximadament un terç de la població creu que seria una bona idea abolir les eleccions i el parlament i que el president ho decidís tot directament.
Malgrat tot, Bouazizi, el parent del venedor ambulant, és optimista respecte a la democràcia tunisiana, precisament perquè ara hi ha molts petits beneficiaris de la corrupció: “Les elits estan molt disperses, gairebé com un mosaic. Encara que algú volgués, ningú no té els mitjans per imposar una autocràcia”.